Jump to navigation
- Fa poc vaig veure ‘Animals arquitectes’. Es nota que està fet amb molta cura. Em transportava als llocs i això és una cosa que costa molt a través de la televisió...Em fa molta il·lusió que t'hagi arribat així, perquè és veritat que hi hem bolcat molt amor, molta dedicació i molta feina. Però també és un repte ensenyar l'arquitectura més enllà d'una qüestió més superficial i estètica. El llenguatge audiovisual et juga molt a favor en aquest sentit, però també volíem transmetre sensacions o transportar l'atmosfera que hi havia en un determinat lloc. És un repte, però és únic i l'hem agafat amb ganes.
- L'arquitectura ens sembla una disciplina llunyana i acadèmica, però en el fons tots tenim -o hauríem de tenir- una llar. Com creus que s'ha d’apropar a la gent?Això era una assignatura pendent. Durant molts anys i dècades no s'havia apropat l'arquitectura prou a la societat i és absurd. Sempre m'agrada dir que l'arquitectura és l'escenografia de les nostres vides. És l'escenari i l'escenografia, ambdues coses. Sempre ens envolta, ens condiciona moltíssim, forma part del nostre dia a dia, de la nostra cultura i del nostre patrimoni. És una cosa transversal, és política. Toca totes les capes de les nostres vides. I, així i tot, s'havia creat un discurs i continguts d'arquitectura molt elitistes i endogàmics. El món de l'arquitectura no havia tocat de peus a terra per trobar-se amb tothom. Eren unes altres èpoques. Els arquitectes ocupaven una posició superior en un estrat social determinat i estaven més desconnectats de la gent. Si a això li sumes la bombolla immobiliària, que va donar lloc a la crisi que tant mal va fer, i l'arquitectura de l'espectacle dels arquitectes estrella, que no responia a les necessitats reals de la gent, tens un còctel bastant trist. El que feia falta, i, per sort, cada cop hi ha més projectes i més persones que ho veuen així, era fer-ho accessible. Sempre poso d'exemple la gastronomia, perquè penso que ho han fet molt millor que nosaltres. També és una necessitat bàsica, també té un punt artístic, creatiu, però és una cosa que consumim cada dia. Tothom entén el valor de la gastronomia i sap com d'important que és per nosaltres, per a la nostra salut. Fa falta fer projectes divulgatius que aterrin el llenguatge. Pots tractar temes tan rellevants, candents i innovadors com els que estarien en els llibres d'arquitectura, però amb un llenguatge i amb un format que sigui prou democràtic, accessible, amè i distès. La gent vol saber i aprendre sobre totes aquestes qüestions, perquè l'habitatge és essencial en la nostra vida. Quan comences a fer aquest exercici d’aterrar el llenguatge sense deixar de parlar amb rigor, ni de tocar temes importants, perquè la gent no és ximple, t'adones que s'agraeix. M'agradaria pensar que la gent que ens dediquem a això estem contribuint a generar més cultura arquitectònica i a transmetre el valor i les virtuts que hi ha en aquest sector. Hi ha molta gent que està fent les coses molt ben fetes, que estan apostant per l'ecologia, per la sostenibilitat, per l'impacte social positiu de l'arquitectura. I val la pena donar visibilitat a aquests projectes, no només als de sempre. Cal donar veu a les arquitectures que milloren la vida de la gent.
