Jump to navigation
L'escriptora que ha fet de Barcelona la seva residència habitual, l'enganxem lluny del tràfic i l'aldarull de la ciutat. Belmonte de San José, un petit poble de la província de Terol, ens fa de teló. Allí s'amaga una residència literària La Casa de Belmonte amb la qual, la casa-jardín Filou del mateix poble, van organitzar el primer esdeveniment 'Encuentros Sonados', una aventura rural i literària en la qual van convidar a aquesta escriptora a impartir un taller d'escriptura. Enmig del camp, parlem amb Morales dels debats que planteja 'Lectura fácil', de la seva batalla amb el món editorial, de feminismes i dels debats perifèrics que engloben la seva obra i la seva mirada.
- Que t'ha fet venir a impartir un taller en una residència literària enmig del camp?El primer de tot és, com el 99% de les feines, els diners. Per a mi, és treball i és el que em dona menjar. El fet que sigui al mig del camp només era un al·licient per a fer-ho més contenta i poder sortir de l'eix Barcelona, Madrid, Bilbao. Ciutats grans on generalment tinc la feina. Llavors és un descans pensar que tinc feina fora dels eixos de la capitalitat que són demandants en l'àmbit espacial, mental i d'informació.
- Vas estudiar Dret i en Ciències Polítiques, com ha influït en la teva escriptura aquest bagatge?Vaig voler estudiar Periodisme i dono gràcies al senyor per haver tret el Periodisme del meu camí, però en el seu moment em vaig emprenyar. A Granada no podia estudiar-ho i a casa meva no hi havia diners perquè jo marxes a una altra ciutat. Hi havia naturalment Dret i Ciències Polítiques que ho pots trobar a tots els llocs. Jo escrivia d'abans i vaig continuar escrivint durant la carrera i ha alimentat la meva escriptura. Tinc la sospita que l'ha alimentat millor del que ho hauria fet el Periodisme.
- Portes bastantes novel·les a la teva esquena i molt diverses, amb personatges, veus i contextos històrics radicalment diferents, però què té 'Lectura fácil' per a convertir-se en aquest boom?Això cal preguntar-los als lectors, a la crítica, al jurat, als premis. Perquè jo vaig seure i em vaig posar a escriure com m'havia posat a escriure sempre. Tant 'Lectura fácil' com 'Últimas tardes con Teresa de Jesús', no és que sigui determinant, però les vaig escriure a Barcelona. És a dir, el meu espai de treball estava en aquesta ciutat que és una de les capitals o quasi, la capital mundial del món editorial literari en llengua espanyola. Aquestes dues novel·les són escrites molt prop dels centres del poder editorial.
- És a dir, que escriure des de les perifèries...Escriure, produir literatura des de la perifèria és molt més difícil. Sense moure's de la perifèria és molt més difícil publicar i que tingui visibilitat que si ho fas prop dels centres del poder.
- Durant el curs impartit a Belmonte de San José, deies que els escriptors -encara que ho neguin- tenen una intenció de transformació social amb els seus textos. Quin tipus de transformació social voldries veure amb 'Lectura fácil'?El primer procés de transformació política que ha fet ha sigut en mi mateixa. És a dir, vaig sortir de l'escriptura d'aquesta novel·la diferent de com vaig entrar perquè no vull fer novel·la o, de moment, no faig novel·les com a xurros -amb tot el respecte als escriptors que fan novel·la com a xurros-. Fins al moment, jo escric molt lentament, molt atenta de l'efecte que produeix l'escriptura en mi i del que jo puc aportar a l'escriptura. Llavors, aquesta és la primera transformació que jo busco, l'íntima i personal. Posades a desitjar, quina incidència m'agradaria que tingués 'Lectura fácil'? Crec que va fer de mi una persona més lúcida i desperta en com jo era d'opressora en els ambients on es mouen persones diagnosticades amb discapacitat. I al mateix temps com jo he estat oprimida en els ambients llibertaris, els ambients editorials o els ambients de la dansa, com es toca en el llibre.
