Jump to navigation
- Com neix el Club Cronopios?La idea era muntar una espècie de bar on passessin coses. Vaig tenir llavors l'oportunitat de trobar el local del Raval i vaig obrir. Fent una gran inversió i sobretot amb molta valentia. Una vegada obert l'espai, va començar sent un bar, amb socis i un escenari on anaven passant coses. Després, a poc a poc, més enllà dels esdeveniments típics com els concerts o els recitals vam començar a proposar el micro obert. I això va anar apropant gent diversa. També vam començar a fer slams -concursos- d'escriptura per exemple, i amb tot plegat ens vam adonar que allà hi passaven coses diferents. Es generava un model de cultura participativa, on la gent podia participar improvisant, i així es va anar creant una comunitat.
- No és gaire freqüent un espai cultural on realment tothom hi pugui dir la seva.Totalment. I després va aparèixer la filosofia com a fenomen potent dins l'espai i la voluntat de la gent de reunir-se i debatre. A partir d'aquí ja és quan comencem a tenir una graella de formats i propostes diferents i cada cosa més o menys té un dia. La jam, el micro obert, el cinefòrum... I es va anar creant tot plegat orgànicament amb l'aportació de la gent! És bonic perquè moltes de les persones que fa anys començaven a venir s'han acabat convertint en productors d'esdeveniments o en artistes.
Ramon Buj
- L'espai que heu obert és un espai on experimentar.Sí, un lloc on expressar-se i assajar. Hi ha projectes que han començat allà i han anat creixent. Al final sempre que ajuntes diverses persones amb inquietuds creatives apareixen noves possibilitats.
- En aquest sentit imagino que el projecte també s'ha anat transformant. De fet, ara heu canviat d'espai. Quins canvis creus que suposarà això?Ens hem apartat una mica del centre però segueix sent un lloc cèntric i accessible. L'espai és més gran. Això per una banda és quelcom positiu i per l'altre genera potser menys caliu. Al final, penso que l'espai transforma també el projecte i sincerament, és un risc molt gran haver-nos mogut a un espai així. De moment no ens està arribant gairebé cap ajuda per part de l'administració. El poc que rebem és totalment insuficient per un projecte que des del meu punt de vista dona cabuda a tants altres projectes i que mou tanta energia. Estan ultra finançant el Liceu, la Filharmònica, tot això s'enduu milions i els espais com el nostre, que potencien un altre tipus de cultura estan abandonats. Estem en un perill brutal, i som un espai amb anys de trajectòria. Crec que per les nostres característiques podríem ser una font d'energia molt gran a Barcelona.
- Perquè aquest canvi d'espai i aquest "caminar per la corda fluixa" ve derivat de la situació sociosanitària que estem vivint? Quins altres canvis o transformacions ha patit el projecte pel que fa a contingut i programació? El confinament ens va obrir la perspectiva virtual on aplicar tots els nostres formats i on donar lloc a totes les artistes col·laboradores. Vam veure que a través d'aquest mitjà teníem una projecció molt més gran. Però també ens està costant moltíssim perquè ens trobem en la pura lluita per la supervivència. Això evidentment genera precarietat i un malestar diari. I fa que no puguem posar energia en aquesta nova projecció a través de la virtualitat. Hem demanat subvencions també amb aquesta direcció però ja ho veurem.
- És clar. Imagino que és una situació molt delicada.Sí. I és trist perquè justament tots aquests projectes i tots aquests formats vam veure que a la gent del món hispanoamericà els encantaven. Són participatius, refresquen la forma d'entendre la cultura, potencien l'expressió. Pensa que en realitat el que tenim és una graella de continguts que podrien esdevenir una televisió en si. Sempre són diferents, despreocupats i barrejats amb qüestions artístiques; un dia una xerrada, un combat de filosofia, l'altre dia una jam de poesia... Jo no conec cap canal que sigui així.
- Donar l'oportunitat a què qualsevol persona pugui experimentar amb aquest espai de comunicació i alhora aquesta voluntat de creixement, porta potser a una contradicció. Com més gran es fa, més difícil mantenir aquests formats horitzontals i aquesta comunitat propera?No ho sé. No ho havia pensat d'aquesta manera. Però des del meu punt de vista els esdeveniments participatius crec que sempre es poden replicar. Es poden obrir altres espais, altres llocs i seria fins i tot normal que la gent tingués diversos espais on anar una mateixa nit i on poder expressar-se. I llavors hi ha altres tipus de formats, sobretot els slams o les xerrades en què hi ha unes persones singulars que per la seva capacitat, perquè ho han estudiat tota la seva vida, o pel que sigui, esdevenen com els esportistes d'elit d'aquests esdeveniments.