- Tu vas decidir no construir. Com vas arribar a aquesta decisió? Parlar d'arquitectura sostenible passa sempre per no construir?D'entrada tinc tota l'admiració del món cap a la gent que ha decidit construir i construir millor. Això s'ha de fer: hem de construir i sobretot rehabilitar amb molta cura, amb molta empatia, amb molta sensibilitat cap a les persones, cap als éssers vius i cap al planeta. Soc d'una generació que va estudiar arquitectura sense tenir una sortida viable i que es va topar de front amb els efectes del despropòsit al qual s'havia arribat amb la bombolla immobiliària. Teníem a les escoles, als congressos i als llibres, arquitectes que no sentíem que ens representessin. Encara eren la mostra d'una altra època: de l’excés, i fins i tot, de l'arrogància. No representaven aquesta diversitat i compromís de noves generacions d'arquitectes que tocaven més de peus a terra. No volia formar part de tot allò, no volia construir malament, no volia treballar per a Núñez y Navarro. Molta gent s’hi veu obligada i ho entenc. És lícit, la gent intenta sobreviure. Tots intentem arribar a final de mes com podem. Però jo veia que si anava a un despatx d'arquitectura, hauria de dibuixar uns pisos pensats per anar a esgarrapar els últims cèntims i a mercantilitzar una necessitat bàsica com és l'habitatge. Em vaig permetre el luxe de no participar d'això i veure què podia fer. Estava, a més, prenent moltes decisions a escala personal, com no agafar avions i ser vegana. Tot de decisions per reduir la meva empremta ecològica. No podia, per l’altra banda, anar a construir gratacels. A més, era i soc una persona de la cultura, de tot allò que sigui creatiu o artístic. A casa ho havia viscut molt de prop i entenia l'arquitectura com una forma cultural més. A tercer de carrera ho tenia clar i estava al departament cultural de la universitat. Vaig començar a fer projectes més de divulgació, de recerca i exposicions. Després vaig entrar a treballar en una editorial d'arquitectura i disseny. És el camí que volia prendre. Soc molt feliç d'haver-ho pogut fer, perquè també soc conscient que he tingut sort.
- Has parlat alguna vegada de la teva experiència amb l'habitatge cooperatiu. Hem de trobar noves maneres de viure? Impliquen viure en comunitat?L’habitatge cooperatiu és el moviment que més esperança m'ha donat tots aquests anys. Té molt a veure amb l'arquitectura i, per tant, també m'ha fet sentir molt orgullosa i admirar molt la gent que ha obert camí. És una proposta que vol sortir del mercat especulatiu i que vol defensar un habitatge més just fora del mercat immobiliari i privat. És una decisió molt poc capitalista, la de saber que mai seràs propietària del teu propi habitatge, perquè ningú és propietari. La propietat és col·lectiva, és de la cooperativa i tu tens, a canvi d'una quota mensual molt assequible, el dret de viure-hi tota la vida. Ningú et farà fora. Renunciar a la propietat i renunciar a vendre-la en un futur és molt revolucionari i bonic. El que volem és viure dignament, no sentir que ens faran fora d'aquí a un mes, no sentir que la nostra vida està a expenses dels capritxos i els interessos econòmics d'inversors o de propietaris privats. Això ja és una revolució bonica en un món d'individualisme i capitalisme. Que hi hagi gent que s'ajunti i decideixi que no necessita ser propietària, sinó viure dignament. I si, a més, és en comunitat, doncs fantàstic! Tens l’opció de sentir-te acompanyada i crec que en diferents moments vitals això pot marcar la diferència. Jo no sé tu, però hi ha hagut èpoques en què vivia en pisos en què no sabia el nom dels veïns. I no era una finca tan gran! A mi això em fa molta pena. M'agrada saber el nom de les persones, m'agrada ajudar-nos, fer xarxa i teixit social al barri. Amb l’habitatge cooperatiu es barreja tot això. Un canvi filosòfic, existencial, una empatia cap als altres, una posició en el món en què tu no et poses al centre. I això m'encanta. A més, els projectes d'habitatge cooperatiu és on més que està innovant en l’àmbit d'arquitectura i de construcció. Aquesta empatia, aquesta sensibilitat social, va de la mà d'una sensibilitat ecològica. Els edificis més sostenibles i més coherents segurament són els de les cooperatives. Estan construïts amb una estructura de fusta, són bioclimàtics o passius, i gairebé no es consumeix energia. En un futur que cada cop és més distòpic, i on cada cop la ciutat serà més hostil, la supervivència col·lectiva es garanteix si fem pinya. És esperançador i hi crec moltíssim. Sempre que puc en faig divulgació i difusió perquè té molt a veure amb l'arquitectura, però també amb la vida en general.
