,
16/12/2013
Filosofia

Bon temps per pensar

Em vaig topar amb una excompanya de classe i portava un xiquet als braços, i el temps se’m va tirar a sobre. No recordo quin dia era exactament però alguna cosa que no sabria descriure em va mossegar. La darrera vegada que la vaig veure teníem uns 17 anys i ara estava davant meu, 14 anys després, casada i amb una criatura.

Potser el que em va impactar és que ella em seguia recordant a la noieta adolescent que algun dia havia anat a classe amb mi. La seva cara a penes havia canviat. Però ella ja no era la mateixa i, mentre la mirava, pel meu cap s’embalava una concepció del temps prou estranya, tant com la sensació que aquell encontre m’havia acabat de provocar.

Per què em costava veure el pas del temps en ella? Potser perquè vivim la temporalitat d’una manera tan inconscient que no parem atenció en els seus efectes, a menys que siguin dràstics. Jo, per exemple, tinc a la ment a amics de la infància, que per motiu diversos, no he vist mai més. M’impactaria veure’ls ara de grans i de ben segur que no entendria que són la mateixa persona que algun dia vaig conèixer.

És més, no notem que la gent del nostre entorn, aquella que veiem tots els dies, va canviant constantment. És molt probable que veiem als nostres pares molt més joves que a la gent de la seva edat. Veurem l’envelliment més ràpidament en desconeguts que amb aquells qui mantenim contacte constant.

Però això no és tot. No. La noció del temps, en aquell mateix instant, em va manifestar que la temporalitat està enamorada d’allò fulminant i sobtat. Un pot mantenir-se jove durant molts anys i en un segon, per una tragèdia, complir 10 anys de cop. L’envelliment no és constant, és sobtat. Tens una criatura i creixes de cop, així, tal com sona.

Les asincronies existeixen i evidencien aquesta tendència crònica. Tothom tenim amics de la nostra edat que pel motiu que sigui ens sembla que s’han convertit, de sobte, en uns “ vells carcamals” o, per contra,  que han tornat a l’adolescència. Vivim tan immersos dins del temps que ens passa pel costat sense que hi prestem atenció i quan l’hi prestem ho fem perquè hi ha alguna cosa que ens ha impactat.  I per a mi, veure que la meva companya ja no era aquella xica que havia conegut, va ser com un cop de puny dirigit a la meva memòria i consciència.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

03/12/2017
Ell em va deixar però jo volia recuperar-lo d’alguna manera. No suportava que allò acabés sobtadament quan jo encara n’estava tan enamorada.
08/11/2017
*El que aquí s'aplega és un conjunt de relats i poemes escrits sense pensar gaire i publicats a xarxes socials.  Nin i Nina
09/10/2017
El color ataronjat de l’atmosfera veia ballar volves de pols mentre Kennan passejava amb el seu ciborgós. Malgrat el to cromàtic fos càlid, la temperatura rondava els 3 graus centígrads.
21/09/2017
Fardellet de somnis El dit petit d’en Pablo Diego José se queixa, n’està fart de pertànyer a un peu. Preferiria que el tallessin, si cal de soc-rel.
10/09/2017
Vuit dies somrient per Eivissa i una nit plorant. De tanta felicitat, records del passat s'hi van abalançar cap a mi com un sol sense frens col·lapsant contra el terra. La raó deixada de banda.
13/08/2017
A Campredó, quan jo era menut, hi vivia una bruixa. La veritat és que el meu poble és un lloc fascinant on les supersticions i les raons copulen amb més força que a d'altres llocs de les Terres de l'Ebre i de Catalunya.
27/07/2017
Imaginem-nos un sopar d'amics. És estiu i la lluna s'ha vestit de pruna. Les espelmes pinten de groc el blau fosc del cel. Una parella es besa. Estan molt enamorats. Dos amics es posen a xerrar sobre cotxes.