Amanida tèbia

SOSTÉ RIVADOL

“L’eternitat? Oh, sens dubte que m’encantarà: hom hi accedeix a n’ella gitat” (Antoine de Rivadol).

BRASA (O FOC FATU)

Voluntat de poble sacseja novament la gàbia. Responen, com tenen per costum les tradicions obscures, amb més gàbia i grillons. Però, les emocions no es poden engarjolar. I menys quan comencen a vore una llum foradant una espessor de tres segles. A vegades, l’aparent arqueologia cova una brasa entossudida en no apagar-se. I tan hi fa que potser siga un foc fatu, perquè el que compta és l’efecte que produeix.

INGREDIENT

En l’estilisme, l’ingredient biliar, si pot ser s’ha de servir en fred, i amb precisió adjectivant.

DONAR LA CARA

Donar la cara se li pot exigir a tothom, tret, ja se sap, de a la Sense Rostre, que no sabem si somriu o posa cara de jutge de pau importunat pel tràmit.

MIRANT PER LA FINESTRA

Pneumàtics cremats, en afores on una atzavara salva elegàncies de gòtic i ombres nervioses es busquen entre arbres molt vells i escombraries industrials, o en la cova arnada d’utilitaris fatigats. Una complicitat nova em fa pensar en els darrers dies de Hölderling, ja perdut en cruïlles cegades, foradant el paper amb poemes que eren tot àlgebra indesxifrable de dolor sense sedant possible. Xamans de fireta reparteixen per les bústies propostes de sanades i orientacions espirituals que semblen sortides d’un relat d’Alejo Carpentier. L’escalat xiulet d’un esmolador torna de la infància pels corredors del mercat de les precarietats revingudes. Qui s’ha begut l’ou del futur? El radioactiu malvat Burns, dels Groëning? No exactament. El xivarri groguenc d’un parc infantil. El bust del novel·lista que mira les façanes del sud. El solitari assegut al moll, que no s’ha integrat al bull de masses, que no acaba d’estar bé enlloc i que l’han desheretat del benefici del dubte en els nous etiquetatges comercials. Donaria un dit per una feineta discreta en que no hagués d’estar de cara al públic. La brasa irregular ha fet un nou forat a la camisa, vint-i-sis temporades passada de moda. Penso en qui seria kafkià abans de Kafka, i se m’acut que potser Nathaniel Hawthorne i el seu amic Melville. Ara ja tots som kafkians. El ventre bombat i xarolat tots els dies, quan fem cua en un taulell o altre, o mirem per la finestra els tràfecs dels semblants i una brasa, concentrada en mitja unglada de cendra, ens fa una gotera a la camisa dels divendres. PEDAGOGIA Llegia un “tebeo” estirat a la catifa. La dona – una visita del veïnat- que li pareixia gran, però que no devia tenir ni de lluny els quaranta, es va adonar que, en aixecar els ulls de les pàgines acolorides, la criatura escrutava entre el misteri obscur que el tub de la falda deixava a penes endevinar. En un moment donat van quedar sols a la saleta (l’amfitriona havia anat a preparar un plat de galetes a la cuina), i la visita, amb mà destra, va aixecar-se una mica més la falda, separà una mica més les cames, girant-se un pamet més de cara a la criatura lectora, tot picant-li l’ullet. El triangle enmig el forcat era cobert per una penyora blanca al remat de les mitges fosques. La criatura trigaria uns anys en valorar com calia la volenterosa tirada pedagògica de la visita.

VOLUNTÀRIA

Ho tenia tot per a la comoditat assolellada. Però, de fa uns anys que ha trobat l’autèntic escalf en visitar i acompanyar ancians solitaris. Tots els coneixements i pràctiques, la seua alegria d’ulls verds, els posa al servei del seu voluntarisme. No creu en cap recompensa; cap raig lluminós l’ha guiada. Quan trobo textos que poden fer-li servei, en les seues lectures en veu alta de distància curta, que fa en les sessions, li passo les pàgines. També canta afinada. Fa unes tardes, em demanà que li ensenyés els acords d’uns boleros antics, per cantar-los-hi a unes senyores que en són aficionades al gènere del despit. Hi ha criatures que han vingut al món a mantenir ferm l’eix de l’esperança.

MERCAT

La rosada en les bledes i els espinacs. El lloro imminent del crestall de les pinyes canàries. La baralla entre veïnes de pedrís i la primera vegada que senties a dir “mala puta”. Els bitllets de loteria, estesos a tocant del ram de pestetes com robins arrugats. La candorosament simpàtica filla de la carnissera, que obria un solc de traginars, suspesos per uns segons per resseguir-li la gràcia dels malucs, tornant el davantal un Balenciaga en desfilada gentil. Els ulls esbatanats de les tonyines estirades entre reguerols de sang aigualida. L’expansiu noble que extreu el colador gros de l’olla de bullir les llegums. Fluorescents i claraboies assistien la fressa. A vegades, un pardal extraviat travessava rabent la nau, de portalada a portalada. Enmig del desfici atrafegat, un xicot amb altres idees al cap, no relacionades amb la immediatesa –potser un poema o uns acords-, conduïda un carretó amb uns plafons plens de mercaderies, pipant una cigarreta de tabac negre (encara es podia fer fum a quasi tot arreu) atrapada a la comissura esquerra.