- La idea de replicar és interessant. Multiplicar espais també suposa multiplicar possibilitats, punts de vista, enfocaments diferents...Total. La gent que ve i participa d'aquest tipus d'esdeveniments sigui com a oient o a través de la seva pròpia veu canvia, es transforma. Fan el pas d'adonar-se que pots anar a compartir el teu pensament crític, les teves idees, que pots rebatre opinions i canviar les teves... És descobrir la possibilitat que pots anar a fer oci nocturn i aprendre coses. I això per mi té un impacte de canvi en la societat, no creus?
- Sí! I en aquest sentit i davant del context que estem vivint per mi la vostra existència esdevé un espai de resistència que permet la trobada i la creació d'un espai cultural de forma col·lectiva.Sí. Tot i que també hi ha un punt que tens la temptació de portar-ho tot a l'àmbit virtual, que és on probablement hi ha una possibilitat més clara de fer negoci. Però és molt avorrit. I per això de fet, he apostat altra vegada per un local que pugui unir les persones. La gent ara té ganes de compartir espais tot i les mascaretes. En aquest sentit ha tingut molt bona recepció el nou espai. Així que potser la clau està en compaginar allò virtual amb el que és presencial. El problema de tenir un local és que has de pagar un dineral cada mes. I com ja et deia l'Ajuntament dóna una ajuda molt mínima. I això et porta a la precarietat si no fas quelcom comercial.
Les participants del primer Literary Combat l'any 2017.
- Penso que és important això que dius de generar l'espai virtual a través, o a partir de l'espai presencial.Sí, és que ara la gent necessita encontres i està més cansada de la pantalla. Quan proposem els cinefòrums hi ha molta menys gent que amb altres propostes. Perquè les persones volen parlar i conèixer gent. 'Tinder en vivo' per exemple, és un esdeveniment una mica frívol potser però que permet que es generin dinàmiques de compartir, obertes. No és tan fàcil conèixer les persones a través de la virtualitat tampoc, encara que ho sembli. En general, penso que hem creat uns formats i uns encontres entre persones molt orgànics, han passat coses que no poden passar estant tu sola a l'habitació. A vegades sense adonar-te'n, per una cosa o per una altra, jugant, descobreixes quelcom que per pensar-ho tu sola potser trigaries anys. Però ara per mi crec que és important entrar a la virtualitat. A partir de tot això que tenim, aquest potencial i talent obrat, ara cal posar-ho al lloc on es mou el poder mediàtic i econòmic.
- Al final a vegades passa que ens esforcem per mantenir certes coses des d'un gest de resistència, nostàlgia o gairebé amb un punt de rebel·lió, però alhora és molt cansat sostenir tot això al llarg del temps. Des de la precarietat i sense entrar on hi ha el poder econòmic i mediàtic que deies.Jo fa set anys que dic que això ha de funcionar i fent uns sacrificis importants perquè això emergeixi. Jo no em crec que tot això no pugui emergir comparat amb el que hi ha allà fora. Per mi és un desgast però m'hi jugo la vida.
- Al final és també un acte de fe i de coherència?Sí, i el que deies tu abans, que hi ha persones en aquests àmbits amb una visió molt de "perdre", de resistència, com de "ja sabíem que perdríem", que això que fem no pot funcionar. Però no creure-ho és com no intentar-ho. Jo vull que això triomfi, per mi i per totes les altres persones. Jo crec en això de veritat. No pot ser que siguem un petit racó perdut a Barcelona i prou en els nostres temps, uns temps tan mancat de coses que omplin l'existència i li donin sentit a la vida. Lluny d'aquesta cultura d'entreteniment, que per mi és una paraula terrible per qualificar la cultura. Entretenir a la gent perquè no pensi en la mort, en la vida, en el que sigui. I tot això ve del taüt putrefacte del neoliberalisme. Per mi aquesta forma d'entendre la cultura des de compartir i el cocrear genera una autenticitat i un nou esperit que és el que falta en aquesta època. La poesia i la filosofia sempre han fet avançar la humanitat. Si les posem al lloc que els hi correspon, salvarien el món.
Web Club Cronopios Facebook Club Cronopios
