Goretti Martínez
,
27/12/2018
Espectacles

Roser Blanch i Clara Cols: “Estem en grup, estem tirant endavant un projecte que funciona i estem donant veu a altres”

La sala Flyhard, productora i exhibidora, ha contribuït a un canvi de paradigma en el teatre català, marcat per la diversitat i un major risc
Clara Cols i Roser Blanch al teatre Cal Bolet

Foto: 

GM
La Clara i la Roser al teatre Cal Bolet de Vilafranca
Roser Blanch i Clara Cols formen part, amb Sergio Matamala, del nucli dur de la sala Flyhard. La sala va néixer l’any 2010 al barri de Sants de Barcelona com un espai on es programaven les obres de la companyia Flyhard (creada l’any 2006). L’activitat de Flyhard es va anar transformant de companyia a productora, en part per sobreviure però també per alimentar un canvi de paradigma en el teatre català que ha acabat aportant diversitat i més risc en les propostes. Convertida en un autèntic referent del teatre contemporani català, la Flyhard ha millorat la seva fórmula a còpia d’anys i d’experiència i segueix en peu de guerra per oferir històries autèntiques en les quals el seu públic s’hi pugui submergir. Parlem de tot plegat amb la Roser i la Clara.
“Sempre estem pensant en investigar al voltant dels límits de la nostra línia artística però alhora sabem que part de l’èxit de la sala és justament ser fidels a aquesta línia”

- Com definiu la Sala Flyhard?
Roser:
La Sala Flyhard és una sala productora - exhibidora. Gairebé tot el que s’hi programa està produït per ser exhibit allà. Com a productora ja pensem en espectacles que es puguin fer en un espai tan petit i limitat com la nostra sala.

- Quines característiques han de tenir les produccions, més enllà de la dimensió física?
Clara:
Fins al moment tot és teatre català contemporani. Són textos inèdits de dramaturgs o dramaturgues d’aquí i d’ara. Però aquests són uns límits relatius: què és un dramaturg d’ara i d’aquí? Per posar un exemple, el Dani J. Meyer, autor d’’A.K.A’, és nascut a Argentina, però fa anys que viu aquí. Per a nosaltres és important que la història succeeixi aquí. Fa bastants anys que desenvolupem aquesta línia i el públic té molt clar què ve a veure a la Flyhard. Sempre estem pensant en investigar al voltant dels límits de la nostra línia artística però alhora sabem que part de l’èxit de la sala és justament ser fidels a aquesta línia. Perquè moltes sales són purament exhibidores de coses molt diferents i veus que això fa que el públic no sigui tan fidel. A la Flyhard, la gent ja sap més o menys el que hi trobarà. Hi haurà obres que els agradaran més i d’altres, menys, però hi ha alguna cosa comuna que sempre es manté: històries contemporànies, temàtica molt actual, interpretacions properes, un estil més semblant al cinema o les sèries que al teatre convencional, immersió del públic en les històries... La gent s’oblida que està veient teatre.


'A.K.A', flamant guanyadora dels quatre premis Butaca als quals optava

- Heu aconseguit atraure molta gent jove a la sala.
Roser:
El públic jove pot ser de moltes franges: de 16 a 20, de 20 a 25, de 25 a 30… Per exemple, amb ‘A.K.A’, amb un protagonista adolescent, quan la vam programar volíem arribar a un públic que no acostuma a anar al teatre. I ha estat així. Un públic ja més adult, de 30 - 35 anys, potser s’ha sentit més atret per obres com ‘Ovelles’. Vull dir que no és que tinguem un públic “jove jove”, tot i que ens interessa molt aquest segment. Però és molt difícil atraure’l i més encara de forma continuada.

