Ariadna Caballero
,
07/03/2017
Arts

Olga Álvarez: "Ballar és la cosa més honesta que fa una persona amb si mateixa"

Conversar amb Olga Álvarez ens remou per dins com ho fa en la seva vessant pedagògica, de ballarina i de coreògrafa

Foto: 

Leyre Llano
La Taimada, companyia dirigida per Álvarez, estrena 'El Vuitè Dia'
Coreògrafa, ballarina, pedagoga, artista, filòsofa,... Complicat posar-li etiquetes a l'Olga Álvarez. Se'ns desplega una persona inquieta, plena de reptes quotidians, observadora, amb moltes preguntes damunt la taula i amb la voluntat de compartir-les amb el món i sacsejar-nos amb elles a través de la dansa. Impossible restar indiferents davant seu. Conversem amb ella de dansa, de vida, del cos, l'ànima i el pecat. Respirem una intensitat quotidiana i interior que ens vol travessar com ho fa a 'El Vuitè Dia' (La Taimada) una peça descarnada que ens posa cara a cara amb la vessant més fosca de la nostra condició humana.

- Què et va portar a dedicar-te professionalment a la dansa?
En un moment em vaig adonar que la dansa pesava, que no era només oci i tenia un punt terapèutic que no tenia cap altre esport. Quan em vaig acostar als 30 anys tenia una reflexió interna. Jo feia castells, i a mi els castells m'han omplert moltíssim, estàvem a tope, havíem fet de tot, però m'adonava que hi havia una parcel·la de la meva existència que no estava plena, no estava construïda i vaig pensar que era la part de la dansa. La dansa genera una neteja espiritual i creativa.

En una discussió amb el meu home, el David, ell deia “estàs cada dia fins les dotze de la nit assajant una cosa amateur, que no té cap sortida, i tot l'oci que fèiem abans conjunt de cop i volta només el fas tu i jo no hi participo per res. Si almenys fos per ser professional''. I aquí jo vaig pensar, "Tate!, has dicho la palabra que yo no quería". I vaig dir, “si fos professional sí?” I va dir, “clar!” L’endemà jo deia a la feina que faria mitja jornada  I em vaig organtizar per treballar els matins i anar totes les tardes a Barcelona. Un any i mig després em van agafar en un parell de companyies.

És fer un clic, decidir si tu vols fer una cosa o no la vols fer. La dansa és una opció? Jo fins llavors no la contemplava, i va ser la paraula màgica de “vols ser professional?”. Sí! Evidentment! En el moment en què t'hi poses t'adones que tot s'encadena.

- Com a castellera vas viure l'època de l'entrada de les dones al món casteller. Impossible imaginar ara castells sense dones!
La colla va haver de fer una reunió perquè jo pogués pujar als castells. Perquè les dones poguessin portar camisa. Perquè jo no era una nena, era una dona, casada. Això era l'any 91. Ja hi havia dones al món casteller, però no als Castellers de Vilafranca.

- Tornem a la dansa. És necessari haver passat pel clàssic?
Fins fa uns anys sí. Avui dia jo diria que no. Hi ha molta gent que arriba al contemporani des del hip-hop, el circ, des d'esbarts dansaires, el twirling, o la gimnàstica rítmica. Gent que quan han passat l'etapa en què ja no poden competir però tenen un cos molt preparat i passen a la dansa contemporània. Cossos privilegiats que han d'aprendre un nou llenguatge. Ara el clàssic és una tècnica. Abans era la tècnica, la base.


Foto: Tristán Pérez-Martín

 - Com fas el pas de ballarina professional a coreògrafa?
És un pas que en aquest país, per sort o per desgràcia, ens passa a molts ballarins. Estem en un país on la cultura ja passa gana i la dansa encara més. Molts dels ballaris acaben sent intèrprets, coreògrafs i pedagogs. Als impassos entre una producció i una altra tens espais morts, i com a intèrpret jo si no ballo m'ofego. No he anat mai al psicòleg perquè he tingut la dansa. Una beca em va permetre investigar el llenguatge del moviment i d'aquí n'he tret una tècnica per poder posar disponible un cos vingui d'on vingui, la tècnica Presence. Em vaig adonar que tinc un interès poètic pel moviment i que estic preguntant moltes coses al cos perquè me les pregunto a mi.

Tinc una gran necessitat d'oferir als ulls del món una visió del meu món intern. Abans era una bellesa plàstica i ara me n'he adonat que és una bellesa en majúscules, una idea platònica. A més m'estic allunyant de la dansa, estic fent cada vegada una cosa més crua, més cos.

