Jump to navigation
- Et recordo ja a l'institut càmera en mà. Com vas descobrir la teva vocació? De petit m’agradava molt el cinema i volia ser director de cine. Els meus pares es van comprar una càmera i allà va començar tot. La càmera només la utilitzava jo. M’encantava fer muntatges! Amb una càmera d’aquella època no es podia fer gran cosa però recordo posar filtres davant l’objectiu, per exemple, i provar coses rares. De fet, el que m’agradava realment era l’experimentació. Els meus pares tenien una masia i allà sempre arribaven trastos electrònics vells. Jo els intentava arreglar o els feia servir per construir altres aparells. Això de desmuntar i muntar coses també m’agradava molt. Vaig començar a muntar altaveus i altres aparells. A més, el meu cunyat era Dj i aquell món em semblava al·lucinant.
- A grans trets, quin camí professional has anat seguint i quin tipus de feines has fet?El camí és molt ampli i inclou moltes facetes. Vaig començar en el món audiovisual, però també experimentava amb el tema dels altaveus perquè el so era un apartat que m’interessava molt. Construir altaveus es va convertir en la meva afició. Un altre aspecte que m’interessava era la interpretació i per això em vaig introduir en el món del teatre amateur a través del grup CAEP III de Vilafranca del Penedès. Amb el temps vaig anar veient que passava massa nervis actuant com per a gaudir-ho, així que em vaig anar decantant cap a l’apartat tècnic, on també passava nervis, però no tants! El fet de moure’m dins el món del teatre em va anar portant d’una cosa a l’altra i, com que ja estava especialitzat en la part tècnica, em van proposar de fer de tècnic. El Pere Sans, tècnic del teatre municipal Cal Bolet de Vilafranca, va pensar en mi i em van començar a donar feines quan tenia 16 o 17 anys. Li estic molt agraït. Pensa que vaig ser el primer tècnic que va tirar un CD en una obra de teatre al Bolet. Aquí va començar la meva relació amb el teatre, que és on m’he acabat quedant. Ara bé, he hagut d’alternar aquesta feina amb altres: restaurants, una ferreteria…
- Tot això sent autodidacta. Autoaprenentatge. Vaig fer el batxillerat tecnològic i vaig intentar accedir a un cicle formatiu de grau superior però em va ser impossible. No sé ben bé perquè, però tothom volia estudiar Imatge i so en aquella època. O anaves a estudiar pagant, que a casa meva no ens ho podíem permetre, o era impossible. També vaig valorar la possibilitat d’anar a l’Institut del Teatre però costava un "pastizal" i no va ser possible. Així que el camí que he seguit ha estat el resultat d’alternar feines, amb la feina que realment m’agradava.Construint els seus propis altaveus a casa | FOTO: Cedida- Ets el cap tècnic de les gires de la Flyhard. Com és aquesta feina?Consisteix a què, quan em passen una obra els dissenyadors de llums i de so, aquella obra sigui la mateixa a cada teatre on es representa. El que passa és que cada teatre és un món. Però bàsicament és això: fer que aquella obra que surt de Barcelona, compti amb les mateixes condicions a tot arreu on va. Adaptar-la de la millor manera possible, siguin quins siguin els recursos del teatre. I, d’altra banda, quan fas una gira, has de solucionar problemes i fer molta feina prèvia a casa. No pots arribar al teatre i improvisar. Sempre pateixo molts pels actors i vull que no notin canvis, que puguin actuar sense preocupar-se per res. I, de fet, també pateixo molt per si la cago, perquè això pot fer que els actors s’ho passin malament. Em sento un actor més, en definitiva, encara que no estigui dalt de l’escenari.
- Aquest patir hi ha de ser, no?Hi és perquè vull que tot surti bé. I, de fet, aquesta tensió és bona per estar alerta. Però sí que passo molts nervis sempre. Si estic nerviós per aquesta entrevista... He hagut de prendre una til·la! (riu).
