Jump to navigation
- Quin primer record tens de la música tradicional?Jo he ballat amb esbarts des de molt petita i vaig començar a endinsar-me en la música tradicional a través de La Carrau. Tocava el violí i una amiga meva de La Carrau, que aleshores era la meva monitora, em va dir que estaven muntant un grup i em van proposar que hi participés. Em va enamorar!
- Ha canviat el significat que li dones ara a la música tradicional, després de tants anys?Sí, en tots aquests anys el meu apropament a la música tradicional ha variat molt. He estat amb La Carrau, però també amb Les Violines, Primera Nota, Sabor de Gràcia, Las Migas... També vaig anar a estudiar a Finlàndia, i allà vaig veure com es treballava la música tradicional, com te la pots fer teva. Quan estava allà, vaig adonar-me que el que tenim a casa és fascinant. Va ser una manera de tornar a mirar a les nostres arrels i de veure que tenim una essència brutal: és com quan obres la nevera i mires què hi ha per fer una paella, tenim molt material!
- Te n'havies desencantat abans, de la música d'aquí?No, però a vegades les coses de fora t'enlluernen molt perquè són llunyanes. Marxar em va ajudar a posar el focus en què teníem aquí. És nostre, però si no ho cuidem nosaltres, no ho cuidarà ningú. Si els músics la cuidem i juguem amb ella, farem que la música tradicional estigui viva.
- Per cuidar una música te l'has de sentir teva. En el cas de la música d'arrel, és més fàcil o més difícil gaudir-la quan en formes part?És com en tots els estils musicals. Si escoltes molt jazz, t'hi sentiràs molt propera. La vida ens porta a especialitzar-nos en algun àmbit, però és bonic fer l'esforç de sortir del teu cercle de confort i anar a explorar noves aventures, apropar-te a altres formes de llenguatge. Aquest, de fet, és el plantejament que hem fet com a festival, dins del ventall de la música d'arrel hi ha propostes fidels a l'essència, com el cas del Botifarra o el Biel Majoral, i d'altres que se'n van molt més, com la Maria Arnal, la Maria Rodés, Fetus... Tot això és música d'arrel, i el fet que la gent vingui a escoltar-la, tant si se la sent propera com no, és un exercici molt bonic i un exercici d'obrir-se a un nou món.
Carol Duran al bar de CAT | Foto: Helena Molist - Creus que està estigmatitzada la música d'arrel? Sovint parlem d'ella com si ja estigués morta...Hi ha una part que és veritat: si penses en el llegat dels avis i àvies és cert que és inevitable que mori, però van sorgint altres formes de música tradicional que el van renovant. El problema és que volem mantenir-ho perquè no es perdi. Ara tenim una bona salut en la música d'arrel, tenim propostes molt eclèctiques, de diferents estils i de generacions diferents. Hi ha gent jove que està jugant amb l'essència i l'ha portat a l'actualitat d'una manera fresca, sense el punt nostàlgic de no variar la tradició.
- Actualment estem molt encarats en el futur, en l'anomenat "progrés". És per això que no mirem tant el passat?Hi ha projectes que en plena actualitat estan jugant amb l'essència del passat, com la Rosalía! També hi ha el Rodrigo Cuevas, que ha agafat la tradició amb tot l'afecte del món i l'ha portat al segle XXI. Està obrint nous públics.
- Un fenomen massiu de màxima actualitat que està recuperant músiques populars és C.Tangana... Què en penses de la seva proposta?M'encanta! És meravellós que artistes amb gran repercussió vulguin fer servir músiques d'arrel. Em sembla una bona notícia. Això no ha d'excloure que hi hagi altres propostes artístiques, han de continuar havent-hi propostes fidels a la tradició, però les que fusionen músiques d'arrel amb actuals són fantàstiques!
- Com s'han de combinar el purisme i la fusió en la música tradicional?La combinació de les dues és la forma natural, perquè la música tingui bona salut ha de fer conviure músics que provin de jugar amb la música d'arrel per primera vegada amb músics que ja hi treballen. Hem de poder tenir tot el ventall de colors. N'hi ha d'haver de professionals però també músics amateurs, com el rock'n'roll! Quan aquesta música té salut és perquè enganxa, i si enganxa significa que tothom s'hi vol apropar.
Carol Duran | Foto: Helena Molist - S'està fent alguna cosa per apropar la música d'arrel?I tant! Al CAT fem tallers des d'una forma d'ensenyament de transmissió oral, a l'hora de la veritat, pots parlar molt bé sense saber llegir i escriure. A més, hi ha moltes escoles de música tradicional pel territori, com l'Escola Folk del Pirineu, que fa unes colònies.
- I des del govern?No. Nosaltres volem que s'augmenti el pressupost per cultura i que encara puguem tenir més suport. Això és la nostra essència, el nostre ADN, necessitem suport per divulgar-ho i perquè tingui una millor vida.
- Què li falta fer al Tradicionàrius?Al Tradicionàrius fa més de 34 anys que treballen amb força, han fet una feina meravellosa, i agafo el relleu com un repte. Jo entro amb molta il·lusió per continuar el viatge que s'ha fet aquests anys. El que m'agradaria aportar no és innovador, però és internacionalitzar més els projectes que surten d'aquí, així com portar aquí projectes de fora. Crear una xarxa per compartir, d'enriquiment mutu. També m'agradaria buscar una ampliació de públics, arribar a més gent.
- Ara agafes el relleu de la direcció artística del Tradicionàrius. Canviarà la perspectiva com s'encari el projecte?L'essència segueix sent la mateixa: donar suport a la música d'arrel. Jo tinc ganes de continuar fent aquesta tasca i intentar portar visions meves, com el punt de buscar la xarxa internacional. Jo sóc de la generació Erasmus, i això de poder veure com es treballa a altres llocs i tornar a casa, ho trobo molt enriquidor. Del que sí que m'he adonat, i ha estat totalment casual, és que hi ha moltes dones a la programació. Això ens va fer molta il·lusió.
- Què demanaries a l'any 2021?Que no ens tanquin, poder fer tots els concerts i que els podem gaudir. El que m'encantaria és poder acabar sense cadires i poder ballar amb el Joan Garriga, celebrant que estem bé.
Web Tradicionàrius Twitter Tradicionàrius