- És un treball molt d'introspecció aquest.
Jo tinc preguntes des que tinc memòria. L'ésser humà mai és ni noble ni malvat. L'ésser humà té totes les vessants i això ho sento en mi mateixa i en els altres quan els miro. I ho sento quan educo els cossos, fent pedagogia, on veig la fragilitat de la gent. El que veig és per on cauen, on tenen el no, la pregunta, l’obcecació. El que jo faig quan treballo amb els cossos és indicar-los per què encara que segueixi existint la por o el que tu tinguis davant teu, tens la possibilitat de trencar el camí, enfrontar-t'hi, picar contra la por i travessar-la. O simplement ni mirar-te-la. I és el que més m'interessa en aquest món.

Des que tinc memòria miro el món i veig que tot és molt relatiu i molt fràgil. Miro el món pensant que tothom fracassa en el fons, Tothom cau i en allò en què has d'ajudar és a posar petits graons a qui no sap veure que ja n'hi ha. I la meva manera d'entendre el cos, la dansa, la bellesa, és des d'aquest punt de vista de la gran fragilitat de tot. L'altre gran tema que necessito posicionar com a creació i catarsi és la pèrdua, que té molt a veure amb la fragilitat. Quan alguna cosa es perd, quan algú es mor, quan les coses es desmoronen, per mi és un impacte i no puc comprendre que el món segueixi. He hagut de posar-me moltes capes per entendre que es pot sobreviure i ser feliç en aquest món, perquè precisament això fa que tota la resta sigui meravellós. En el fons, això és el que em porta a la dansa, a fabricar i crear coses que semblen lletges i per mi no ho són. No són més que les petites fragilitats que jo veig a tot arreu. Per mi el treball del cos parla de l'ànima directament. Ballar és la cosa més honesta que fa una persona amb si mateixa.

- És capaç d'explicar-ho tot un cos?
Jo crec que el cos quan parla té una honestedat brutal, i no enganya. En canvi, altres formes d'expressar poden enganyar. El cos diu si estàs patint, si estàs rient, si és de veritat o no, si tremoles,... ho diu tot. Per mi la dansa té màgia, té des de la part expansiva, sensualitat, sexualitat, divertiment, ritme, rauxa, però també té sentiment, dramatisme, densitat. Té el cercle vital de dalt abaix. Tot el que tu puguis ser és expressable amb dansa.

- La dansa et dóna respostes?
No, la dansa m'ofereix preguntes. A mi el fet artístic m'agrada molt. Llegir, escriure, el cinema,... això és bellesa, és art. Em posiciona, em remou, em regenera i em construeix. La dansa, a més, la faig jo i al meu cos li estan passant totes aquestes coses. No només faig una obra perquè el públic entri i es remogui. Ho faig perquè em remou a mi directament.

- Quin espai té la dansa contemporània al circuit cultural actual?
A Vilafranca, per exemple, ha costat molt portar el pensament contemporani. Vilafranca és molt folklòrica, es mira el melic. Té una gran bellesa per un cantó perquè s'hi pot viure molt bé i tens la sensació d'estar molt ben acompanyat i de tenir una família constantment, que és una virtut enorme. Però d'altra banda té els estigmes d'un poble. Tu surts al carrer i sents les tietes criticant-te, tens la sensació que se t'està criticant per fer coses que no són les del poble. Vilafranca no estima res més que allò que genera ella mateixa. Vilafranca sap que té un gran poder cultural, que té actors, ballarins, músics, sap que té un gran potencial artístic però vol que sorgeixi de dins, que s'alimenti des de dins i que parli de Vilafranca, dels castells i de la Festa Major. I això no pot ser perquè el llenguatge contemporani necessita d'una horitzontalitat enorme i Vilafranca és una linealitat que es tanca sobre si mateixa. Fa un gotim de raïm i es tanca en si mateix. I és una perleta, i està molt bé! Però també està molt bé que puguis fer un cupatge. Han passat coses rares que a mi m'han molestat, ara ja no em molestaria tant. El públic no sap distingir allò amateur d’allò professional. La dansa professional té una bellesa i una contundència que l'amateur no té, simplement perquè l'amateur no pot dedicar les hores que dedica un professional i no pot fer el treball d'investigació. Ho penso així perquè he estat amateur molts anys, més anys que professional.

- Potser és no estem educats en aquest llenguatge.
Sí, no crec que sigui culpa de la gent que mira. Si t'agrada una cosa t'agrada, i sinó, no. Aquí no hi ha dubte.

Els ballarins hem decidit portar els espectacles al carrer perquè és una manera d'obrir i visibilitzar, però també ho embrutem. Al carrer ho fem terrenal, quan sota els focus es fa majestuós. Com que molt del públic del carrer mai anirà a veure-ho en un escenari, mai veu la majestuositat d'allò.