- Doncs ara ve una pregunta complicada. La part tècnica de la cultura està poc valorada. Creus que anem avançant en aquest aspecte?Si mirem des de dins del sector, la part tècnica no està poc valorada. Ho estava fins fa poc però cada cop pren més valor. De fet, hi ha molts artistes i directors que li donen molta importància. Per exemple, amb el Jordi Casanovas, la part tècnica és importantíssima. Ell ho sap perfectament i, a més, li agrada experimentar en aquest sentit. Quan he treballat amb ell he constatat que la considera una part essencial de l’espectacle. Ara, si no estàs dins del sector, la part tècnica no està gens valorada. Els tècnics sempre som els últims de la llista. He participat en molts festivals i muntatges i, quan et passen la planificació dels tècnics, veus que no hi ha descansos, ni hores de sopar ni de dinar. Algú ha pensat en nosaltres? Ja et dic jo que no. Passa fins i tot amb grans produccions. Tens la sensació que es pensen que som màquines. I no som màquines, som persones.
- Alguna experiència que t'hagi marcat especialment?N’hi ha moltes. Però, com a experiència laboral, destacaria quan vaig treballar per Iluminación Albaladejo, perquè vaig fer festivals molt grans, tipus Sónar o Monegros. I després també vaig treballar a Televisió Espanyola a Sant Cugat i allà vaig aprendre moltes coses de la tele. Totes les experiències m’han marcat perquè totes m’han ensenyat alguna cosa.
- I algun moment de satisfacció per la feina feta que t'hagi quedat gravat?Sempre em ve al cap 'El próximo tren (Suicidas)', de l’Antonio Becerro. És un espectacle que vam fer fa anys, el 2005, a la Sala dels Trinitaris de Vilafranca dins d’un cicle de creació escènica. L’obra estava dirigida pel Toni Regueiro i protagonitzada pel mateix Antonio Becerro i el Pep Puig. Em van donar carta blanca. Teníem molt pocs mitjans i vam aconseguir un ambient sonor molt xulo, molt real. Hi havia set o vuit altaveus repartits per la sala i tota la sonorització era manual. Va ser molt divertit. La llàstima és que l’espectacle no va sortir d’allà. Em va marcar i m’hauria agradat continuar per aquell camí de l’experimentació.
- Estem vivint una situació complexa i inèdita. Hem estat aturats durant mesos. Què diries que estàs aprenent d'aquesta experiència?Jo estic en un ERTO i no m’he reincorporat encara a la feina. Però tinc una filla de 2 anys i he pogut passar tot aquest temps amb ella. Poder estar amb ella aquests mesos ha estat un regal que no m’hagués imaginat mai. Econòmicament serà xunguíssim, però familiarment ha estat el millor que m’ha passat mai. També és cert que ningú del meu entorn ha patit el virus. Crec que tot això hauria de ser una oportunitat per fer una reflexió com a societat. Hem d’anar sempre "a saco"? Parar una miqueta de tant en tant ens aniria bé a tots. Tot va massa ràpid. Hauríem d’aprendre a parar, a relaxar-nos, a no córrer tant. No podem viure a aquest ritme frenètic tota la vida. No té gaire sentit.
- Què t'agradaria pel futur?Culturalment m’agradaria, tot i que serà impossible o un miracle, que poguéssim seguir des del punt on érem abans de l’aturada. Però em fa l’efecte que ara mateix anem directes a un pou sense fons. Vam ser els primers a parar i serem els últims a tornar-hi. La cultura sempre és la primera que cau. És molt dur perquè es confirma que la cultura és l’últim. És així. L’estiu passat tenia bolos de festa major cada cap de setmana. Aquest estiu no tinc res. En el meu cas particular, si no em dedico a la cultura, em dedicaré a una altra cosa. Però, quan veig la situació globalment, m’entristeix molt.
- Finalment, Fernando... 'NenAltaveu' és el millor sobrenom de la història.Pensa que amb 14 o 15 anys ja vaig començar a fabricar els meus propis altaveus. De fet, tinc un equip de so molt gran i tots els altaveus són construïts per mi. Arran d’això també m’he especialitzat molt en fusta, cosa que m’ha anat molt bé pel confinament, per fer joguines i casetes de fusta per la meva filla. Però, vaja, el nom em ve de quan vaig començar a fer el cicle formatiu d’automatització a l’Institut Alt Penedès. La resta d’alumnes venien la majoria de fàbriques i tots eren bastant més grans que jo. Quan van veure que la meva afició era construir altaveus em van començar a dir 'El niño altavoz'. Va canviar a 'El nen altaveu' quan em vaig fer l’adreça de correu electrònic, bàsicament per evitar la ñ. És un sobrenom que m’agrada perquè fer altaveus continua sent la meva afició.
Web Sala Flyhard
