Moon: "Una fotografia no pot servir per fer pujar l'autoestima"

Entrevistem a la fotògrafa figuerenca Montse Capel, que el 13 de febrer estrena una exposició d'autorretrats eròtics a València

Adrià Cortadellas

10/02/2016

Arts

“L’eros sfacciato di Capel”, titulava la prestigiosa revista italiana d’art contemporani Inside Art. Segura i natural, exposa el seu cos davant la càmera amb uns resultats sensuals i provocadors que no deixen indiferent a ningú. Sota el nom de Moon s’hi amaga la Montse Capel (Figueres, 1990). Les seves fotografies eròtiques traspassen fronteres i aquest dissabte aterren a al Sofartcafé de València. Serà la seva primera exposició individual i lluny de casa. Sense anar més lluny, Moon va ser un dels plats forts del passat Festival Ingràvid del 2015: una agència de models va robar-li una fotografia per fer-hi negoci. Davant la seva frustració, va fer una performance fotogràfica a les Rambles de Figueres per expressar la seva impotència i denunciar el desemparament que pateixen els artistes amb la usurpació de la seva obra.

"He après a relativitzar els comentaris detractors: faig el que m'agrada i tal com ho sento"

- D’on ve el pseudònim Moon?
Senzillament és un diminutiu del meu nom: Montse. Era època de Messenger i Fotolog i era molt habitual que tothom es posés un sobrenom. El meu va quallar.

- I vas decidir aprofitar-lo com a nom artístic per a les teves fotografies.
Exacte. Va ser molt natural.

- D’on ve la teva passió per la fotografia?
El primer cop que em vaig sentir atreta per la fotografia va ser arrel de la meva germana. Ella estudiava fotografia a Barcelona i jo acostumava a fer-li de model. Un dia vaig fer servir la seva càmera... i va ser un amor a primera vista!

- I com vas aprendre a fer-la servir?
Algun dia m’encantaria poder estudiar fotografia i descobrir el perquè de tot plegat, però sóc absolutament autodidacta. He après guiada per la meva intuïció. Sabia que això m’agradava, volia aprendre’n i vaig anar definint el meu estil: m’encanta fer fotografies amb la meva Cannon digital i fer-hi retocs.

- I un bon dia et vas adonar que eres fotògrafa.
No em considero fotògrafa. Simplement faig fotos que m’agraden, les publico i hi ha gent a qui li agraden.

- Com vas començar a fer projectes personals?
El 2007 vaig començar a un bar de Figueres, fent una exposició amb muntatges de fotografies de cares. Malgrat no tenir massa èxit, l’any següent vaig repetir-ho amb més preparació, organització i amb un element clau: buscant la interacció amb el públic. Volia que es quedessin i vaig instal·lar-hi un photocall on anava fent fotos als assistents. I així va néixer T-Retrato.

- I el cicle s’anava repetint.
Exacte, era una exposició cíclica que anava fent periòdicament. Els assistents que havien estat fotografiats a la darrera exposició, formarien part de l’exposició següent. Així sempre venia gent, interactuaven, s’emportaven gratuïtament un retrat de record i es tancava la roda. Això va durar uns 2 o 3 anys...

- Quan sorgeix l’interès per la fotografia eròtica?
Vaig començar quan era molt jove. A mesura que he anat creixent personalment i sexualment. I les meves fotografies també s’han anat desenvolupant. Tot va començar com un joc. Buscava la incògnita de l’anonimat per tal que fos més important la fotografia que no pas la persona.

- D’on et ve la inspiració?
La veritat és que la inspiració m’atrapa. No és qüestió de pensar la fotografia. Les meves millors fotos sorgeixen en moments puntuals i esporàdics. Si preparo molt l’escenari i medito massa la fotografia, em costa més obtenir resultats que em satisfacin.

- En definitiva, doncs, podem dir que a les teves fotos ets 50% model, 50% fotògrafa?
Sí. És com un joc: jo i la intimitat. Em veig d’una manera i intento mostrar-la. Si fotografio a una altra persona, puc plasmar-la com la veig personalment.

- Però llavors els resultats potser no són els esperats?
Exacte. Si no conec l’altre persona, o no la percebo igual que ella mateixa, no ho puc reflectir tan bé. Si em pressionen perquè surti d’una manera concreta, no em sento bé. Penso que es perd la màgia de la fotografia i jo no ho faig per diners.

- Quin és el secret per ser un bon model?
És molt important saber-se conèixer, saber quin és el punt fort de cadascú. Cal mirar-se al mirall, perdre complexes i acceptar-se. Els retrats fotogràfics no han de servir per apujar l’autoestima personal. Primer de tot cal acceptar-se. No puc fer fotos a gent acomplexada que no s’accepta a ella mateixa.

- M’imagino que has patit tot tipus de reaccions pels teus autoretrats eròtics...
Ja ni m’immuto. Per internet és molt fàcil criticar. Hi ha qui diu que degenero totalment la imatge de la dona. Jo no ho veig així. He après a ignorar els comentaris o, si més no, relativitzar-los. Cal tenir en compte també les xarxes socials, que posen traves pel simple erotisme. Facebook, per exemple, és molt repressiu!

- Quins són els teus referents?
Infinits. M’agrada molt la imatge de la dona dels anys 20. Però també dels 50, 60 o 70. I sempre, sempre necessito música per inspirar-me: últimament no puc parar d’escoltar PJ Harvey. Però també em fascina descriure els entorns: imagina’t un carrer en una nit freda, amb només una llum encesa. Passa una noia i deixa anar el fum de la seva cigarreta. Aquest és el moment! Cal contextualitzar les fotografies.

- Quan veurem la pròxima exposició de Sofartcafé de València?
El 13 de febrer inauguro l'exposició. És un local preciós, molt barroc. Hi exposaré un compendi de les meves darreres obres. No us ho perdeu!