,
18/06/2013
Filosofia

Amb Franco això no passaria

Sé que possiblement sigui un conversador compulsiu. Potser ho sóc perquè em fa mal el silenci quan estic amb gent. És com si arribessin uns instants de silenci i la conversa no s'hagués de reprendre mai més. Quan passa això intento treure conversa o em poso a pensar en les meves dèries. Filosofia, la meva ment tampoc pot callar, de cap manera.

Però també sé callar quan cal o quan hi ha perill de què la conversa exploti i es pugui convertir en baralla. Suposo que si n'estès segur de no sortir agredit moltes vegades no callaria, sobretot callo quan crec que puc agredir a algú. Però la meva ment no calla, segueix el diàleg i s'imagina com podria anar el procés conversacional. Incloent-hi totes les possibles variants.

Em trobo un conegut, parlem un moment de la feina. Evidentment acabem parlant de la situació econòmica i potser ètica del país i va i me solta la tan recurrent frase “això amb Franco no passava”. Per no indignar-me afegeix “jo no dic que s'hi hauria de quedar molt de temps però sí una mica per posar les coses al seu lloc.” Festa i xerinola!

Com que em coneix em permeto el luxe de contestar-li breument i amb ironia. Li solto “espero que si algun dia torna m'avises perquè jo pugui marxar abans de què m'afuselli, només et demano això.” La seva resposta avança carregada d'una d'aquelles ingenuïtats que a mi, particularment, em fan una mica de por. “Tranquil, a tu no et faria res, tu ets bona persona.”

Se'm dispara el cervell. Començo a reflexionar impulsat com una màquina de vapor. M'abstrec, porto pressa per seguir la conversa jo sol. Em reitero “tu avisa'm, que jo marxo!” i em despedeixo del meu conegut, no sabreu si també amic. Porto pressa per plasmar tot allò que se'm passa pel cap.

La primera cosa que penso és que la gent, jo el primer, som molt ingenus. Donem per suposades massa coses, sovint aquelles que ens afavoreixen. Construïm una base de tòpics i prejudicis i a partir d'aquí ens posem a pensar com si ho féssim lliure i èticament. La crida “Amb Franco això no passaria” és la mateixa crida a l'existència d'un Déu perquè ens protegeixi.

Vaig a intentar explicar-me per no aixecar ampolles. Creure en Déu no és igual que ser franquista, però creure que aquest Déu amb qui es creu ens té com a fills privilegiats ja s'aproxima una mica al desig de retorn del “abuelo Patxi”. Sovint tendim a creure que nosaltres som els escollits i que si les coses es fessin a la nostra manera o a la manera dels de la nostra comunitat no hi hauria problemes.

És a dir, qui diu “tan de bo tornés Franco uns minuts” és molt probable que no s'hagi parat a pensar ni un segon que potser ell seria un dels primers afusellats, una víctima per no ser prou franquista. Sovint ens posem al lloc dels salvats, dels bons que no seran condemnats. En el cas de la religió creem regles que ens salvin a nosaltres i que facin que no se salvi aquell que no segueixi el nostre joc.

Potser per això m'agrada tant el principi d'incertesa, perquè el visc amb pànic però amb certa alegria de pensar que és molt difícil delimitar què és allò just i qui serien els justos. Tanmateix aquesta postura em fa estar alerta per tal d'intentar no aplicar-li justícia a ningú, tot sabent que jo podria ser la primera víctima dels meus valors. No vull ser jo, ni amb aquesta reflexió, el bon pensador que crea un sistema de pensament que la gent hagi de seguir. No sóc pas un bon pensador, només un pensador tot volent convidar a la reflexió quan es corri el risc de proferir alguna asseveració gratuïta com la que proferiré tot seguit: respecte a aquest article sí que puc dir “amb Franco això no passava”.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

21/03/2015
Cada dia que passa desaprenc una mica més a escriure. Me'n dono compte de què porto un fardell de paraules i que es van escampant pel terra aleatòriament. Escric tal com cau el so que porto entre les mans i que es descarrega silenciós.
24/02/2015
Toquen a morts. És un dia trist. Anava jo caminant, pensant en les meues coses i van i me diuen que s'ha acabat. Finiquitada. Quasi que m'agafa un infart. Tanta salut tenia pobreta. Se la veia en forma, però no. Tenia un mal endèmic.
19/01/2015
L'any 1890 van Gogh se suïcidava. Sentia que ningú el comprenia i que tenia alguna cosa molt important a dir. Vivia tan intensament que en un atac de lucidesa es va arribar a arrancar una orella.
22/12/2014
Estimat Quixot. El meu realisme és humil, de baixos fons. Jo sóc al rei el que el cul és al cor. Una part que també bombeja i que sovint és discreta tot i que, de tant en tant, genera esclafits i peterrades.
05/12/2014
Estimat Sancho, acompanya'm i te prometo, no només aventures extraordinàries, sinó també omplir-te de saviesa. Encara més, et faré propietari de vastos territoris. Vull un exèrcit de Sancho Panzas al meu costat.
02/11/2014
No hi ha res més complicat que canviar d'identitat. Ja no només per qüestions burocràtiques sinó per una qüestió psicològica.
15/10/2014
De vegades la realitat crema, allò que veiem fa mal i tendim a apartar la mirada.