Gemma Chavarria: “Després del terratrèmol, vaig decidir quedar-me al Nepal”

- Com acabes en un país tan llunyà com Nepal?
La veritat és que vaig anar a parar allí una mica per casualitat. Havia estat vivint a Londres durant dos anys i, al final, la ciutat ja se’m feia pesada. Sense pensar-ho massa, vaig decidir canviar d’aires i comprar un vol. El destí escollit va ser Nepal perquè tenia un amic que hi havia estat vivint i havia creat una ONG dedicada al món de l’esport. Ell em va posar en contacte amb un responsable de Greenfield, l’escola on era voluntària.

- Creus que el caràcter dels seus habitants és molt diferent de la forma de ser catalana?
És completament diferent. Són molt hospitalaris i notes que t’admiren pel simple fet de ser estranger. Per ells, és un orgull que siguis el seu convidat i gairebé et supliquen que et quedis a sopar i a dormir.

- Com era la teva relació amb els nens de l’escola?
Ells m’adoraven. Em sentia com una estrella perquè em demanaven autògrafs i es volien fer fotografies amb mi. Fins i tot em van arribar a preguntar quantes dents tenia, com si jo fos d’una altra espècie.

- Com descriuries el país a la teva arribada?
Em sentia molt estranya. Havia vist pel·lícules sobre el país però no t’acaben d’ensenyar la pobresa real i és molt impactant topar-te amb aquesta realitat cara a cara. Em vaig trobar amb una societat en què l’escolarització no és obligatòria, amb un col·legi gairebé sense recursos o amb nens que hi assistien amb els uniformes molt descuidats.

- Podries explicar alguna experiència curiosa o anècdota que hagis viscut?
El dia que em vaig posar el sari -vestit típic de Nepal- per a assistir a una boda. Resulta que a les bodes d’allí els convidats poden invitar a la gent que vulguin. La cerimònia hindú dura entre quatre i cinc hores, durant les quals l’invitat escull si assistir a la celebració, menjar o ballar. Se celebra tot a la vegada.

- Com vas viure el terratrèmol. On estaves quan va passar tot?
Era dissabte. Havia sortit la nit anterior i l’escola tancava a les deu. Com era més tard, em va tocar passar la nit a un hotel. Al matí, un amic amb qui estava va anar a buscar la seva moto i em vaig quedar esperant-lo al carrer. I justament aquell va ser el moment què el terra va començar a tremolar. La gent sortia al carrer en massa. No sé per què vaig entrar a l’hotel, però, al veure com tot e s movia i no parava de sortir aigua, vaig tornar a sortir i, per sort, vaig poder veure el meu amic refugiat sota una porta.

- Què és el que més recordes?
Recordo un soroll infernal provinent de la mateixa terra que s’unia a les finestres que s’obrien i tancaven i als objectes que anaven caient. També recordo la lentitud en què passava el temps perquè tenia la sensació que el terratrèmol havia durat entre cinc o deu minuts però després vaig llegir que havia sigut menys d’un minut.

- Quan vas ser realment conscient de la magnitud del terratrèmol?
Al principi, com va durar tan poc, no sabia que el terratrèmol havia tombat part de Katmandú. Jo tenia molt poca bateria i, com que no era conscient de la gravetat de la situació, vaig deixar al meu amic trucar i se’m va acabar apagant el mòbil. I, després, al no haver-hi ni electricitat ni Internet, no vaig poder contactar amb la meva família fins dos dies després.

- Així com vas aconseguir prendre contacte amb la teva família?
Quan vaig tenir l’oportunitat de trucar, vaig aconseguir contactar amb un amic català que en un principi, va poder parlar amb els meus pares. Unes hores després, ell va arribar al lloc on jo estava i vaig poder tenir un primer contacte telefònic amb la família. Va ser llavors quan em van informar que l’ambaixada espanyola havia ofert refugi a tots els espanyols que ens trobàvem al Nepal.

- La mateixa ambaixada us va oferir un vol per poder tornar a casa. Per què vas decidir no agafar-lo i quedar-te al país unes setmanes més?
Vaig decidir quedar-m’hi perquè coneixia moltes persones a qui ningú els hi havia donat l’oportunitat d’abandonar el país. I també perquè volia ajudar. Així que, juntament amb altra gent que vaig conèixer a l’ambaixada i que havia decidit quedar-se, vam començar a enviar missatges de whatsapp per tal de recollir diners per a aconseguir i repartir menjar. Actualment la campanya, sota el nom de Hugging Nepal, segueix funcionant i s’està ajudant a construir cases provisionals per a l’època dels monsons.

- En què va canviar la teva vida al Nepal després del terratrèmol?
Ja no era mestra a l’escola perquè el govern havia aturat les classes. Per tant, passats els quatre dies que vaig passar a l’ambaixada, vaig estar dormint en diversos hotels. Tot i això anava tornant a l’escola perquè era el lloc on empaquetàvem el menjar i des d’on sortíem a repartir-lo a diferents localitats properes.

- Creus que ha canviat la teva forma de ser després d’haver estat al Nepal?
Jo sempre m’he considerat una persona bastant solidària i empàtica però crec que aquestes característiques s’han remarcat. Crec que nosaltres, davant una situació tràgica, ploraríem molt i jo no vaig veure que a ningú li caigués una llàgrima. Ells es dedicaven a agafar parts del material aprofitable entre les runes i construïen habitatges provisionals en les mans com a única eina de treball. El que ara, a l’haver tornat, em sobta és que molta gent em pregunta més per com és un terratrèmol i molt poca per com poden ajudar-los.

- Tens pensat tornar al Nepal?
Sí. M’agradaria tornar al Nepal en un futur per tal de dur-hi a terme un projecte de voluntariat. Voldria poder crear y organitzar un centre ocupacional per a nens amb discapacitat intel·lectual, ja que aquests, una vegada acabada l’escola, no compten amb serveis com teràpies, centres de dia o treballs que puguin duu a terme.