Jump to navigation
- Com ha estat el procés a l’hora de crear aquesta retrospectiva?A mi m’ha fet molta il·lusió perquè normalment tinc tota l’obra guardada, apilada, i ara està tota a la vista. Ara portàvem cinc anys fent la revisió de l’obra, l’Assumpta Rosés venia cada sis mesos a veure com evolucionava la meva feina i, a poc a poc, ha dissenyat aquesta exposició.
- Imagino que és una exposició especial perquè va passar la infància justament a Valls. Dels 10 als 15 anys, jo anava a la Biblioteca Popular de Valls, a llegir i a aprendre. Jo venia de Puigpelat i no tenia gaires amics, així que passava moltes hores entre llibres. A Valls vaig fer-me una base de coneixement sobre l’art antic, l’egipci, el grec, el romà, que han servit d’inspiració en la meva obra.
- L’inici de la seva trajectòria artística coincideix amb la transició espanyola, com li influeix?Jo vaig viure els últims anys del franquisme i em vaig declarar objector de consciència i em vaig deslliurar de la mili de miracle, un any després de la mort del dictador. Gràcies a això, vaig gaudir d’un any sabàtic i vaig fer feina amb una llibertat creativa absoluta. Del 76 al 80 vaig fer una obra pop, totalment lliure, tant d’esquemes com de paraules.
- Aquells anys es mou sobretot per Barcelona.Era un moment d’efervescència cultural i Barcelona va aconseguir situar-se com una ciutat molt cosmopolita. Jo vivia a Tarragona, però continuava sent una ciutat més conservadora. A Barcelona anava a totes les exposicions, als museus, coneixia artistes nous, sortíem de festa... Érem joves. Ara, amb més de 60 anys, som més tranquils i el ritme vital de cada moment, s’acaba reflectint en l’obra.
- Però quan era jove es fixava en tot allò clàssic que, vist des de fora, no sembla molt trencador. Sempre m’han interessat les coses clàssiques, he procurat barrejar èpoques clàssiques del Mediterrani: Grècia, Roma, els egipcis... Per a mi, el clàssic pot ser molt modern, no cal que tot sigui tan conceptual.
- Abans que parlava del ritme vital de cada moment, l’exposició recull molt bé aquests tempos i evidencia que és un artista molt polifacètic.No m’agrada l’ordre, intento tocar diversos temes, ser molt eclèctic. La vida són canvis constants i acaben integrant-se en l’obra que faig, així no m’avorreixo mai. El fet de no treballar sempre la mateixa idea, ens fa més oberts, més tolerants.
- Per què hi apareixen tants ulls sempre a la seva obra?Els ulls són l’òrgan del cos que ens fa entendre la vida. Comprenem tot allò que passa perquè ho veiem; una persona observa i aprèn. Crec que els ulls ens fan veure la vida amb intel·ligència. Evidentment, l’oïda, el gust, el tacte o l’olor també són importants, però els ulls defineixen la mirada. Quan tens una idea, primer la veus, després la penses i després la duus a terme, igual que una obra.
- Als anys 80 i 90 va utilitzar la pintura fluorescent, un tret molt característic de la seva obra. També volia jugar amb la mirada?I tant! Al mirar la pintura fluorescent es produeixen tres processos: observació, meditació i resposta. Venia dels anys 70 quan sobretot havia fet gravats, és un treball més minuciós, més automatitzat i amb la pintura fluorescent volia aprendre’n més lliurement.
- Gravats, pintura, escultura... Ha utilitzat suports molt diferents. Sempre m’he sentit molt còmode i lliure amb els materials. M’agrada reciclar, si veig una fusta que m’agrada al carrer, l’agafo ràpidament i cap a casa. Des de fa uns anys, utilitzo materials reciclats per necessitat econòmica i perquè m’agrada experimentar. A l’exposició es poden veure caixes de maduixes, per exemple.
- A inicis dels anys 2000 s’instal·la al Montsià.El meu company, el pintor Farola, era d’Alcanar i va morir fa cinc anys. Ens mudem al Montsià perquè ell tenia algunes finques i ja no podíem pagar el lloguer de Tarragona. Allà vaig descobrir tot un món. És curiós com, estant tan a prop, la gent, la manera de fer o el parlar és tan diferent. És una altra galàxia allò!
- I un veí li arriba a dir extraterrestre...Quan vam arribar va ser molt curiós. Nosaltres som persones molt tranquil·les, però no treballàvem al camp, érem pintors i els veïns ho trobaven estranyíssim. Com que no seguíem el seu estil de vida, fins i tot s’especulava si érem narcotraficants! I un dia em van dir que era un extraterrestre.
- D’aquí en surt la sèrie ‘Extraterrestres del Montsià’?Sí, un home em va dir i tractar d’extraterrestre, com si volgués buscar brega. Jo, en comptes d’enfadar-me, vaig respondre-li amb un “gràcies, m’acabava de donar una idea". Clar, va quedar astorat. Així vaig començar aquest treball d’escultures que és una crítica social. Vull fer mofa d’aquests prejudicis i, al mateix temps, reivnidicar l’entorn rural. Extraterrestre vol dir que està a sobre de la terra; agafo materials del camp -troncs, pedres, fustes...- i els transformo.
- Com viu la mort del seu company, el pintor Farola, després de passar una llarga malaltia?És una època dramàtica, molt dura. Ell tenia set anys menys que jo i va estar dos anys malalt. Va morir amb 51 anys, massa jove. No estem preparats per afrontar una situació com aquesta i la vaig trampejar com vaig poder. Em van dir si necessitava ajuda psicològica, però vaig optar per la meva autoteràpia. Pintar és la meva medicina. Va ser un moment d’autoanalitzar-me contínuament. L’art per a mi és un esbarjo, una manera de desfogar-se. Té la virtut d’evadir-te de la realitat. Aquesta etapa m’ha fet fort psicològicament, me n’he sortit anant al meu ritme.
- Després d’aquesta etapa, la seva obra té una estètica més punk: punyals, caps de cabra...És un canvi radical. És una obra més crítica socialment i políticament. No m’hi cagaré amb el feixisme, però ho faré a través d’una peça. A més a més, coincideix amb la crisi que s’inicia el 2008. Hi ha un moment que no tinc diners ni per a comprar pinzells i amb aquesta situació, és impossible tornar a fer aquells paisatges cridaners dels anys 80-90. Però tampoc em deixo paralitzar per la inquietud del moment.
- La comissària Assumpta Rosés diu que l’art que fa a Ulldecona és més àcid.Quan m’instal·lo a Ulldecona ja sóc adult. Ella diu que és un art més salvatge, jo no ho veig així, crec que és un art més lliure, més espontani.
- Sobre la sèrie ‘Vanitas’, Assumpta Rosés apunta que pot ser una premonició de la pandèmia de la Covid-19. Aquest treball el començo a l’octubre de l’any passat i l’allargo fins al gener d’aquest mateix any. Hi ha molts cranis de mamífers que s’associen a la mort i la pandèmia s’ha endut moltes vides. També hi ha una vessant més sàdica amb punyals clavats per criticar la superficialitat que ho envolta tot avui en dia. Ara la pandèmia ens ha afectat a tots en major o menor mesura. Potser sí que era premonitori.
- Què ha pintat durant la pandèmia?He fet collages d’escenes molt sexuals, molt pornogràfiques i explícites, gent follant com si no hi hagués demà. I ara he retornat a tot allò més clàssic, al romanticisme europeu. Faig joies antigues, animals, cabres... Vaig canviant com et deia, intento ser eclèctic.
Web Museu de Valls
