'L'amor esquiu' de Maria Castanyer

Celebrem el Dia Mundial de la Poesia amb un poema de l'autora gironina

Nina Pagès

20/03/2016

Llibres

L’amor que fuig, que no escapcem a temps, l’amor frustrat, l’amor que se’ns escola entre els dits de les mans. Aquesta era una de les preocupacions de la gironina Maria Castanyer (Girona, 1913-Blanes, 2003) qui, a través d’una veu poètica i emocional, va regalar-nos l’agost del 1950 ‘L’amor esquiu’, un conjunt de tres sonets intimistes que parlen d’aquesta idea en tres moments diferents (“un matí lluent”, “al migdia” i “quan l’hora passà”). Al final, però, sempre s'acaba evaporant, i sentim “la vida desfullada, com una gran magnòlia esbadellada, pàl·lida llum d’un somni sense niu”. Aquesta poetessa – poc coneguda però no menys interessant – és la nostra tria d’enguany per il·lustrar el Dia Internacional de la Poesia. Esperem que gaudiu d'un text ple d’imatges florals i sensuals que us deixaran amb ganes de conèixer l’intens i sensible univers de Maria Castanyer.

L'amor esquiu
(tres sonets)

Vingué l’amor un bell matí lluent
i cada pit era una rosa tendra.
Vingué l’amor, petit, sense comprendre
que l’hora s’esquitllava tot rient.

I cada cosa era un batall roent,
campana de cristall, foc sense cendra,
un glop de llum, un joc de deixar i prendre,
un giravolt de fum sobre la dent.

I per la garba verda dels sentits
se’m fonia l’amor sense neguits,
em relliscava per la galta fina.

Un sol instant glatia de plec del cor,
bola de vidre sense fibres d’or,
passà l’amor i no vaig dir-li “Vine!”.

II

I retornà l’amor a ple migdia
quan la terra sedeja i la llavor
esclata respirant salvatgeria
i el vent té un bes de càlida sentor.

El bes aspre de llum jo me’l sentia
sobre la pell cremada de claror.
Però al raig de la font me l’esbandia
i em netejava del cor la tremolor.

I pel plec de la brusa espitregada
un gran ram de ginesta deslligada
s’esfullava en garlanda de delit...

I la dansa del vent reia i marxava
mentre, com un ocell, l’amor passava,
deixant al llavi un angle de neguit.

III

I quan l’hora passà dins l’aura fina
de la calma i el vent i de l’estel,
amb perfum de gerani i clavellina,
tornà l’amor com un clotet de mel.

I em portava l’anell de tarongina
i una calda roent sota el seu vel,
però quan la meva veu li deia “vine”,
fugí com una estrella sense cel.

I ara em sento la vida desfullada,
com una gran magnòlia esbadellada,
pàl·lida llum d’un somni sense niu.

Si tres amors són una rosa encesa,
cada perfum té un pètal de tristesa
si l’amor de debò m’ha estat esquiu.