Pau Riba: "El Pascal i jo som molt diferents i ara ho estem començant a descobrir"

Amb Pascal Comelade preestrena l'espectacle 'Mosques de colors' diumenge 9 al Morell

Surtdecasa Camp

24/02/2014

Música

Pau Riba diu d’ell mateix que és "molt reflexiu, cagadubtes, perepunyetes i tiquis-miquis” i en canvi pensa que el Pascal Comelade és "un mestre a l’hora de sintetitzar, dubta poc i és molt concret". Tenen caràcters força diferents, es coneixien tot i que mai havien parlat massa, però estaven condemnats a trobar-se. Per una banda perquè fa anys que, per separat, exploren un mateix univers, i per una altra perquè comparteixen músics com ara el vallenc Ivan ‘Telefunken’. Pascal Comelade i Pau Riba presenten conjuntament ‘Mosques de colors’, un disc i un espectacle que es preestrena dissabte 8 de febrer a Banyoles i diumenge 9 al Teatre-Auditori del Centre Cultural del Morell, i que més endavant, el 8 de març, també passarà pel Teatre Bartrina de Reus.

- Quan fa que coneixes el Pascal Comelade?

Amb el Pascal ens coneixem des de fa molts anys, tampoc de tota la vida però 15 o 20 els fa segur. Diria que ens vam conèixer personalment en una trobada a la Catalunya Nord però jo ja sabia qui era de feia molts anys, ja el seguia. La nostra relació no és una relació d’amics de l’ànima que es veuen, parlen i fan plans, en absolut, sempre ha estat una relació distant. Ens saludem, parlem més o menys tot i que més aviat menys.

- I quan vau decidir quedar per començar a treballar plegats?

No sé quan deu fer, fa tres o quatre anys més o menys. Resulta que amb el Pascal hem compartit els mateixos músics i això ha estat una línia directa, una mena d’ADSL, perquè encara que no ens veiéssim i que estiguéssim un a França i l’altre a Espanya, estàvem al corrent de tot perquè teníem els mateixos músics que ens posaven al dia.

- Per tant si portàveu els mateixos músics és que algun punt d’unió hi havia...

El mapa estètic de base sobre el que nosaltres construïm és similar i hi ha moltes coses que les hem compartit tota la vida. Som antiacadèmics, ens agrada el joc, hem fet funcionar instruments infantils, apostem pel reciclatge... Hi ha una sèrie de qüestions que, ell per la seva banda i jo per la meva, les hem estat esgrimint i més o menys hi coincidim. Això no vol dir que els caràcters s’assemblin.

- Sou molt diferents?

Som diferents sí, i és ara quan ho estem descobrint. Hem hagut de quedar i estar més a prop, i tant ell com jo estem constatant que hi ha trets dels caràcters de l’un i de l’altre que estan molt allunyats i que a més ni ho sospitàvem.

- Però us enteneu?

Sí, ens entenem, jo sempre he dit que s’entenen més els caràcters més diferenciats que els que s’assemblen més.

- Quines són aquestes diferències?

Més que res els mètodes, ell és un tipus que dubta poc, que de seguida treu la nota que toca... Jo el considero un mestre a l’hora de sintetitzar i d’expressar-se amb la mínima expressió. És molt concret i molt econòmic. Ell en canvi s’està sorprenent perquè jo sóc molt reflexiu, més cagadubtes... Em costa decidir si la nota la poso aquí o la poso allà.... Jo sóc més perepunyetes i més tiquis-miquis, tot i que possiblement poca gent ho sospita.

- Qui va fer el primer pas perquè us trobéssiu? Els músics?

A través dels músics la cosa es va animar. Un bon dia, en un sopar que vam fer, el Pascal va sentenciar la història dient: “La setmana que ve t’envio unes quantes pianades i a veure què pots fer-hi tu”. I a més em va donar dues o tres directrius. Em va dir “a mi m’agradaria que fos cançó, cançó”, “vull fer una cosa amb piano sol, res d’instruments de joguina” i “vull fer el que ni tu ni jo haguem fet a la vida, alguna cosa diferent al que hem fet sempre”.

- I el resultat és això? Una cosa que no heu fet mai a la vida?