- Tot el que deies crec que a una generació de joves ens ressona molt: viure dignament, compartir amb la gent del teu voltant. Crec que ja no sabem ni què li hem de demanar a un habitatge perquè sigui digne...Hi ha un científic que diu que hauríem de veure tres arbres des de la finestra de casa nostra, que el 30% de les cobertes dels edificis del nostre barri haurien de ser enjardinades i que hauríem de tenir a menys de tres-cents metres un gran espai verd de qualitat. Jo això encara no ho compleixo. Encara estic esperant assolir aquest dret que dona benestar i salut física i mental a les persones. Això ja és molt representatiu de fins a quin punt ens hem oblidat que formem part d'un ecosistema, que el necessitem, que l'hem de cuidar. La ciutat i l'urbanisme s'han entès com a oposició de la natura i això no té cap sentit. No hauríem de renaturalitzar, hauríem d'assalvatjar les ciutats. Les ciutats haurien de ser una mica més selva, hauria d'haver-hi moltes més espècies. Hem expulsat totes les altres formes de vida. Intenten sobreviure com poden, però fins i tot als ocells als quals els hem ocupat el seu espai, no només físic, també acústic. És molt antropocèntric i hi ha tota una sèrie de pensadors del món de l'arquitectura i l'urbanisme que defensen què hem de fer ciutats interespècies. Hem de pensar en tots aquests ecosistemes per empatia, però també perquè ens beneficia i ho necessitem, si no, ens estarem tirant pedres a la teulada.
Núria Moliner en un dels capítols d''Animals arquitectes' | Foto: Cedida- Quant d’espai necessitem per viure?Defenso molt la ciutat densa, perquè això vol dir que tenim més serveis a prop. Això que se'n diu “la ciutat dels quinze minuts”, que vol dir que tens tots els serveis que necessites molt a prop i això fa que redueixis els desplaçaments que no són de mobilitat sostenible. Però això no vol dir que hàgim de renunciar a uns mínims. Hi ha tot un moviment de viure amb menys, co-living, pisos petitons amb espais compartits que després són una merda. Això és pervers. No som una generació que hem decidit viure amb menys i agafar minicases, sinó que no tenim una altra possibilitat. És cert que som vuit mil milions de persones al món i no podem consumir molt espai, molt territori, ni molts recursos. Hem de fer una mica de minimalisme, però amb compte. Perquè potser en aquest procés i amb aquest discurs perdem un altre dret. Si vius en família, amb un o dos fills en un pis de quaranta metres quadrats, estàs renunciant a moltes parcel·les de la teva vida. Sí, hi haurà d’haver moltes renúncies davant l'emergència climàtica i les hem de començar a fer ja, però hi ha d’haver uns mínims per tenir la llibertat de desenvolupar la nostra vida. Per poder prendre decisions i que la vida pugui ser moltes coses i no només una. Decisions que passen per l'arquitectura i per les possibilitats que t'ofereix.
- Això em fa pensar amb els temps de pandèmia, quan estàvem tancats de casa i vam veure la importància de l’espai i els balcons. Creus que n’hem après alguna cosa?Hem après moltes coses i sap greu que fos per aquest motiu, però molta gent es va adonar que l'habitatge és més important del que es pensava. Que no podíem viure en pisos que fossin dormitoris. L'espai físic es correspon moltes vegades a l'espai mental. Si no tens un espai ampli, no penses igual. És una altra constricció. Ens vam adonar que no podíem només suplir-ho amb l'exterior o amb l'espai públic. El que passa és que el mercat immobiliari continua pensant en els seus interessos. És una pena i només ens queda apostar per l'habitatge públic, rehabilitar molt més, fer cooperatives d'habitatge i regular els preus de lloguer.