- El públic adolescent és molt difícil d’atrapar.
Clara:
Molt difícil. A partir de 20 anys ja és un altre món. Però 15, 16, 17 anys… A més, de seguida que hi poses l’etiqueta d’espectacle juvenil, els sol generar rebuig perquè és com “els grans us fem una obra per a vosaltres” i això no funciona perquè necessiten sentir-se involucrats amb les històries. Fa poc vam estar a un festival que es diu Rebels i es va parlar molt sobre aquest tema. Vam arribar a la conclusió que, en certes edats, hi ha un punt de desconnexió general. Tots hem estat adolescents i no hem anat al teatre ni els que ens dediquem ara al teatre. Sí que és cert que ara mateix hi ha una falera molt bèstia amb pares súper ociosos portant els nens al teatre, que això potser no passava abans. Hi ha una franja familiar amb un èxit brutal però quan els nens i nenes creixen i han d’anar sols al teatre, costa molt més. Ara bé, s’estan fent projectes molt interessants en aquest sentit. A Manresa, per exemple, els hi funciona molt bé un projecte de prescriptors: alumnes de l’institut que van a veure coses i que fins i tot col·laboren en el disseny de les programacions. Te n’adones molt que han de ser ells mateixos els qui s’hi involucrin. És una acció que nosaltres fa temps que ens plantegem de fer des de la Flyhard en paral·lel a un treball de barri a Sants, on hi ha la sala. Però el dia a dia ens porta una activitat molt bèstia i aquests són projectes que deixes una mica aparcats. Ens agradaria treballar-ho més perquè sabem que té moltes possibilitats. Sí que ens ve gent jove a la sala però podríem fer molta més incidència. Ho sabem perquè quan vénen joves els hi agrada molt l’experiència: un lloc tan petit, amb els actors tan a prop, històries que els podem recordar una sèrie o una pel·li… Els hi enganxa molt més.

- Com és el dia a dia de la Flyhard?
Roser:
Hem decidit aquesta temporada obrir una convocatòria de rebuda de textos durant tres setmanes. Ens passava que durant tot l’any anàvem rebent propostes però, a banda de llegir textos, ens dediquem a la comunicació, l’administració, les xarxes socials, la taquilla, etc. Tots fem altres tasques: no només el Sergio, la Clara i jo, també hi ha l’Eli i el Xavi i el Fernando en l’àrea tècnica. Som una empresa amb aquest punt familiar, cosa que està molt bé, però que ens obliga a ser multidisciplinars. Llavors, aquesta rebuda de textos a comptagotes era complicada de gestionar. Així que hem fet aquesta convocatòria de manera que la gent és més conscient que la Flyhard obre les seves portes durant aquestes tres setmanes.

- Ho fareu així a partir d’ara?
Clara:
Sí, hem de veure com funciona però la idea és aquesta. Si no ho concentres, et perds coses, no acabes de respondre bé... Quan ho tens tot concentrat és diferent. Sí que és cert que a vegades rebem coses directament. Fins ara el que fèiem era rebre textos de gent que no coneixíem a través del correu, propostes de dramaturgs amb qui ja havíem treballat, o vèiem un text o un fragment de text que ens interessava i plantejàvem la possibilitat de treballar-ho... Hi ha diferents vies per trobar els textos que acabem programant.
Una de les coses que contribueixen a que Flyhard funcioni és que tots toquem totes les tecles. Sí que és veritat que cadascú porta el seu departament, generalment fent coses que li agraden més, però haver-hi estat com a actor, productor, en la part administrativa... fa que siguem conscient de totes les dimensions d’una producció.
D’altra banda, nosaltres rebem uns ajuts públics que intentem que reverteixin en altres creadors. Flyhard va sorgir com una companyia però ha anat mutant en una altra cosa: una estructura que poden utilitzar d’altres creadors. I pensem que això és maco.  Nosaltres tenim una estructura creada, amb una experiència, una trajectòria i unes limitacions concretes, però un creador pot utilitzar aquesta estructura per tirar endavant els seus projectes. Això és interessant i a la vegada porta a la sala veus molt diferents dins la nostra línia. Ens fa créixer com a productora i com a sala.