Sí! Jo per exemple, el fet de treballar directament a sobre del piano no ho havia fet mai. I potser fins i tot et diria que actuar així principalment amb un piano clàssic tampoc. En els meus grups, no moltes vegades però si alguna, hi ha hagut teclista però no és el mateix, un teclista és un pàjaru que té un teclat mutifunció que pot fer una infinitat de coses.

- El que sí que havies fet és tocar el ‘Taxista’ que també està en aquest disc...

És com una mena de reminiscència. Fins que el Pascal no va sentenciar dient que m’enviava pianades, tots imaginàvem que si fèiem alguna cosa parlàvem de fer versions, que en definitiva és el que ha fet tota la vida el Pascal, fer versions conegudes de cançons d’aquí, d’allà i de més enllà. El que passa és que quan fer versions va quedar totalment descartat, el Pascal sempre m’insistia que podíem fer el ‘Taxista’ perquè es veu que és un tema que li agrada. A més, ha pintat un quadre on hi diu ‘taxista porta’m al cel...’ que, per cert, està parcialment reproduït en el llibret que hi ha al disc.

Deixant de banda que va quedar molt arraconada perquè aquesta cançó és de l’any 67. És el meu primer single i la meva primera cançó editada. Després quan vaig fer el ‘Dioptria’ vaig recuperar alguns temes dels primers singles i vaig recuperar el ‘Taxista’ però vaig fer un altre ‘Taxista’. El que hi ha al ‘Dioptria’ no té res a veure amb l’original, la lletra no té res a veure i la música amb prou feines. Però no se’m va acudir posar-li ‘Taxista 2’ i també li vaig posar ‘Taxista’. Llavors quan busques versions del meu ‘Taxista’, com la que va cantar Juan Perro, són versions de l’altre ‘Taxista’. La versió que fa la gent no és l’originària que ara recuperem i que havia quedat molt deixada de la mà de Déu.

I, a més, resulta que està d’una actualitat tremendament rabiosa perquè el tema de la cançó és l’atur tot i que veus que ningú el tracta, sembla que la gent prefereix no remenar el tema. Però clar, és un tema important perquè aquí ens van enredar amb tot allò de la URSS. Hi va haver la Perestroika i tot allò, i els americans van aprofitar per dir que el comunisme era una puta merda i que havia guanyat el capitalisme, i això és mentida. El que va enfonsar la URSS és la corrupció, i de corrupció el capitalisme li passa la mà per la cara quatre vegades al comunisme.

Però bé, el plantejament d’aquesta cançó és que una màquina substitueix un, deu o cent obrers, per tant en futur el que s’ha de tendir és que treballin les màquines i repartir el rèdit entre tots. Això no és una altra cosa que el comunisme. Vaja uns demòcrates els americans que no accepten una ideologia una mica diferent, perquè no és gaire diferent el capitalisme del comunisme.

- En les altres lletres no es mostra tant aquesta mala llet...

No tant, no tant... Hi ha una cançó meva, que dedico al Pascal, que toca el tema del decreixement que també està de gran actualitat; però no, la resta seria... Com n’hi diríem d’això... romanticisme surrealista... O si prefereixes surrealisme romàntic. I explico una mica la relació que hem tingut el Pascal i jo.

- En directe anireu els dos sols?

Pensa que el Pascal em va enviar unes pianades que ja tenien una mica de tot. Tot i així, hem agafat dos músics, un baix i un bateria que canten els dos molt bé i que són multiinstrumentistes.

- Com et prens aquesta col·laboració amb el Pascal, veurem més projectes junts?

De moment és una cosa puntual però ja veurem. Jo estic satisfet dels resultats, suposo que ell també ho està i espero que l’espectacle funcioni.

- Finalment Pau, tal com preguntem a tothom, què t’agrada fer quan surts de casa?

M’agrada molt seure’m al sol i prendre el sol, no per posar-se moreno sinó simplement per escalfar-me. Ara a l’hivern seure una estona al sol m’encanta.

També li hem preguntat per les seves cinc cançons de capçalera. En Pau Riba ha tingut un veritable problema a l'hora de decidir-se i finalment ens ha dit que poséssim un tema popular eivissenc que no hem trobat, 'La cançó del lladre' i "alguna de Bod Dylan, de David Bowie i de Frank Zappa". Doncs aquí van...