- Al primer capítol d''Animals arquitectes' parles de l'Anna Bofill i al cinquè, de la Carme Pinós, que durant molt de temps va estar a l'ombra de l'Enric Miralles. Com veus la dona en el món de l'arquitectura?Crec que les coses han canviat molt, per sort. Hi ha hagut dones arquitectes que han obert camí en aquest àmbit, i per això sempre els hi estaré agraïda. Fa anys que, segurament, hi ha més dones arquitectes que homes. Quan jo vaig estudiar érem un 60% de dones i un 40% homes. Ara hi ha escoles amb cursos amb un 90% de dones. És un àmbit que ha estat històricament molt masculinitzat perquè també estava vinculat al poder i molt tecnificat- Potser les dones no sentien que era una possibilitat o no se'ls hi havia ofert com a tal. Hi ha hagut moltes dones que estaven invisibilitzades, com ara Lilly Reich, invisibilitzada darrere de Mies van der Rohe, o Charlotte Perriand i Eileen Grey, invisibilitzades darrere de Le Corbusier. Estaven fent feines importantíssimes i tot just ara s'estan incorporant a les classes d'història de l'arquitectura. Ara el que passa és que encara no tenim prou visibilitat o càrrecs de responsabilitat. La Carme Pinós em deia que hi ha més dones en aquest àmbit perquè en el moment en què els homes han vist que no era un àmbit de poder i de molt benefici econòmic, han dit: “això per vosaltres”. És fort, eh? En qualsevol cas, jo crec que ara està més equiparat, però cal donar veu a aquestes dones que en el seu moment no tenien espais. El cas de l’Anna Bofill, de qui, fins i tot dins de l'àmbit d'arquitectura, molta gent no n'ha sentit a parlar mai. I ella era, segurament, la que estava allà creant i posant els colzes sobre la taula, mentre el seu germà feia les relacions públiques. Les dues feines eren importantíssimes, però, ¿com és que no havíem sentit a parlar d'ella? Només per haver fet aquest capítol de l’Anna Bofill ja valia la pena que sortís el projecte d'‘Animals arquitectes’. Ens vam emocionar molt, tant amb l'Anna com amb la Carme. I ens vam sentir molt orgulloses de, tant de bo, haver-los ofert un espai per explicar la seva història.
- L’Anna Bofill també és música com tu i en aquest capítol ensenyaves una cançó que va compondre inspirada en l'edifici Walden. Com relaciones aquests dos mons, la música i l'arquitectura?Doncs m'agrada que em treguis aquest tema perquè són les meves dues passions i sempre m'ha costat molt triar entre l’una i l'altra. És la típica pregunta que et fa algú i dius: “Ostres, per què he de triar? Jo no puc triar”. Com he entès i exercit l'arquitectura des de la cultura, des de la creació, l'expressió, des de posar-me davant una càmera, generar un discurs, comunicar una emoció, té molt a veure amb el que faig pujant a dalt d'un escenari fent música. Canvia el llenguatge, canvia l'espai, però soc la mateixa persona i crec que surt del mateix lloc. Fer música m'ha fet ser millor arquitecta i millor comunicadora i viceversa. Diuen que tenen molt a veure, arquitectura i música, a escala de llenguatge. Hi ha molts músics que han estat arquitectes o arquitectes que han estat melòmans. Per exemple, Garfunkel, de Simon and Garfunkel, era arquitecte. Tinc una ponència que tracta sobre com es relaciona la música i l'arquitectura i t’adones que s'han buscat moltes tangències i moltes fusions entre aquestes disciplines. Crec que si t’agrada l'arquitectura o qualsevol altra disciplina creativa, això ja et fa estar molt oberta al món. Ja estàs més connectada a altres formes de creació.
Web Animals arquitectes
Twitter Núria Moliner Instagram Núria Moliner