- Al carrer però trenques barreres.
És necessari, perquè sinó, com ho fas? O ho presenta la tele i el cinema, que ja es va fent i la frontera s'està obrint. Des del moment en què a la meva classe de Vilafranca del Penedès arriba gent, molts amb més de 40 anys, que no ha fet coses abans i té una sensibilitat oberta al moviment, vol dir que alguna cosa ha canviat al món. Fa 10 anys enrere jo no tenia ningú major de 35 anys que s'atrevís a fer dansa si no n'havia practicat abans. Ningú, impossible.

- Com creus que es pot eixamplar la base? Cal educar en sensibilitat?
Jo primer crec que no s'hauria de fer gimnàstica a l'escola, s'hauria de fer dansa. La dansa hauria de ser la disciplina de moviment que generessin les escoles i instituts en l'horari escolar. De fet, hi ha hagut un gran canvi des que els videoclips han incorporant, junt amb el hip-hop, el contemporani. Està venint molta gent a provar, de totes les edats. S'està obrint una sensibilitat. I nens que estan entrant a dansa, no nenes, nens! Això és perquè al llenguatge visual, al que tenim el gran accés, està entrant la dansa contemporània mesclada amb altres coses.

- Així com la dansa està estigmanitzada a les dones, el hip-hop i les danses urbanes...
És molt masculí, sí. Ha sigut una porta d'entrada dels homes a la dansa. A més la dansa urbana, la majoria, és una dansa acrobàtica, i està aportant una quantitat de ballarins amb un potencial molt bèstia.

Tota cosa que sigui treball de cos es pot obrir a la dansa, i dansa és tot. La paraula competició per mi és contrària a la filosofia de vida del que és la dansa que vol propiciar un fet artístic. Tu vols remoure el món, oferir bellesa en majúscules i explicar alguna cosa.

- Quina consciència tenim del propi cos?
El coneixement del cos és una qüestió íntima, penso jo. En general el món occidental té una desvalorització molt gran del cos. Així com la cultura oriental ha valorat el cos com una forma de vida, ha mimat la cultura del cos, el món occidental no. També és cert que per a protestants i catòlics el cos és un pecat d'alguna manera, és l'eina amb la què tu et fragilitzes, allà on tu falles. En canvi, la ment i l'esperit és per allà on tu pots alliberar i ser millor persona. La moral i les virtuts no són del cos, són de l'ànima.

- I això ho arrosseguem.
Clar, els orientals ens han donat una lliçó molt gran i els ballarins l'hem acceptat: el cos és l'ànima, som una sola cosa. Si quan es destrueix el cos es destrueix tot o no, aquí ja que cada ú pensi el que hagi de pensar, però mentre estem vius som una sola cosa segur. Una de les coses que passa a la cultura que creu en el pecat, en la culpa, que estigmatitza el cos i valora sobretot l'alliberament per l'esperit, és que reté molta angoixa perquè no pots alliberar travessant el teu cos una sèrie de coses que es podrien alliberar amb molta més facilitat. Les intentes eliminar a partir del pensament, l'escriptura, la pintura, del que un pugui treure, però el teu cos es va consumint i es degrada i és una llàstima perquè podríem estar connectant-ho tot a la vegada.

Jo et diria que la majoria de la població no té una consciència de la virtut del cos, de la màgia de poder desplegar la flexibilitat, la tonificació, o simplement l'expressivitat del cos, la no culpa del cos, el perdó del moviment, la catarsi del moviment.

La nostra cultura com que no valora aquesta conjunció d'esperit i cos, el que tenim són llocs on desenganxar-se d'aquestes tensions. Hi ha qui gaudeix sortint de festa i fotent-se tot el que pot o obrint-se en canal a nivell sexual, o de drogues, o de ballar, en petit o en gran estadi, que no és res més que una manera de desencaixar tot el que està acumulat, la necessitat d'explotar-ho tot en un moment donat perquè al dia dia el que fas és retenir, el teu cos es congestiona, es tanca i no obre ni expressa res perquè fas que l'expressió vingui per altres canals que són de l'intel·lecte. És perillós deixar que el cos exploti. Periĺlós perquè confons el que hauria de ser una festa de veritat en una exploració de lo más, de la catarsi més bèstia. Crec que no es imprescindible arribar a catarsis brutals. Pots arribar a catarsis més petites i més constants. Que no està de més una bona borratxera, però penso que la dansa t'ofereix això, una forma constant i molta gent no ho ha descobert o no té aquesta necessitat.

També hi ha molta gent a qui li fa molta por obrir canals físics, gent molt sensitiva que quan explora amb dansa diu “ui, ui,...” Veus unes mogudes existencials que són l'òstia!


