Jump to navigation
- D’on ve la teva fascinació pel món dels autòmats?Fa trenta-un anys, vaig entrar a treballar com a professor de cicles formatius. En aquells moments, les escoles de Formació Professional no tenien gaires recursos pedagògics, com ara maquinetes i models que servissin per explicar als estudiants com funcionava la mecànica. Per això, el que vaig fer va ser començar a construir-los jo mateix a casa per després portar-los a l’institut i ensenyar-los als meus alumnes. Per tant, tot això va començar com una activitat pedagògica. El que construïa eren petits automatismes que van anar evolucionant cap a autòmats. Posteriorment, però, van començar a venir empreses als instituts que oferien material didàctic i la meva feina ja no tenia tant de sentit. Vaig deixar de portar les meves peces, però em va agradar tant l’experiència que vaig continuar construint autòmats i vaig començar a fer-ne exposicions.
- En parlar d’autòmats, a la majoria ens venen al cap els del Parc d’Atraccions del Tibidabo, que és on n’hem vist més, segurament. Quina és la història d’aquestes figures?La paraula autòmat ve d’automatisme, que l’ésser humà va crear perquè el pogués ajudar amb feines molt feixugues, repetitives, avorrides i pesades. Aquesta mateixa tecnologia, però, ja sigui a través dels mecanismes de fa segles o de l’electrònica actualment, també es pot aplicar al món de l’oci. En el seu moment, a partir del 1850, els mestres rellotgers construïen petits autòmats amb aquests automatismes per distreure la gent. Els carregaven als seus carros i se n’anaven de fira en fira per instal·lar-los en carpes o en petits espais i posar-los en marxa perquè la gent els pogués anar a veure. Era com un petit espectacle de figures en moviment. És a dir, hi ha autòmats que són industrials, que serveixen per ajudar-nos a fer feines feixugues, però després hi ha els autòmats que ens ajuden a distreure’ns i a divertir-nos. Si seguim l’evolució d’aquests autòmats en el món de l’oci, ara com ara, l’equivalent serien les màquines de joc, és a dir, les Game Boy, les Wii o qualsevol altra màquina electrònica que ens pugui servir per passar el temps.
- Com són els que construeixes tu?Els que jo construeixo estan fets només amb mecanismes antics que ja es feien servir l’any 1850. És a dir, amb engranatges, politges, palanques, fils, cadenes, eixos i tots aquests tipus d’elements que han sigut els clàssics de tota la vida. I a partir d’aquí, creo uns personatges que tenen uns moviments que, per exemple, poden fer números reals de màgia.
- De fet, a la teva col·lecció hi ha set autòmats il·lusionistes que realitzen trucs de màgia i que, fins i tot, interactuen amb el públic...Els il·lusionistes i els mags són els autòmats més bonics que hi ha perquè no són com els que, per exemple, amb els seus moviments, fan veure que toquen la guitarra o el violí. Això, l’any 1900 ja funcionava com a petit espectacle, però jo m’he proposat crear autòmats realment complexos a través de barrejar la tecnologia mecànica, l’elèctrica i l’electrònica amb el món de l’art. També els decoro d’una manera molt especial, els maquillo i els poso robes molt particulars del món de l’espectacle per aconseguir un personatge que interactua amb el públic.
- I com és aquesta interacció?Doncs podem tenir un autòmat, un personatge d’uns 40 o 50 centímetres d’altura que juga a cartes amb el públic, que endevina un número que, prèviament, la persona ha pensat i ha escrit en un paper, o que fa aparèixer i desaparèixer unes ampolles o unes cartes d’una taula. És bastant divertit veure la reacció del públic, perquè, a través de diferents mecanismes s’aconsegueix crear una emoció, una il·lusió. Les persones no són les úniques que poden fer màgia, les màquines també en poden fer. I aquesta és la meva feina, la meva especialitat: crear mags i il·lusionistes per poder entretenir el públic que vingui a passar una bona estona al meu museu.
- Porta molta feina construir un autòmat, tenint en compte que t’encarregues de tots els detalls?En realitat, som tres persones les que participem en aquest procés. Cal fer els vestits, que d’això se n’encarrega una modista, i també cal la feina d’una escultora, que s’encarrega de modelar els caps, les mans i els cossos. De vegades, també participa en aquest procés una decoradora que pinta els personatges perquè tinguin personalitat pròpia. I després, hi soc jo, que és qui fa la resta del projecte: la idea, els mecanismes, els dibuixos, els càlculs, etc., i m’encarrego d’unir-ho tot.
- Quant de temps dura aquest procés?Depèn de la complexitat de l’autòmat. N’hi ha que per fer-los puc trigar un mes dedicant-hi una o dues hores diàries. Els darrers autòmats que he fet, però he trigat un any a completar-los dedicant-hi una mitjana de tres o quatre hores diàries. Clar, està tot fet a mà i, a més, ens hem de coordinar la feina entre tots. Són peces complexes i molt particulars, molt especials, molt úniques. A part, no hi ha molts constructors d'autòmats al món, donada l'actualització de la tecnologia.