Vicky Luengo, Bruna Cusí i Sergio Matamala a 'Lifespoiler'

- Podem aprofundir més en la línia de la Flyhard i la diversitat de les propostes?
Clara:
D’entrada tenim unes limitacions a nivell d’equip i d’espai que fa que no puguem assumir obres amb més de quatre actors, rarament cinc. Sí que molts cops pensem en obres que després puguin fer el salt a més gran o que se’n pugui fer una adaptació però primer pensem en la sala i en les seves dimensions, que són mínimes.
Roser: I també perquè tothom que hi estigui treballant cobreixi els mínims a nivell econòmic. Potser hi ha una obra molt interessant de set actors però se’ns en va de pressupost. És una realitat i ho hem d’assumir. També hi ha un punt del gust de posar-nos d’acord els tres, pensar en la línia de tota la temporada i veure quines obres hi encaixen.
Clara: S’acaben programant unes cinc funcions en tota la temporada, de setembre a juny. Fem tres produccions i les altres dues poden ser reposicions d’obres que han funcionat bé, com per exemple aquest any, que fem ‘Lifespoiler’. Sempre intentem que les obres tinguin més vida, ja sigui fent gira o saltant a altres teatres, però si no es dona el cas aprofitem per tornar-les a programar a la sala. Sobre la diversitat, per exemple, aquest any, vam començar amb ‘Estat Decepció’, una obra molt teatral, amb un punt farsesc de les interpretacions i un espai indeterminat gens realista que s’anava construint. En canvi, ‘Ovelles’ passa en un menjador de casa. ‘Estat Decepció’ parla de la corrupció política, un tema molt actual però també molt diferent del que tracta, per exemple, ‘Lifespoiler’, amb unes interpretacions i un espai molt realistes i al voltant de física quàntica i realitats paral·leles. Aquest any també farem un musical de petit format per primer cop.
Roser: Ens fa molta il·lusió. Sobre el que deia la Clara de les reposicions, aquesta temporada reposem ‘Ovelles’ i ‘Lifespoiler’ perquè són obres que han funcionat i està molt bé que la sala es continuï omplint. Està bé explotar el que funciona.

- Com funciona el trasllat d’una obra pensada per la sala Flyhard a un altre escenari?
Roser:
Com a productora l’intentem cuidar al màxim i que l’adaptació de petit a gran estigui ben mimada. Fa molt de temps que ho fem i, d’alguna manera, els programadors que hi estan interessats ja estan conscienciats que l’experiència de l’obra no és la mateixa fora de la Flyhard. Intentem cuidar-ho tot i ser-hi. I que l’equip es conservi. Hi aportem la nostra experiència com a productors.
Clara: L’autoria del text és del creador, mentre que la producció és de Flyhard. Sí que s’ha donat el cas que el text muti, igual que pot passar durant els processos abans d’una estrena, que el text es va adaptant. La qüestió és que el text és del creador o creadora. Si es dona el cas que l’obra es fa a Madrid o que se’n fa una nova versió, nosaltres ens plantegem si en fem nosaltres mateixos la traducció o si diem “mira, porta-la tu on vulguis, fes una producció nova, busca els actors, etc. ” La producció que surt de la sala és de Flyhard fins al moment en què tots considerem que ja ha tingut prou vida. Clar, la producció en sí és tot: espai, actors, interpretació, posada en escena... Però el text és de l’autor o autora.

- Abans, quan dèieu que toqueu totes les tecles... no hi ha la típica feina que ningú vol fer?
Clara: Ens hem repartit bastant bé.
Roser: Ho hem anat polint bastant. Hem invertit molt en administració perquè era la feina que ens quedava més allunyada. Clar, aquí falta el Sergio que potser seria la persona indicada per parlar d’aquest tema.
Clara: No hi ha res que diguis “Quin horror!” però també som conscients que es podria fer millor. Té la gràcia que tots toquem tot però alhora no és tan especialitzat. Un màquina de comunicació t’ho faria molt millor però nosaltres ho fem amb molt de carinyo (riu). Jo recordo els primers anys quan havíem de demanar una subvenció, fer números, quadrar pressupostos... Fins i tot fer la trucada semblava una cosa impossible! Però després veus que a l’altra banda del telèfon hi ha un funcionari, que t’ajuda i et resol els problemes. No té més. I a còpia de fer-ho vas trobant-li la manera i te n’adones que forma part de la feina. També és gratificant veure que surt bé. Però sí que és una part que la gent, quan entrem al món artístic en general, no tenim tan en compte. A vegades he fet cursos amb nens i què els portes a veure? A fer la visita al Nacional. El més probable – les coses com siguin- és que no hi treballin mai, al Nacional. És molt més probable que es muntin la vida ells, que formin una empresa o una companyia i que es busquin la vida. Això, aprendre-ho des del primer dia és súper interessant.

