Jump to navigation
- Vas muntar una caixa al Lliure i ara l'has portat aquí. Era una condició sine qua non tenir un espai petit?Si no, no ho hauria fet. Espais grans crec que ja n'hi ha. Per a nosaltres ve d'una especialització en un tipus d'interpretació que demana molt recolliment i molta proximitat. El que vull és que parlin com parlem tu i jo. Que no estiguin projectant la veu, pensant a arribar a la fila, que no hagin d'anar amb un micròfon. Hi ha tot un treball de recerca i de veritat escènica que comporta tenir unes condicions. Unes condicions que les vam anar trobant quan vam construir aquesta caixa. Vam fer un espectacle abans on ja buscàvem aquesta situació i ens vam adonar que quan trobàvem aquest recolliment això es feia molt més viable.
- Què comporta que sigui un teatre petit?No podíem fer unes exhibicions molt llargues perquè no pots bloquejar els teatres públics i vam decidir buscar un espai on poguéssim fer això. Si volem fer coses més grans ja anirem a buscar coproduccions fora, però la idea és que la base fos això. En lloc d'estar un mes a Teatre Lliure, mirem d'estar tres mesos aquí. A veure si aconseguim que sigui viable el projecte de la sala i, al mateix temps, l'espectacle.
- Comenceu, també, amb 'Hedda Gabler'.És significatiu començar amb aquest espectacle. Perquè es poden veure els resultats que tenim amb aquests actors. On el que es veu és bàsicament l'acting seu. I tenia sentit fer-ho amb aquest espectacle perquè hi ha la caixa. L'origen de tot és aquesta caixa. Per tant, no sé si acomiadar-nos per sempre, però sí per un temps d'ella, perquè d'alguna manera això és el capoll del que serà la sala. Era com una mutació. Això és part del canvi cap al següent espectacle que ja vindrà i que es quedarà tres mesos.
- Com vau trobar aquest espai?Vam estar buscant per tot arreu. Les condicions són molt particulars. Hi havia d'haver cent metres quadrats sense columnes i amb cinc metres d'alçada. Quan comences a posar grada, ràpidament arribes al sostre. També hem hagut de desestimar altres espais perquè no estaven catalogats perquè tinguessin la possibilitat de ser equipaments culturals. Aquest ho podia ser i molt ràpidament ens vam llançar a la piscina. No sé si massa precipitadament o no [riu]. En tot cas, és un somni romàntic fet realitat.
La sala | Foto: Cedida- Què s'hi podrà trobar, doncs, a Heartbreak Hotel?La característica d'aquesta sala, com et deia, és l'acting. Si no s'hagués agafat el nom Actors Studio, que podria ser perfecte. Si tu entres a la pàgina web, després del títol, els noms més grans són els dels actors. Perquè ells són el fet més important del que puguis veure aquí. Per tant, la nostra aposta és tot matèria primera. Els espais sempre seran així de buits, perquè volem tenir els millors intèrprets. És aquí on posem tot l'esforç, en les persones que seran a dalt de l'escenari.
- Què és el que fa que una sala de teatre nova sigui reconeguda pels espectadors?Jo crec que en la personalitat dels espais. Volem que aquest espai tingui una manera de fer, que es trobi una certa artesania. No és qüestió de programar tot el que trobem, sinó un fet diferencial, sobretot molt proper a l'excel·lència actoral. L'epicentre de tot a l'espai és l'actor.
- De moment, doncs, fareu programacions pròpies? Teniu idees per futures col·laboracions?És l'espai de la companyia, però no vol dir que només estem tancats a la companyia. Ens oferim a totes aquelles companyies i projectes que puguin tenir una semblança a la necessitat d'un espai com aquest, on puguem assegurar la qualitat actoral i una altíssima qualitat de textos. Tot això és indispensable per a nosaltres. Suposo que hi haurà experimentació, però la base principal és que no sigui un espai de prova. És un espai per fer espectacles d'altíssima qualitat.
- Dius que és un somni romàntic. Pel que fa a la teva carrera professional, tenies al cap això? Era una cosa que volies fer des de sempre?Mira fa poc em deien: "després d'aquest, un de més gran". No! És que el que busco és el petit. Jo vaig tenir la sort que vaig tenir càrrecs molt grans i molt jove. Amb trenta-tres anys era director del Teatre Lliure i han sigut experiències molt maques, però també ha fet que no tingui necessitat personal d'un reconeixement extern i, per tant, de créixer en grans llocs de comandament escènic. M'ha agradat fer-ho i ha estat molt bé, però precisament ara el que volia era un espai on poder realitzar jo els meus projectes i fer-ho de la manera que ho volíem fer. No tinc necessitat de fer una sèrie de coses que ja he tingut la sort de fer. Vincular-me a aquest espai em venia molt de gust. És realment el que volia.
- Et dona aquesta llibertat, oi? De vegades, vegades aquestes responsabilitats més grans potser no la permeten.Són responsabilitats diferents. El director d'una sala petita privada ha de fer que això funcioni. S'han de fer molts malabarismes per part de tothom. Tenim actors de primeríssima qualitat que venen aquí a treballar en unes condicions que evidentment no fan en altres teatres públics. Fan un esforç per ser aquí perquè també els hi ve de gust. Tot això s'ha de cuidar. Darrere d'això hi ha una voluntat per part de tots que això funcioni. És un viatge bonic.
- Creus que falten sales petites a Barcelona?Crec que el futur del teatre està en sales de dues-centes localitats no en sales de mil. És veritat que pots fer algun tipus d'espectacle molt èpic en aquests espais grans, però on hi hagi ànima i paraula normalment necessitaràs tenir una proximitat amb els actors. Hem de fer l'esforç de jugar-nos-la molt en espais petits. Aquesta és la meva visió. Pot ser que hi hagi gent que li interessi l'exageració del moviment, de la veu, etcètera. Jo busco el teatre com un espai de trobada amb el públic, de trobada directa. Tu i jo som aquí, jo t'explico unes coses que em passen, siguin reals o fictícies, i entrem en relació. Parlar de les nostres ferides ens ajuda a curar-nos. Aquesta sala es diu Heartbreak Hotel, que vol dir hotel dels cors trencats. Tots tenim una mica els cors trencats per diferents motius, no només romàntics sinó molt més enllà. El teatre és un lloc que pot ser guaridor.
- Ho és la peça 'Hedda Gabler'?Parla de persones que no estan bé amb si mateixes. Vivim un moment que la nostra societat tampoc ho està. Més suïcidis que mai, més depressions que mai, més tensions que mai. El món està canviant i no se sap exactament cap on va. Som enmig d'aquesta mutació, i no tenim la guia de cap a on anem. El fet de no tenir guies ens fa sentir en tensió. Això és el que passa en aquesta obra: són personatges que estan ferits. I observar-los està bé, primer de tot, perquè veus que a algú del segle XIX li passava el mateix que t'està passant a tu. Això és el teatre. Hi ha qui presentarà la peça clàssica i dirà que no s'ha de tocar res. Per a mi, és molt important que ells transmetin una proximitat. Quan ells et parlen ja saps que allò s'ha memoritzat, però no saps fins a quin punt ho està pensant l'actor de veritat o no. Els actors tenen vides paral·leles a allò. I quan això passa, els espectadors també ho veuen. És el mateix text, però estan fent servir per parlar entre ells: sobre la mateixa història, sobre els mateixos pensaments, defensant idees de cada un dels personatges. Això crea un món que quan el veus, el reconeixes.
Web Heartbreak Hotel Twitter Àlex Rigola