Cristina Morales durant el curs impartit a Belmonte de San José | Foto: Annabel Roda - El llibre trenca amb un dels grans tabús de la discapacitat: el desig sexual. Què et va fer posar el focus en aquest aspecte?La meva relació amb el món de la discapacitat era un coneixement directe, d'experiència. Quan vaig arribar a Barcelona, vaig veure una súper oferta que descobreixo en Centres Cívics. És a dir que costava dos duros formar-se en dansa, encara que el que no es pagava en diners ho pagava en duana ideològica. Se censurava qualsevol mena d'insubmissió en la classe i aquesta insubmissió era, a vegades, el fet d'accedir a la creativitat, unes altres era el no voler fer alguna cosa. És a dir, eren els mateixos patrons d'opressió traslladada al sistema comunitari. També dins del Centre Cívic vaig veure, per primera vegada en la meva vida cursos en dansa integrada o dansa inclusiva per a persones que tenen diagnòstic de discapacitat. Allí, vaig conèixer gent no bípeda, en cadira de rodes, neurodivergents i tots ballàvem junts. La primera presa de contacte va anar de meravella. Vaig dir 'jo vull ballar així' i vull que els meus companys m'ensenyin a mi el seu moviment. Però vaig descobrir que aquesta no era la tònica. Els meus companys amb paràlisis feien tot el possible per semblar-se a com em movia jo. El sistema de la integració i de la inclusió: deixa de ser com ets, per a formar part d'una societat que t'exigeix ser així. A mi sempre em tractaven com a superior, em tractaven amb privilegi per ser una ballarina de cos normatiu, dona i jove. En el millor dels casos em posaven d'exemple a seguir per als altres i, en el pitjor dels casos, de policia dels meus companys que eren neurodivergents. D'aquí neix el desig d'escriure 'Lectura fácil'.
- I d'aquí intueixo que aquest desig sexual també d'aquestes classes...A vegades em posaven de policia perquè no es fessin petons els meus companys entre si, però ja hi havia una policia allí que eren els treballadors socials, els cuidadors... Crec que el llibre també parla de la sexualitat normativa i de la repressió de la sexualitat normativa: la dels espais ocupats, la dels ambients d'esquerra on no s'havia fet cap pas de politització, d'emancipació sexual.
- L'altre pilar de l'obra és l'esterilització que aplica l'Estat en persones amb discapacitat. L'avortament és un debat present, però amb aquest sembla que no vulguem ficar-nos. En aquest cas, el feminisme n'està fent ressò?Fa poc es va fer la reforma legal a Espanya, per la qual s'abolia l'esterilització forçosa d'incapaces que és de la qual parla 'Lectura fácil'. La qual cosa no significa que s'hagi deixat de fer. L'esterilització forçosa està abolida, però l'única cosa que ha canviat en la llei és que el tutor no pot decidir en nom de la persona incapaç. Abans bastava simplement amb dir-li a la persona, la voluntat de la qual està absolutament anul·lada: 'signa aquí'. Se suposa que hi ha un control judicial segons el qual el jutge ha d'estar-ne segur. En aquest cas, sí que hauria d'estar segur que aquesta persona hi està anant per la seva pròpia voluntat a dir: 'senyor jutge, em vull esterilitzar. Soc una persona incapacitada judicialment que no puc decidir ni la roba que es posa, ni el que esmorza al matí i he vingut a dir que m'esterilitzin'. Això és una ficció. Sens dubte, és una victòria que l'esterilització forçosa hagi deixat d'existir en la llei. Ara, almenys això es podria arribar a denunciar, però en la pràctica em permeto dubtar que s'hagi resolt el problema. Els feminismes no s'estan ocupant d'això fins on jo arribo a participar, sentir o llegir. Això no és un tema. Passa en general que les feministes, les anomenarem les ministerials, però també les feministes autònomes —entre les quals em puc incloure— a vegades no veiem a aquestes persones com els nostres subjectes polítics feministes.
- Amb 'Lectura fácil', un llibre antisistema que qüestiona els propis antisistema, s'ha creat un personatge sobre la teva figura. Aquesta mediatització sobre la teva persona es deu al fet que faltava una veu de l'anarquisme llibertari en els mitjans de comunicació convencionals?Jo estic molt serena perquè aquestes coses em toquen molt poc, perquè no participo en la tertúlia mediàtica ni en la de xarxes socials. Llavors es crea una mica el personatge perquè jo no vinc ni a defensar-lo, ni a reprovar-lo.
