Blogs:

C de Clapir

18/07/2019

Clapir. i. Lladrar el gos amb un crit agut i penetrant[1]

El clapir cada cop és més intens, més dens, més insistent. Tot i que en algun moment s’atura com si no hagués de tornar-hi més, aquest silenci només dura uns minuts... i el clapir torna i persisteix.

Sap que és un trajecte curt el que ha de recórrer des de la parada del bus fins a casa seva. Un trajecte que passa durant uns poc metres pel mig del bosc i apartat de la zona de cases on viu amb els seus pares i la seva germana petita. De petita sempre havia pensat que era una gran sort viure en una casa al mig del bosc; ara, passats els anys, ja no n’està tan segura que això sigui una sort. Aquells anys d’infant, feliços i inconscients, ara queden lluny. Lluny queda quan escalava els arbres perseguint esquirols o quan competia amb el seu gosset a l’hora de fer forats al terra a la recerca de suposats tresors que no apareixien mai. Queda lluny quan s’allunyava de casa –tot i les advertències del pare i la mare de que no ho fes- i s’apropava al rierol només per la satisfacció d’haver creuat els límits, d’haver desobeït; molts cops, no hi feia res al rierol, senzillament hi arribava i se’n tornava cap a casa, entrant per la porta panteixant i nerviosa per si algú endevinava en el seus ulls el què acabava de fer.  Eren temps innocents aquells.

Se n’adona que ha accelerat el pas. La respiració és més ràpida. No pot evitar girar el cap i fer mirades nervioses cap enrere cada cop més freqüents. El clapir del gos constant no cessa.

Quin sentit té fer-se la valenta si després s’ho ha de passar malament. La seva amiga se li ha ofert d’acompanyar-la, com sempre i, com sempre, ella s’hi ha negat; adoptant aquell aire de suficiència i valentia impostada que massa sovint emprava. Arribats el punt en el que està i com tant altres cops, ara se’n penedeix de no haver-li dit que “sí, que estaria genial que l’acompanyés”. Aquells pocs metres que separen la parada de bus de casa seva, que la manca d’il·luminació i el tram bosquívol li configuren un aire tenebrós, aquells pocs metres haurien de ser raons suficients per haver acceptat la companyia d’una presència amiga. Però no, aquest cop ha declinat l’oferta, com tants altres cops.

El clapir del gos persisteix, com una música aguda i penetrant, com un martelleig que no s’atura i s’intensifica. Passes cada cop més ràpides. Moviments cada cop més bruscos. Té por.

S’atura i veu una presència sortint de darrera un arbre. Es una ombra fosca damunt la foscor que els envolta. Fa un pas cap a ella...

El clapir del gos s’ha convertit en un udol. Un udol trist i fosc, tan fosc com la nit.

 

 

 

[1] Xuriguera, Joan Baptista (1981). Nou Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Editorial Claret

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.