,
02/07/2015
Poesia

Notes d'un diari

                                              NOTES D’UN DIARI

 

                  

 

          OLORS retrobades. La del “Zotal” de les cases dels dies blaus del paradís perdut: una sentor àcida i de dolçor lletosa. La de la naftalina dels armaris endreçats del discret matriarcat dels mateixos anys. La curiosa jovenesa de l’olfacte i com desvetlla racons memoriosos. El fil olfactiu fa poques giragonses de laberint. Recte i veloç toca la tecleta adient. Què estrany que fóra la magdalena, i no una sentor, qui representà les remembrances “proustianes”. Tot i que és plausible que fóra l’olor del dolç, més que res, que activà el prodigiós cabdell narratiu del francès.

 

 

 

         QUIN consol trobar pregones ingenuïtats en astúcies que es creuen blindades i d’ullal ferm.

 

 

 

          SEGURAMENT abracem fes que reforcen els nostres defectes. Potser és la poètica més freqüent de la condició humana.

 

 

 

          D’ALGUNA manera ens hem d’entendre en la governada de l’embarcació,

i hi ha el repartiment de funcions, de grumet a capitania, però és bo no oblidar mai que, com anunciava Jesús Lizano (“Lizanote de la Acràcia”) la veritable capitana sempre és la mar.              

              

 

  

        NO perdre el dret universal a la mirada escurada que s’enamora d’una olivera -de la mateixa edat muda de l’esfinx entre dunes-, que dibuixa una carranca sobre les pedres grises, destrenant serpentins entre consignes ermes

de mercaders deshabitats i parquets d’apocalipsi banal.

        Reprendre la foragitada del rèptil enemic en el propi cap. Rebentar per elevació els parquets de les borses de pors. Plantar-li poemes negadors al taulell de la Sense Rostre. Posar-li llevat de somni sense objectiu a la misericòrdia.

        Orejar les galeries en l’amor del maig que s’expandeix d’esquena al balanços quadrats i les cartes de navegació dels dominants. Rosegar la calç de l’emblanquinada ajaguts en l’estora sense culpabilitats ni déus amb metralla.

Escatar la gangrena insistida de certs discursos sobre les “víctimes necessàries”.

        

 

 

 

 

 

 

          POSAR una pàtina de bucolisme pintoresc, superficial, innocu a realitats properes i amb el fons sagnant, no és de bon ciutadans, ans al contrari.

 

 

 

          NO cedeixen davant cap ridícul. Van guanyant la partida. Educats en altres valors, perdem els trenets... que tampoc és que menen molt lluny.

 

 

 

           EL poc cas que en fèiem de joves a la meteorologia. L’atenció més gran que hi dediquem ara. Un símptoma segur de madureses –o envelliments. L’egoisme del cos ja sap del cert que som animals baromètrics. De xiquets no enteníem la dèria dels iaios quan ens feien callar per seguir el part de l’oratge de la ràdio o la televisió. Ara també demanem silenci, o busquem en la xarxa adequada les previsions. Marrameu!

 

 

              

       EN un sol llagut, assistit per l’eficient gelor de la roda, tota l’assemblea d’ànimes l’enfilava cap a l’eternitat. Els veïns no en sabien res. Lisboa era una matinal de rosada a la verdura, tràfecs grisos i tornassols fugaços a l’escata del peix. 

 

 

 

       EN els fruits de la natura la prioritat és l’eficiència sobrevivent. Si a la llei primera i única, s’afegeix la bellesa, només la poden copsar els humans: ella ja se sap que és amoral.

 

 

 

       DAVANT els espasmes i sopes del cosmos, un abecedari com un amulet. Una insondable desproporció.

 

 

             

       EL que ens pensem anar sent potser és la més gruixuda superstició.

 

 

 

       GANES de ser un autor grec o portuguès, manta dies, en aquest context nostrat amb tant de primarisme doctorat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

           LA ribera, amb la planta de l’arròs encatifant l’aigua embassada, està preciosa en la claror sense màcula. Passejar la mirada en somiqueig. Quan la literatura és paisatge viu, batec delicat, capes d’absències treballoses, primes presències com ombra d’atzavara en la planúria que la mar d’un atzur sabonós corda entre bafs de menuts miratges. El continu de la fragilitat. Una llenca per on llisquen els dies que són i no són, amb l’aroma d’herba recent segada que entra pel finestró del nostre trànsit.