- Durant el curs has compartit que l'arribada del Premi Herralde t'ha fet professionalitzar-se per complet en la literatura i al seu torn, aquest premi t'ha despolititzat.Em vaig desmobilitzar, entre altres coses, del reciclatge d'aliments, una de les majors accions polítiques que jo vaig desenvolupar a Barcelona. Aquesta acció era una cosa absolutament bàsica i de la nit al dia, jo tinc 50 euros a la butxaca que em puc gastar al supermercat. Però no és solament els diners, és el temps. Jo anava un mínim de dues nits a la setmana a reciclar aliments tant en escombraries com en negocis. Ara, la vida laboral em fa estar rebentada a les nits perquè tinc un sou i amb ell haig d'anar al supermercat. Aquesta desmobilització d'una banda, va suposar una mobilització en un altra. Abans no tenia posat el focus en la misèria del món editorial perquè no tenia accés a aquest món. Ara puc dir-ho clar, escriure-ho i parlar d'aquesta merda.
- Per què ho qualifiques de miserable?Ho vaig fer explícit en els pròlegs d''Últimas tardes con Teresa de Jesús'. Va ser molt alliberador escriure-ho perquè vaig parlar del procés d'escriptura i censura de la primera edició d'aquesta obra, que no es deia així sinó 'Malas palabras'. Se m'ha instrumentalitzat a mi per ser simplement una escriptora dona i jove que estava sent cridada a les files del feminisme ministerial del moment de les grans editorials.
- En aquest pròleg, expliques amb detall aquesta censura que has rebut.La censura és molt directa. Aquesta frase no la pots posar, però a nivells ridículs. No posis "tetes" i posa "pits". Remeto al lector d'aquesta entrevista als pròlegs que acabo d'esmentar. A mi, l'experiència em diu que el món editorial s'omple la boca amb això que anomenen la llibertat d'expressió, tanmateix, exerceixen una censura constant. Això per a mi és una tasca política de primer ordre del meu àmbit laboral.
Una escena de l'obra 'Lectura fàcil' al Teatre Lliure de Montjuïc | Foto: Cedida- Estem en una zona en la qual han qualificat de buida, pel que fa a població. Què et genera aquest terme?Fa molt temps que no soc part activa d'un espai on el que jo miro al meu al voltant sigui naturalesa. Del meu poble, me'n vaig anar a una ciutat [Granada] i després me'n vaig anar a Barcelona, però el terme és una cosa com molt metafísica. Buida de què? Perquè fins on jo veig quan vaig pel poble del meu pare, a la Serra de Gredos, jo veig coses. No veuré cinemes ni discoteques, però veig l'acció humana en la cura del camp. És més, i si no hi hagués acció humana, si tot efectivament fos ruïnós i no quedés res del pas dels homes i solament hi hagués alzines, ametllers i pardals, òbviament això no està buit. Està ple d'altres coses que no som nosaltres. És absolutament androcèntric. I la correcció buidada, podríem fer la mateixa reflexió. Buidada de què? Buida de persones, buidada d'això que es va dir progrés.
- Seguint amb el concepte de perifèria, en una entrevista vas dir que havia sofert bullying pel teu accent andalús, cal guanyar un premi Herralde perquè es respectin i acceptin els accents i localismes?(riu). Sembla que sí.
- Entenc que ja no ho sofreixes.No, no ha desaparegut. És una lluita diària, però recordo que gràcies a les meves companyes anarquistes dels espais alliberats a Barcelona em vaig adonar que això no era just i vaig començar a reaccionar. Li dient l'andalusofòbia a Catalunya i jo ho tenia normalitzat. Algú havia de venir a fer-me un acudit i imitar el meu accent. No veia el que hi havia darrere, que era xenofòbia i classisme històric que segueix avui dia. Quan de sobte rebo un premi prestigiós, jo detecto que això desapareix i és la confirmació de la sospita. La confirmació que l'andalusofòbia era una qüestió de classe. És que no s'espera que un andalús guanyi un premi literari. Si ho guanya és excepcional perquè ve de la perifèria.
- Aquesta última paraula mou bastant tot el teu discurs, tota la teva obra.Porto damunt de mi els temes que m'interessen i quan els porto a llocs on m'han reconegut el meu treball, aquests temes continuen sent incòmodes i això em revela que no soc del tot benvinguda en aquests espais de reconeixement. Sento que em voldrien ensinistrar. Llavors, el discurs és que el sistema necessita la seva dosi de tolerància a les veus dissidents per a poder sostenir-se. I si a mi se'm tolera, voldria veure a la que no.
Web Teatre Lliure 'Lectura fácil' Web 'Lectura fácil (Anagrama)'
