03/06/2014

Poesia

Apunts de l'anar passant

És una errada. Una errada greu. Surten del seu centre del món –que

passa per la taula de la seua cafeteria de capçalera del passeig de Gràcia- i

van a fer un “bolo” a comarques i fan qualsevol cosa desmenjada i fluixa. No

saps mai qui és al públic. No s’ha de perdre el respecte a cap públic. Mai. I,

amb tots els pilotes enxarxats encesos, el centre del món està molt disputat.

Totes les històries “universals” han passat en algun lloc més o menys concret,

no necessàriament urbà, i poden acompanyar a qualsevol de qualsevol lloc.

Prendre-li el pèl –o provar-ho- a un auditori de comarques no és cap modernitat

rabiosa, és estupidesa perenne.

***

Absol a tots. Menys a tu mateix...o escriuràs només confiteria innòcua.

Cal sacsejar els dimonis propis per tal que el carnaval de la prosa o el vers

tinga caràcter autèntic. El caràcter, en alguns oficis, és més important encara

que tenir una miqueta de talent, segons com. Aixecar-se, després de tantes

humiliacions com et regala l’exercici creatiu –i més encara en societats

malfiades de les elevacions de l’esperit-, demana molt de caràcter.

***

Un home acusa un altre d’haver xorrat en les seues peces calades.

L’altre li replica que això és mentida podrida. Puja el to, arriba la tronada del

crit amb el pedregar de renecs. No tarden. En l’escalada nerviosa, en arribar a

les mans. Volen unes ulleres, un botó de camisa; rostres colrats, ira mil·lenària

agrumollada. Algú prova de separara-los.

Això sí que són baralles estètiques, i la resta florilegis! L’estètica, si a

sobre és comestible, guanya gravetats.

***

L’amarga dignitat en la bromosa blavenca de l’estació de la nit.

Una brasa de cigarret en la boirina. Una orfandat cantelluda, que desfà les

passes i grogueja l’avenir. Un pessic esmussant a l’ànima. La melangia

mòrbida. El mal de queixals de la raó. Els fanals dèbils de la desolació...l’asfalt

humit...

Ressona la claqueta per tercera vegada: “talleu, aquesta és bona!”

El director el felicita per com s’ha posat en el paper. L’actriu secundària,

una morenor llatina, se’n va del plató de bracet de l’ajudant de direcció. Li

costarà un altre insomni, pel capbaix, sortir del personatge que està brodant.

***

Amb la mà fermant la culata diuen que estem tancats al diàleg.

***

Hi ha qui fa bons negocis amb la por. Altres, amb la vanitat. Si no et fa

por la seua por, si no et prestes a cobrar les feines amb vanitat, et diuen que no

estàs pel país. I avall, que fa baixada.

***

Certs elogis semblen acusacions. Les lloances autèntiques solen portar

una reticència o altra.

***

Tot escrit és un testament, deia algú. I potser tenia tota la raó. Si més

no, d’entrada, en la majoria de textos ens estalviem el notari - i potser fins el

terapeuta. Algun avantatge hem de tenir.

***

Jo: un pronom personal amb família nombrosa empadronada.

***

L’amenaça dels superlatius dels ximples.

***

L’alta cuina de deixar passar una bona ocasió per a una represàlia contra

qui ens ha fet mal. Tota subjecció del rèptil ens fa dormir millor.

***

Hi ha gabinets especialitzats a justificar crims i desastres premeditats. Qui

pot pagar-se gabinets tan perversos? Qui pregunta ja respon.

***

El pintoresquisme, molt sovint impedeix arribar al fons, als mals o

mancances, d’una societat. El pintoresquisme agrada - i és potenciat- per gent

que no vol que es pense massa. El pintoresquisme referma tòpics prims com

orella de gat.

***

Un taloneig regular en la voravia de la nit, sentit del llit estant. Un moment

en que s’atura. Unes veus que no desxifres què diuen –parlen baix. Amb això,

Georges Simenon ja en tenia prou per arrancar una de les seues novel·les. En

el cansament de la parpella, un només és capaç d’anotar-ho abans d’adormir-

se. Ens estalviem una novel·la ja feta. Algunes parts de la nostra vida, la

col·lectiva i no, s’han posat tan arravatadament novel·lesques, que no ens

abelleix incórrer en la redundància.

***

Et voldrien dir egocèntric, però escriuen megalòman. No en saben més.

Per sort, tenim altres detractors més espaviladets i precisos, que ens estalvien

pensar, en un moment de debilitat, si es que en realitat ens mereixem els

altres.

***

La rivalitat, en pràctiques que no atenen pesos i mesures, ni arbitratges

de cronòmetres, és més que ridícula.

***

(Escacs)

En l'alterada espiral

de l'amar desbocat,

et creies, il·lús, que l'impossible

-cort negra-

et proposava taules.

Massa revellit per creure’t

poder inquietar absoluts.

***

Hagués estat bé que David hagués narcotitzat a còpia d’arpegis d’arpa el

gegant Goliat. Però, sempre hi ha una fona i un pedrot que desfà la blancor del

conte.

***

La meua fe és de paper. I, quan plou, no sempre queda arrecerada. De

tant porosa, segurament no ho deu ser, de fe.

***

(Sostens el llumí o la trèmula candela...)

rates sigiloses que no mouen l’herba

en els interregnes humits de la nit

sostens el llumí o la trèmula candela

que has agrumollat

en la lectura pròpia de tot l’heretat...

intuïtiva llambregada, tribut de soledat moral,

que permet, si més no, saber-ne el gruix

de la polpa fosca que mai no resoldrem del tot.

la voluntat del cant promet encara

la llicència per a l’esperança...

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Josep Igual ha publicat una vintena llarga de llibres: poesia, narrativa, dietari i assaig.En íntima relació amb la seua obra literària, musica textos propis i aliens com a cantautor, i ha fet diversos enregistraments i nombrosos recitals arreu dels nostres països.