Vicent Pellicer: “Les coses més boniques passen en els moments més inesperats”

Com l'amor o la passió, la millor fotografia arriba molts cops en el moment menys pensat. La predisposició i el desig amb què s'espera aquell instant sublim fan que, quan arribe el moment, el plaer sigui encara més gran. Vicent Pellicer (Valdealgorfa, Baix Aragó, 1956), un dels màxims exponents de la literatura de natura a les Terres de l'Ebre, ha volgut posar el zoom en racons dels Ports. Entre boscos i fonts, flors i animals salvatges, Pellicer ha vist com el temps s'aturava a l'immortalitzar amb la seua càmera de fotos diferents escenes màgiques que s'han gestat a la natura. En aquest cas, ha abandonat la ploma per retratar una realitat en estat pur, sense mediacions i sense l'artifici mínim obligat que imposa el llenguatge. L'autor avança a Surtdecasa.cat aquest llibre de tapa dura El massís del Port: bellesa insòlita, editat per Cossetània, que sortirà a la tardor.

 

- Vicent, aquest cop has optat per deixar de banda les paraules i expressar-te a través de les imatges...

De la quinzena de llibres que he publicat, n'hi ha dos que parlava també a través de les imatges de les Terres de l'Ebre. Moltes vegades les imatges són una bona manera de parlar de les sensacions que tenim com a excursionistes. Per què no donar el pas a la imatge? Vaig pensar. Tot i que l'edició d'un llibre d'imatges és car, vaig decidir tirar-ho endavant. Tinc 57 anys, ja tinc una edat, penso que és el moment de mostrar-me com a fotògraf.

 

- Concretant una mica més... Què et permeten les imatges que no et permetin les paraules?

Mostrar moments únics. No és el mateix si fas una foto un segons abans que un després. La realitat està en constant moviment i això ho sabem molt bé els excursionistes. He intentat retratar belleses insòlites en moments exquisits. Són accions, bestioles que surten, llums.... Si abans el viatge era un itinerari, ara el viatge són les imatges.

 

- Imatges en molts casos complicades de captar....

Sí, he treballat molt per captar instats únics.

 

- Quines han estat les teues imatges fetitxe...?

Una de les meues dèries és mostrar les orquídies. És una planta que passa molt desapercebuda i n'hi ha més de 40 espècies diferents! També els salts d'aigua m'impressionen. Aquest és un gran any per a les basses naturals, feia 20 anys que no portaven tanta aigua com ara. El Toll del vidre, per exemple, el coneix molta gent, però jo m'hi vaig banyar a la nit cap a la primavera d'enguany... el Toll de vidre a 10 graus sota zero!

 

- Algun descobriment inesperat...?

Jo havia sentit a parlar de les raboses melàniques o fosques. Al llarg dels segles, se n'ha parlat i s'anomenen cendroses. I llavors ha estat una dèria trobar-la. Per molt que la buscava, no la podia trobar. Fins que un dia, passejant pel port, per una zona bastant urbanitzada, me la vaig trobar...

 

- Suposo que has anat sempre amb la càmera a sobre per si arribava el moment..

Sempre la porto a sobre. Ser fotògraf és com ser caçador. Les coses més boniques passen en els moments més inesperats.

 

- Et declares addicte a la natura. Què et dóna la naturalesa?

La natura la porto a la sang. És una droga per a mi. Si la gent beu, mira la tele o col·lecciona segells, jo no concebeixo la vida sense la natura. I suposo que és perquè sento que en formo part per molts motius. Sé comunicar-me amb la naturalesa. Òbviament és una comunicació no verbal, però sí a través de les emocions, a través d'un sentit que és la mirada... L'ésser humà som natura, però al llarg dels segles ens hem anat allunyant... Si olores una mica la naturalesa, et vénen molts records del passat...

 

- Els Ports són la teua debilitat...

Sí, diuen que primer has d'estimar el que tens a prop, i després la resta de coses. Tenim una caseta al port amb la meva companya i fem moltes caminates pels Ports buscant i buscant... Ens passem hores i hores en silenci. Quan parles, la força se te'n va per la boca. La vista se t'acopla a coses petitíssimes...

 

- Quina és la clau per escriure un bon llibre de viatges?

Crec que conéixer un lloc no només vol dir saber l'itinerari. És més important el camí que el destí. No cal viure 200 anys, sinó potser en 50 ja és suficient, si et detens i et fixes en les coses que trobes pel camí...

 

- Sí, és una metàfora molt bonica...

Per exemple, quan vaig de Cova Avellanes fins als Teixos del Marturi, jo em puc aturar a la meitat del camí perquè he sentit un soroll i això m'ha desviat. Quan surts de casa, mai saps si et trobaràs un porc senglar al camí o bé una papallona isabelina, o unes cireretes d'arboç...

 

- Moltes vegades no estem atents a aquestes petites coses que tenim al voltant...

No, portem un ritme de vida massa frenètic. Treballem massa i quan tenim vacances planifiquem grans viatges... No cal fer grans viatges per descobrir la vida. Només en gaudir de la claror del dia i la foscor de la nit, ja estem descobrint quelcom trascendental. La claror de la nit i la foscor del dia. Perquè l'únic que fem és treballar.

 

- Ens pots recomanar una bona excursió per fer en aquest final d'estiu?

Recomano una excursió que és relativament coneguda, però que és apta per a la gran majoria de gent: el Toll del vidre. Un quilòmetre abans d'arribar-hi, a mà esquerra hi ha el Mas de les Valls. És una pista on pots anar caminant fins al sender i trobar-te 4 o 5 tolls d'aigua.

 

- A part del teu llibre sobre Els Ports, en quins projectes estàs treballant?

Tinc unes narracions curtes que els vaig començar a escriure fa 4 o 5 anys. Són moments i sensacions que he anat vivint. També me'n recordo que alguns d'aquests relats narren experiències meves a la natura. Un el vaig escriure una nit amagat en una cova, on sentia trons i remor de l'aigua. Són moments molt intensos...