- Tens dificultats per trobar les peces per crear els teus autòmats?No en tinc cap perquè les peces les fabrico al meu propi taller. Totes. També els engranatges més senzills fins a les peces mecàniques més complicades. Després, sí que és veritat que quan hi ha d'intervenir l’electrònica, he de comprar els materials en botigues especialitzades per poder-los integrar als mecanismes que conformaran l’autòmat. Cal dir que tot està fet a mida. Per exemple, un vestit d’un autòmat no serveix per a cap altre o les mans o les cames que fa l’escultora s’han d’adaptar al mecanisme d’aquell autòmat en concret. Tot es fa pensant en la peça final, també els mobles que serveixen d’attrezzo.
- Un treball molt minuciós...Un autòmat és una peça molt completa i és molt interessant, sobretot per a persones que tenen inquietuds molt diverses. En general, se’ns inculca que les matemàtiques o les ciències en general van per un costat i les lletres, per un altre. Això és mentida. Les persones actuem de manera molt diversa i, per això, un autòmat és tan interessant perquè aglutina molts tipus de disciplines de diferents oficis.
- I tota aquesta feinada que fas la podem descobrir al Museu dels Autòmats Més Petit del Món...Exacte! Vaig obrir el museu l’estiu passat. Era una idea que ja tenia des de feia tres o quatre anys: volia obrir a casa meva, al costat del taller, un museu per exposar la meva col·lecció particular d’autòmats. Està formada per una vintena de figures que mostro per, d’aquesta manera, també poder divulgar la meva feina. Primer va començar a visitar-me només gent de Castellbisbal, però ara ja ve gent d’arreu, especialment famílies amb infants a partir de cinc anys.
- Com és la descoberta per a aquests nens d'aquestes figures?És fantàstic, de veritat. Sobretot, ara que ens adonem del problema que tenim amb l’excés d’ús de les pantalles. Hem de tenir en compte que l’ésser humà, des de sempre, ha manipulat objectes per construir-ne d’altres. Ara, els més joves, cada cop construeixen i manipulen menys. Jo no soc cap negacionista de les pantalles, però defenso el fet de poder veure coses insòlites, que s'han construït amb les mans, que tenen un moviment, que encara són capaces de divertir amb una tecnologia antiga i que són xocants per l'estètica que tenen. De vegades, fan por. Altres, creen misteri. Et fan riure, et diverteixen i et fan preguntar com pot ser que t’estiguin prenent el pèl. Per tot això, l'experiència de les famílies en general és molt positiva. La visita, que és guiada i que sempre faig jo, dura poc més d’una hora i els fa adonar que han vist una cosa realment única. A més, només cal que contactin amb mi i els puc organitzar la visita quan vulguin, que sempre és per a grups petits, donades les mides del museu, com el seu nom indica.
- És una descoberta a mida...Sí, perquè fa trenta anys era més habitual veure autòmats en museus o en botigues que actuaven com a reclam. Actualment, l’electrònica, la informàtica i les pantalles s'ho han menjat absolutament tot. Aleshores, clar, una tecnologia o unes peces que tenen un històric de cent cinquanta anys, d'alguna manera han tornat a renéixer perquè tornen a ser exòtiques.
- Dels autòmats que exposes, n’hi ha algun que sigui especial per a tu?Des que vaig començar a construir autòmats, n’he creat 140. Així, doncs, les 120 peces restants, les he anat repartint o venent. Al museu, n’exposo una vintena i d’aquestes, hi ha unes set peces que parlen totes de moments de la meva vida i que són especialment interessants perquè es refereixen, per exemple, a la preocupació sobre el pas del temps, que és bastant comuna entre tots. També hi ha un altre autòmat que representa les feines alienants i molt repetitives, com les de les cadenes de muntatge. Mostro quins són els tipus de treball que moltes persones executen, però que no tindran mai visibilitat. Moltes vegades veiem el gran enginyer, però no veiem mai les persones que estan al darrere de les màquines i que, per exemple, fabriquen els mòbils, els rellotges o els cotxes, i que sembla que no siguin persones importants, però són necessàries per formar part de la cadena de fabricació. Faig autòmats que, d’alguna manera, tenen a veure amb les meves inquietuds. Són peces que tenen un missatge. Aquests set autòmats representen set inquietuds o preocupacions. A més, mentre funcionen, es pot veure tot el mecanisme que els dona vida, com ara la rotació dels engranatges i el moviment de les corretges. Per a mi, això és molt valuós.
El Museu d’Autòmats Més Petit del Món C/ Sant Marc, 38. Castellbisbal (Vallès Occidental) Contacte per concertar les visites: lluisribas@hotmail.com | 657 84 56 49 Preu: 5 euros Visita apta per a tots els públics i indicada per a famílies amb infants a partir de cinc anys.