- La Sala Flyhard va començar l’any 2010 i la companyia és del 2006. Ara que ja han passat uns quants anys, quin balanç en feu?
Roser:
Sí que és veritat que passes per moltes fases. Com tot, creix, evoluciona, es consolida, aprèn dels errors... Flyhard ha comès molts errors però també ha tingut molts encerts. I ara mateix crec que estem vivint un moment molt plàcid, molt feliç, perquè tenim gairebé cada dia la sala plena. També hem tingut moments de patir, quan hi havia produccions que no omplien. Com a sala vols que la gent vingui i sap greu que una producció no acabi de funcionar.

- Heu viscut la crisi, la pujada de l’IVA, Netflix... Molts factors que canvien l’entorn i que obliguen a adaptar-s’hi.
Clara:
El projecte ha anat creixent en paral·lel a l’empresa, a la sala i a la productora i també hem après a relativitzar. Coses que al principi se’ns feien una muntanya, tant per bé com per mal. De sobte, les coses eren molt importants i emocionants, de vida o mort... Però passa el temps i t’adones que sí, que les coses són importants però les poses al seu lloc i arriba un punt en què tanques la porta i te’n vas cap a casa. D’altra banda, sí que és cert que tots tenim inquietuds artístiques i que segurament no pensàvem que ens dedicaríem tant a la producció. Però també t’adones que és complicat tirar endavant en aquest món. Per exemple, els actors que es busquen la vida sols. Realment és una feina molt dura. Nosaltres ens hem creat una estructura que potser no ens permet desenvolupar-nos individualment a nivell artístic cadascú en la seva parcel·la, però alhora estàs en grup, estàs tirant endavant un projecte que funciona i estàs donant veu a altra gent. És molt xulo! Tot torna a prendre sentit.


'Ovelles', de Yago Alonso i Carmen Marfà

- Clar, és un projecte col·lectiu i que genera feina per a altres creadors i moviment en el món del teatre.
Clara:
Amb la Flyhard van sorgir també moltes altres sales petites. Ha canviat molt el panorama del teatre a Barcelona i en general. Jo penso que ens hem sabut nodrir els uns als altres. No hem tingut la sensació d’haver d’estar alerta per la “competència”. Al contrari, hem creat una xarxa xula a Barcelona, amb un públic que va d’una sala a l’altra i hi veu coses molt diferents. Pel que fa al públic, ha estat molt fluctuant. Hi ha hagut anys durs i altres que han anat millor. I sempre has d’estar jugant amb cares conegudes -perquè això segueix sent així: el públic va veure cares conegudes-. Nosaltres intentem anar contra aquesta tendència, perquè creiem que el públic ha d’anar a veure l’obra més enllà dels noms però som conscients que un nom és un reclam i no podem obviar-ho. Llavors anem fent combinatòries: fem un Belbel amb uns actors més mediàtics però després fem una obra amb una autora que coneix ningú, amb actors que fa temps que treballen però no els coneixen... I a poc a poc intentem anar picant pedra.