Foto: Alessia Bombaci

- De què ens parla ‘El Vuitè Dia’, ‘El Octavo Día’?
Jo a 'Crash' ja vaig veure que volia parlar de foscor. Ho necessito, ho trobo bonic i ho vull experimentar. Amb el Jordi Cabestany, codirector de La Taimada, sempre hi ha hagut un feeling, la cerca de la sensibilitat més extrema. Els nostres llenguatges anaven a parar al mateix lloc. Aquest és el primer projecte conjunt, i ha sigut brutal. Des del primer dia ell tenia imatges, jo vaig posar textos i vam trenar un imaginari amb qüestions visuals, colors, textures, posicions de cossos, de com moure'ls,... A mi em van començar a aparèixer somnis, paraules, i textos sobre violència, sexualitat,... tot molt instintiu. Els dos hem treballat molt des de l'instint, hem fet una dramatúrgia instintiva.

Preestrenada el 2016, és una peça duríssima, crua, descarnada, bellíssima visualment, molt minimalista en algunes coses, però d'una riquesa en el treball de l'espai i la composició dels cossos. La paraula dansa ens queda petita, se'ns fa incòmoda fins i tot. No creiem que hauguem fet una performance, hem agafat cossos i els hem accionat. És una fórmula quasi cinematogràfica i alhora coreogràfica. Estem a meitat de camí de coreografia, cinema i performance.

Quan a mi la dansa simplement m'entretè perquè és rítmic, no estic veient dansa, estic veient música i a mi la música m'agrada quan transcendeix, no quan simplement és ritme. Té una gran bellesa i potser pots transcendir, jo no. Surto igual que he entrat i no vull. Vull passar per aquest món pensant que cada dia faig un pas més. Penso que tenim un temps molt curt i que les coses han de ser guais, perquè et motiven, t'agiten, t'esperonen, et fan créixer, decréixer, et fan caure, et desmoronen, et fan pensar que no has fet les coses correctament. O sí, et fan pensar que ets bo, o que ets una merda i t'has d'espavilar per deixar de ser una merda.

Els fets artístics que l'únic que construeixen és un entreteniment, a mi m'agraden una vegada, però no quaranta. Quan veus que hi ha gent que es deixa travessar, és interessant.

- ‘El Octavo Día’, aconsegueix travessar?
Hem construït una peça que diu exactament el que volíem dir. És rotund, un treball cíclic, tancat, que remou tot aquell qui ho mira. El qui l'ha vist, o li ha agradat molt o se li ha construït un abisme brutal que no sap ben bé si li ha agradat o nO. Però tothom surt tocat. Sabíem que buscàvem això però no sabíem que ho podíem fer i això ens ha fet molt feliços. La reacció del públic, això és realment el que volíem crear, el que hem creat en el públic. Volíem remoure i hem remogut.

- Ara mateix em pregunto què em passarà quan la vegi. No què veuré, sinó què em passarà.
L'inici té un ritme lent que ja provoca reaccions en el públic. Et genera bellesa, o angoixa, et fa remoure de la cadira, o et fa sentir incòmode, però t'endús unes fotos finish a casa. A mi només m'havia passat amb 'El cielo sobre Berlín' i amb Kubrick. De fet, un dia vaig comptar el temps que Kubrick estabilitza les imatges i cada imatge que li importa està més de cinc segons estabilitzada, entre cinc i deu. Vol que tu t'emportis aquella imatge al llit.

- És una mica Freudià això de les imatges, no?
Jo crec que amb ‘El Octavo Día’ del que estem contents amb el Jordi, i no ens n'adonem, és que l'hem treballat per inconscient. Ell em va oferir totes les seves pors i jo vaig oferir totes les meves pors. Hem estat trenant aquestes pors i hem fet una por conjunta amb els dos mons.

- Què valents!
El que perseguim amb les imatges i escenes és dir “les meves pors em fan veure el món d'aquesta manera i m'aturo aquí perquè això em ressona”. Amb l'obra et dic, “ara tu et pararàs on jo em paro, a veure què et passa a tu”. Estic oferint la meva bellesa, que potser és fràgil, que pot ser lletja en alguns moments, però que per a mi és bonica perquè m'ofereix una manera de veure el món amb molta intensitat. Això fa que la meva vida sigui molt intensa malgrat passin poques coses. Volem obrir portes per afrontar la violència. Saber que pot ser alliberador per gent que ha patit violència m'ha semblat l'última fase del meu treball. Em dedico a sanar cossos perquè puguin ballar. Si ho puc fer artísticament, no només pedagògicament, em sembla grandiós.

Més informació: 

'El Vuitè Dia' s'estrena a l'Antic Teatre de Barcelona del 16 al 19 de març de 2017.
Més informació, fitxa tècnica, sinopis i entrades

Pots seguir La Taimada a la seva pàgina de Facebook.

Et convidem també a fer un cop d'ull al seu canal de Vimeo.

També et pot interessar