Rosina Ballester: “He trobat sàtira en una vida tràgica”

Després de 30 anys de poesia, l’autora de les Borges del Camp publica la primera novel·la

Arnau Martínez

01/12/2020

Llibres

Guillermina, la protagonista de la primera novel·la de Rosina Ballester (Les Borges del Camp, 1949), ja ho adverteix: “no hi ha crònica dels meus anys feliços”. Tres intents de suïcidi, una violació o el maltractament d’un marit. Després de trenta anys de poesia, Ballester publica ‘Liquidació’ (Adia Edicions), una autoficció on l’autora narra la vida tràgica de Guillermina (i la seva pròpia). Ho fa barrejant l’acidesa i la sàtira de cada vivència amb un estil que recorda al de Mercè Rodoreda, tot i que la borgenca diu que aquesta afirmació és un “disbarat”. Sigui com sigui, a Surtdecasa hem conversat amb ella.

És dur, no hi ha crònica dels meus anys feliços, tot i que sí que la podria escriure

- Després de trenta anys fent poesia, per què publica ara la primera novel·la?
Amb la poesia pots arribar a expressar una sèrie de realitats fins a un cert punt. Amb el temps he vist que algunes de les vivències necessitaven narrativa. M’he sentit a gust escrivint narrativa, però he tingut moments crus, sobretot pels temes dels quals parlo. He volgut escriure’ls d’una manera que no sigui excessivament traumàtica ni per a mi ni pel lector. Han sigut quatre anys de feina i he gaudit molt del procés. La novel·la va ser finalista del Premi Pin i Soler i llavors tenia més de tres-centes pàgines i s’ha quedat en dues-centes poques. La feina de l’escriptor també és anar eliminant.

- Els capítols són molt breus i a més a més, els alternes amb diversos monòlegs.
Hi ha un costum molt aposentat en mi que és la restricció de les frases després d’haver fet durant tants anys poesia. És per això que els capítols són tan breus. A més a més, així la novel·la és més llegible. En canvi, en els monòlegs em deixo anar completament.

- Els monòlegs és la llicència que li permet parlar sense embuts?
Els monòlegs em permeten respirar, sóc jo completament.

- Hi ha part d’autobiografia en la novel·la?
'Liquidació' en gran part és una self fiction. La infància que descric és real, igual que la fraternitat que hi ha amb el meu germà o la seva mort. També l’àvia de Tarragona. Moltes de les històries que s’expliquen són vivències novel·lades.

- Guillermina, la protagonista de la novel·la, explica unes vivències molt dures: el suïcidi del seu germà, una violació, un dels marits que la maltracta…
És com un llistat de greuges! Tot i això, hi trobem moments d’humor, de sàtira. És l’única manera que he trobat per continuar escrivint, trobar una escapatòria i agafar aire. Sembla estrany, però he trobat sàtira en una vida tràgica.

- Un dels episodis reals de la novel·la és el suïcidi del germà de Guillermina, Macià. Hi diu: “Quan el meu germà va morir, no, quan el meu germà es va matar, no, quan es va suïcidar. El nom d’aquesta mena de mort és més sonor: su-ï-ci-di”.
Quan va morir el meu germà, van publicar un article en una revista del poble, de les Borges del Camp, on deien que “havia tingut mala sort anant d’excursió” i que “el cotxe s’havia estimbat”. A la meva família ens va saber greu perquè molts testimonis van presenciar la maniobra, com el meu germà va accelerar per llançar-se de dalt a baix a la Mussara. Suïcidi és una paraula molt potent, però és que és la veritat.

- És encara un tabú el suïcidi?
I tant! És com una vergonya per a les famílies... I a vegades és tan fàcil com dir les coses pel seu nom i fer-les visibles.

- Un altre punt dolorós de la novel·la és quan narra la violació de Guillermina. És un moment transcendental, però en canvi l’explica molt ràpidament, en tan sols un paràgraf.
És una història certa i vaig estudiar moltes maneres d’explicar-ho, és la part de la novel·la que em va costar més escriure. No sé si algun dels meus fills ja ha llegit la novel·la... No volia un moment luctuós perquè alguns homes es posen calents amb aquestes històries. Quan es jutgen violacions, hi ha jutges que encara culpabilitzen la víctima per no haver posat resistència. Quan vaig ser infermera al Clínic, vaig veure molts casos de noies violades, que s’havien oposat, i encara acabaven pitjor físicament. L’agressivitat i la libido estan molt unides i tot i que és molt dur, quan fèiem prevenció, recomanàvem que en cas de violació les noies no es posessin agressives.

- Hi ha un moment de la novel·la on la protagonista diu: “no hi ha crònica dels meus anys feliços”.
El recurs de “no hi ha crònica de...” l’utilitzo diverses vegades al llarg de la novel·la. És dur, no hi ha crònica dels meus anys feliços, tot i que sí que la podria escriure.

- Quin paper hi juga el mar? Guillermina sempre l’enyora quan no el veu…
Per a mi el mar és un ens, una cosa absoluta. És l’element central dels tres llocs on he passat la vida: Tarragona, Barcelona i Menorca. Sóc de nadar, de bussejar. El litoral tarragoní ha canviat molt i quan vaig anar a Menorca vaig trobar un bri d’esperança, encara existeix aquella puresa.

- A la novel·la diu que fuig de les descripcions de Rodoreda “tan exactes i inimitables”, però al mateix temps, a ‘Liquidació’ hi trobem moltes similituds amb la narrativa de Rodoreda: la misèria de la protagonista, la quantitat de personatges, el gran nombre de plantes i flors que anomenes o el mateix jardí de Tarragona que també es troba vora al mar.
Rodoreda escrivia d’una manera inimitable. Sí que és cert que Rodoreda utilitzava aquests recursos físics com el mar o les plantes de manera continuada. Dir que el meu estil s’hi assembla, és un dels disbarats més grans que s’hagi pogut sentir mai sobre Rodoreda. No tinc ni la capacitat, ni la intenció, ni les ganes d’imitar-la. Insisteixo, és inimitable. És com Josep Pla, vés i escriu 'El quadern gris'.

- Per acabar, llegirem més novel·les o se’n torna a la poesia?
Hi ha un moment que quedes empatxat d’escriure. Qualsevol cosa nova té una ressonància a allò que ja has escrit anteriorment. Segueixo fent poesia i continuo escrivint narrativa. Potser 'Liquidació' serà la primera part d’una trilogia.