Jump to navigation
- La primera pregunta és obligada: com acaba una reusenca a Nova York?És una mica de casualitat i de buscar-ho inconscientment. Vaig marxar de casa als 17 anys per anar a viure a Barcelona dos anys. Als 19 ja vaig anar cap a Nova York. No tenia diners, així que vaig trobar una feina per pagar-me el visat i després em va tocar espavilar treballant com a professora de música i fent concerts.- Imagino, però, que hi vas anar per la música?Hi vaig anar bàsicament per viure. Era l'únic lloc on coneixia gent, volia anar per tot el món, veure moltes coses i aquest va ser el primer lloc.- Quan comences a sentir una inquietud musical?Els meus pares ja em van portar a classes de música des que era petita. Vaig estar al Centre de Lectura de Reus i al Conservatori de Vila-seca. Sempre em va agradar molt el piano i la meva mare cantava sarsueles i feia teatre de manera no professional. La música sempre ha estat present a la família. Fins i tot a les misses del gall tots els cosins tocàvem un instrument.- Amb 16 anys ja graves el teu primer disc. Com va ser aquesta experiència?Els meus pares em van regalar per Reis una gravació dels meus temes a Barcelona quan tenia 15 anys. Després de sortir aquesta maqueta, la gent va començar a interessar-se i vaig veure que la música em feia feliç. Va ser divertit el fet de no aspirar a res, fer-ho totalment per plaer.- Suposo que va ser complicat perquè la creativitat es valora ben poc...És una mica complicat perquè a la meva vida he viscut moltes restriccions: anava a una escola religiosa, els meus pares eren estrictes, en el bon sentit. Sempre he sentit que aquestes restriccions han fet que la meva creativitat sigui encara més forta perquè m'havia de buscar el meu camí, la meva manera de fer les coses.- Ens prenen la creativitat per seguir massa la regla?Sí! Quan era petita em deien que havia d'estudiar Béla Bartók, Bach o el que sigui; que són increïbles, però per una nena de 6-7 anys... Jo volia cantar cançons de pirates i de princeses... Això em va servir per empènyer més fort, no per tirar enrere.- Està infravalorada la música a Catalunya i a Espanya?Jo no era suficientment conscient fins que em vaig traslladar a Nova York i vaig veure la cultura que tenim i el poc que la fem servir. Jo diria que sí que està infravalorada, però per mandra i perquè no estem suficientment exposats. No ens ho posen fàcil, la societat veu la música com un entreteniment i no com una professió. Aquí parlo amb persones d'altres països que em diuen que als 12 anys van dir als seus pares que volien ser músics i els pares els hi van dir que endavant! Això a Espanya no passa. Fa por.- I els teus pares què et van dir quan els hi comentes que et vols dedicar a la música?Al principi que d'acord, que em dediqués a la música, però que fes una carrera. Jo sempre havia volgut ser arqueòloga, però vaig conèixer uns músics que vivien a una muntanya de Begues, a Gavà, que em van oferir una habitació que estava lliure. En acabar el batxillerat, als 17 anys em vaig traslladar allà. Tota la gent que vivia en aquella casa eren professors dels conservatoris de música de Barcelona. Per què havia de pagar una carrera si em podia rentar les dents cada matí amb ells?- Quines diferències hi ha entre Nova York i Catalunya pel que fa al tracte de la música?A Nova York hi ha moltes més possibilitats. Hi ha més gent que ha vingut per la mateixa raó que jo. En una classe d'institut, a Reus, hi havia un músic o dos. A Nova York vas a una classe i el 30% són artistes, surten de l'escola i van a la cantonada on fan un taller gratis de literatura o, en un altre carrer més enllà, de cant... Això ho fa el poble, no ho fa el govern, el govern no dóna ni diners. La gent es mou molt més.
- La música és potser de les coses més subjectives?És una eina molt potent per entrar dins d'un mateix, per sanar moltes coses, per deixar que no t'enganyin. Estàs en connexió amb les coses que sents. La música no menteix, no et pot manipular, l'emoció que et dóna és molt real. Som una societat que valora l'intel·lecte, però no les emocions. El que se sent al cor o a l'instint són coses que no poden solucionar la teva salut o estabilitat econòmica.- Què et sents més, compositora o cantautora?No sé quina és la diferència. Una cantautora interpreta el que compon, una compositora no té per què trobar altra gent que ho faci. Fa poc vaig vendre una cançó a una noia d'Israel en hebreu, però també faig les meves cançons. Els compositors sobretot fan peces instrumentals, més llargues, i els cantautors fan cançons. Jo no veig massa la diferència, són històries, més llargues o més curtes, però històries.- Potser els cantautors fan cançons amb històries més personals?Sí! Ara mateix, intentant buscar les meves arrels he escoltat molt la música d'Espanya: Lola Flores, Antonio Molina, cantautors cubans com Silvio Rodríguez o Bola de Nieve. Sempre cantaven coses molt personals, però s'acabaven involucrant en la política del país, en la política del poble.- Has pensat a involucrar-te en la política del país a través de la cançó?Sí, sempre he tingut aquesta necessitat. Potser em ve en uns anys, però el que trobo a faltar és la capacitat que tenen algunes persones d'escriure lletres que són molt de la terra, amb noms de persones concretes. Jo segueixo més el món líric, de generalitzar un sentiment, la necessitat de llibertat d'un poble o de justícia.- Quin procés segueixes a l'hora d'escriure i compondre una cançó?Sempre és molt visceral. Jo vaig estudiar música quan era petita, però ho vaig deixar als 13 anys. Fa un any i mig que vaig començar a agafar la guitarra i no sé els acords, les notes ni res. També em dóna més llibertat, ja que m'oriento amb la meva oïda. Un dia t'agafa com un refredat i dius: "Ai, tinc la gola malament!". Doncs és el mateix. Et lleves i dius: "Ai, tinc una cançó i l'he d'escriure".- En quin punt et trobes ara mateix?Tinc dos projectes i un disc principalment. Estic fent el meu projecte en solitari amb la guitarra que ha tingut molta acollida. Tinc un músic molt increïble, Larry Glodings, compositor i organista. Va sentir els meus temes a Facebook que jo penjava gravats amb el mòbil i em va convidar a fer un concert a Los Ángeles. En acabar, em va dir que volia posar diners i gravar un disc. Ara cap al març o abril gravaré el meu primer àlbum de veritat.- I els altres dos projectes?També estic en un projecte de música llatina en el qual estem fent una gira de versions i cançons originals. A més, fa un any vaig gravar un àlbum de la meva música a duo amb dues guitarres clàssiques i dues veus a Jaén, a una sinagoga que té una acústica increïble.- Per acabar, tornaràs a Catalunya?Sempre hi tornaré, hi tinc la família, la gent que estimo. És un lloc preciós, però no crec que hi torni, de moment, en molt de temps. Després de Nova York, segurament aniré al Marroc, el món és molt gran...
Youtube Lau Noah