 

          

 

           QUAN desperta la crònica urgent, Shakespeare ja és allà, comptant les monedes de l’actuació del vespre.

 

 

 

         LA realitat és tossuda, sobretot en la reiterada de les seues falsedats.

 

 

 

          EN una finca ens mirem un ase que pastura per un hortet. Retorn immediat a certes remotes regions infantils, quan els animals de peu redó eren més nombrosos en la quotidianitat dels pobles. No s’entendrien les cultures dels mediterranis sense el seu ajut en les faenes i transports diversos, en la pau i en els balls de bastons. Ens temem que l’espècie l’enfila cap a la irremissible extinció. L’exemplar que hem mirat de prop ha renillat i mostrat la dentadura, com en un somriure sarcàstic, no sabem si com a senyal d’alegria de que li férem cas, o com a protesta per haver alterat una miqueta la seua tèbia monotonia de palla neta i botons de margarides silvestres entre un pom d’esbarzers.

 

 

           LLEGIR, escriure, caminar...Conviure tranquil•lament amb absents ben vius i amb vius ben absents. I, a vegades, no saber del tot si en formes part dels uns o dels altres.

 

 

 

        ORGÀNICS filaberquins de verdes dolçaines, auques i titelles per reprendre el que ens havien amagat o substituït; cercavila entre pinassa aromàtica, espontània desfilada de creients amb mig fil d’esperança al magí i una estrella de mar al butxacó de les famolenques curiositats. Fa vint anys que fa vint anys que piquem pedra.

 

 

 

         Hi ha moltes formes de pregària, fins els descreguts empren les seues, collides de l’art o de l’ataràxia entre arbrats frondosos. Una cosa o altra cal remugar quan els fats es posen intractables.

 

 

 

          ALBERT Einsteien va fer els més precisos rellotges.

 

 

 

          DE l’estatura salada de la carícia, quatre pams més enllà de la tanca del vedat que el gabinets d’acer recomanen no travessar.

         Comandaments multiformes amb insígnia d’espiral, glorioses despistades camí de l’enlloc flonjo on plantar la cabana del puc i vull de la transfigurada.

          De la galeria a sol i serena al racó de paraigües poblat.

          Passen instants i brindis subtils, raïms d’anyada insigne.

          De l’estatura tèbia de la carícia sobre la ferida del temps

la reinventada república de les dissonàncies emmirallades. 

         Veus de vent confonen noms i esborren peatges pesants.

 

 

 

 

          LES erosions de la intempèrie esborren els signes que vas deixar pel camí. Aqueix és l’argument del que no admet argument (o n’admet qualsevol derivat de la limitada figuració humana).

 

 

 

          LA sorpresa de la paraula retrobada. La sorpresa de l’infant que reviu.

 

 

 

          L’OLOR de fregitel.la dolça, escampada des d’un camionet xurreria. Inflables per a les criatures en un racó de la plaça: Maggie Simpson ens acompanya al saxo. Estesa de taules i cadires. Els petards dels menuts i els no tan menuts. L’escenari on ens han posat, que no és tal, sinó un replanell lleument elevat en el mobiliari de pedra grisenca de la plaça. En el mantell del tardet, sobre el riu, el castell il•luminat i una alta foganya a la verda riba fluvial. Mentre anem desfilant temes i un bon grapat de siluetes ballen, penso en Perucho, perquè les diades de màgies superposades, entre el paganisme i el catolicisme portat a devoció popular, tenien la lletra recreada de l’erudit que s’inventava les erudicions diferents, de l’altra mirada, quan els ulls entelats o tancats escruten per la peixera del que s’intueix entre els barandats aquosos i les criatures de l’aire.   

 

 

 

 

                 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Josep Igual ha publicat una vintena llarga de llibres: poesia, narrativa, dietari i assaig.En íntima relació amb la seua obra literària, musica textos propis i aliens com a cantautor, i ha fet diversos enregistraments i nombrosos recitals arreu dels nostres països.

19/09/2013
SOSTÉ RIVADOL “L’eternitat? Oh, sens dubte que m’encantarà: hom hi accedeix a n’ella gitat” (Antoine de Rivadol).   BRASA (O FOC FATU)
10/09/2013
LLET FREDA