Jump to navigation
- Si la dansa és art, què és art?En una primera fase el moviment es fa dansa. És un acte de consciència, quan habites el teu cos amb el cor i la ment. La sensació de viure el que et passa, però això, que seria dansa, no sempre es tradueix en art. Pots estar fent moltes formes diferents de dansa o moltes formes de saviesa del moviment; des dels esports, el tai-txi o la dansa de saló però no necessàriament es constitueixen en art. S’hi constitueix quan és percebut pel públic i és un somni compartit i en estat de vigília. Quan això passa, aquesta relació entre els que fan i els que ho veuen es converteix en un acte col·lectiu, en cultura, i en art. Hi fa falta el públic perquè l’art existeixi. Sóc part de la cultura, un treballador i servidor d’aquesta i tot el que faig és pel públic.
- Jugaves a futbol i vas començar a estudiar arquitectura. Què et va portar a ballar?Vaig començar per casualitat a la meva adolescència. És veritat que vaig estudiar arquitectura, volia fer jardins, però la dansa em va apassionar. M’hi vaig anar dedicant cada vegada més, també escrivia poemes i jugava a futbol però aviat vaig veure que no podia fer-ho tot i em vaig convertir en ballarí.
- A l’hora de preparar una coreografia per un nou espectacle, com esculls el tema i quina investigació prèvia fas?M’agrada que cada espectacle es basi en un element cultural que pugui fer servir tant jo com el públic per compartir aquest somni. La dansa s’ha de poder relacionar amb tot, i una coreografia és una síntesis que permet fer aquesta operació.
- En el cas de 'Foot-ball' és força evident.Sí, he fet servir el futbol, una forma de cultura coneguda i compartida. Hi he jugat molts anys i sóc soci del Barça des de fa molt temps. Se’m va ocórrer aquest referent i va començar un llarg procés fins a elaborar l’espectacle. Primer, aconseguir la coproducció amb el FCBarcelona; construir el vídeo amb Jordi Morató, una selecció de jugades de l’equip organitzades segons la idea coreogràfica que tenia al cap. 'Foot-ball' és un espectacle sobre les parts tècniques, les relacions i la qualitat intrínseca que hi ha entre els moviments de la dansa i el futbol. Haurem arribat al final si vosaltres, com a espectadors i amb la vostra percepció, hi veieu art.
- En aquest espectacle hi trobarem, doncs, un paral·lelisme entre la coreografia en un camp de futbol i dalt d’un escenari?Potser la gent a primera vista no ho percep però hi ha moltes relacions entre el futbol i la dansa. No fem veure que juguem a futbol. Darrere nostre apareixen en grans pantalles les jugades de l’equip i nosaltres ho transcrivim en termes dansístics, girem amb aquests elements i els oferim al públic.
- Com trasllades tots aquests inputs en una peça de dansa? Et bases en la teva percepció?Aquí és on entra la cultura. És la que permet utilitzar la intuïció i els coneixements compartits que tenim per intentar arribar a un bon resultat. Ens podem imaginar la dansa com una recepta de cuina! Tenim un coneixement compartit que ens permet alimentar-nos i fins i tot divertir-nos. Vaig trobant els referents segons el que conec, el que sé i el que em diu la intuïció. És el meu ofici.
- Quin és el truc per mantenir-te en forma i seguir en actiu als 63 anys?Doncs de la mateixa manera que si t’alimentes bé estàs més saludable si et bellugués bé estàs millor. Som el resultat dels moviments que hem fet a la nostra vida. El moviment té saviesa i coneixement. Jo parlo d’una certa-incerta edat. Amb el futbol, per exemple, no només es tracta del que fan els davanters, a mi m’interessa el treball de tot l’equip. La vida és una coreografia, i m’interessen totes! La coreografia de ser nen, adolescent, adult, la coreografia d’una mare i també la coreografia de quan ens anem fent grans. Per mi no hi ha diferències. Es pot seguir ballant fins a la mort, que de fet, és la gran dansa. No és una qüestió de quantitat sinó de qualitat i jo sempre he treballat la dansa des d’aquesta perspectiva. No puc fer el mateix que pot fer un ballarí jove, amb molta més energia i força però tinc més profunditat i presència.
- És veritat. Amb l’espectacle 'Tranç', que vam tenir oportunitat de veure a la Fira Mediterrània l’any 2012, comparties escenari amb un gran grup de nens i nenes. Com va sorgir aquesta col·laboració?Cada projecte té la seva pròpia organització. Tranç estava fet per celebrar el desè aniversari de l’Institut Ramon Llull i volia que fos un petit homenatge a la història i cultura d’un lloc. Vaig voler anar des dels mestres als nens del futur i em vaig trobar treballant amb nens i nenes. Cada obra i cada cas el plantejo d’una manera diferent. El que més m’agradaria és que la dansa estigués present en l’educació, dins el nucli dur de l’ensenyament i incorporada a les aules. No com a una activitat que es fa de tant en tant un cop s’acaben les assignatures importants, sinó que s’estudiés matemàtiques ballant per exemple. Últimament estic posant molta energia en donar classes a mestres i en col·laborar amb gent de diferents oficis; cal crear una consciència. Si la gent fos conscient dels seus moviments i ens moguéssim millor ens estalviaríem molts diners amb la Seguretat Social.
Cesc Gelabert i els nens/es que van participar a Tranç. Teatre Conservatori, Manresa 2012 | Foto: Anna Brugués
- Com ha influenciat el budisme en el teu ofici?Per mi és molt important la part espiritual. És el més important de tot. Avui en dia l’espiritualitat també podria ser la ciència o un cert laïcisme, però cadascú a la seva manera s’ho ha de plantejar. Jo, amb anys de recerca, he arribat a estructurar o sentir l’eix de l’energia en el budisme i per mi això ho omple tot. En el meu ofici es tradueix en un espectacle que ha d’estar impregnat d’aquesta espiritualitat però no s’ha de notar res estrany perquè forma part de la meva quotidianitat. El perquè fas o com fas la teva feina varia segons la teva ètica i la teva espiritualitat. Jo sense el que m’ha aportat el budisme fa molt temps que no ballaria.
Cesc Gelabert 'Foot-ball' Dimarts 29 de març, 21 h Teatre Fortuny de Reus