- Com veieu el teatre ara? Els creadors poden fer el que volen o creieu que depenen massa dels números?
Clara:
Des del moment que hi ha sales petites com la nostra, això et permet arriscar-te més. No és el mateix omplir una sala de quaranta que una de dos-centes persones, llavors, en aquest sentit, no estàs tan subjecte al públic. Per la resta jo crec que té bona salut, el teatre. Hi ha molta gent fent moltes coses i molt diferents.
Roser: Els teatres estan bastant plens i els festivals també. A Tàrrega mateix, una setmana abans ja no hi ha entrades. Si una cosa funciona, la gent hi va. Fent autocrítica, crec que a vegades hi ha propostes que s’haurien de reprogramar o donar més temps perquè estiguin en cartellera perquè el boca orella funcioni. Donar la possibilitat de poder prorrogar està bé.
Clara: Ara hi ha molts sales que són productores. Som conscients que hi ha un moviment de companyies petites que senten que no tenen prou espai a les sales de Barcelona, concretament. I, a més a més, treballen en unes condicions precàries (anant a taquilla) que no els hi dona ni per un sou. En aquest sentit, ja fa temps que s’està reclamant un canvi de paradigma perquè puguin entrar aquestes companyies, perquè les condicions siguin unes altres... Clar, és diferent. Quan estàs de companyia convidada en una sola vas a un percentatge de taquilla i això pot ser molt variable. Les condicions laborals no són gaire estupendes.
Roser: Últimament també es posa molt d’èmfasi en què es programin dones creadores. És una màquina que s’ha de forçar.

- S’ha de forçar encara?
Roser:
Sí que s’ha de forçar. Justament l’altre dia parlava amb algú que em deia que té moltes propostes d’homes creadors i cap de dones creadores. Potser no hi pensem, potser no ens hi atrevim.. És una autocrítica que em faig jo mateixa com a dona. Potser hem de llançar-nos més a la piscina, ser més valentes en ser exposades, perquè en el fons és això. Ara està sortint tot un moviment perquè hi hagi més dones creadores en direcció i dramatúrgia però també en escenografia o apartats tècnics. En definitiva, que el sector es feminitzi més. Clar, els teatres públics jo crec que tenen l’obligació de forçar la màquina i trobar nous referents i noves històries. Al torneig de dramatúrgia va quedar finalista la Marta Aran i la guanyadora va ser la Cristina Clemente. S’està fent, s’està treballant i està sortint a la llum. Però encara hi ha feina perquè s’acabi de normalitzar.

- Quina relació teniu amb Vilafranca?
Clara:
Fa uns anys que tenim un conveni amb Cal Bolet pel qual, cada temporada, entre dos i tres obres de la Flyhard vénen a fer una estada tècnica a Vilafranca i a estrenar-se. És a dir, les obres que surten de la sala Flyhard estrenen la seva gira pels teatres de Catalunya a Vilafranca. Acostuma a ser així. I, abans de la funció, hi ha com tres o quatres dies en els quals fem aquí els assaigs tècnics i, per tant, l’adaptació escenogràfica per passar de les dues bandes i l’espai petit de la Flyhard a fer l’obra a l’italiana. També intentem fer alguna activitat complementària amb els espectadors. És un vincle que sempre hem tingut amb Vilafranca i que no volem trencar, primer perquè sempre ens han anat programant, després perquè nosaltres som d’aquí i ens agrada portar les nostres obres aquí, però també per un sentit de territori. Hem de ser a Barcelona perquè és un aparador i és necessari per estar viu en el món teatral però per a nosaltres és molt important anar al territori i portar les obres més enllà de Barcelona i que les puguin veure en altres espais. En aquest sentit som activistes.

- Què tal la resposta del públic a les gires?
Clara i Roser:
Bé, en general molt bé.
Roser: Els teatres repeteixen i el públic ja sap què és una producció de la Flyhard.
Clara: Ja fa uns quants anys que s’està fent una molt bona feina a nivell de programació i també de canvi de xip. Aquí a Vilafranca es veu, la gent es queda sense entrades! Nosaltres no anem a veure-ho tot a Barcelona, però estem bastant al cas del que hi ha a la cartellera. I quan veus la programació de Vilafranca te n’adones que és una selecció perfecta del que s’estava fent. El públic respon per això. I no només passa aquí, hi ha un canvi.

 

Més informació: 

També et pot interessar