Campredó+Rasquera=Pau Riba

Fa uns quants dies vaig anar amb Guti, Martí i Robert a un concert a Rasquera.  Pau Riba dalt de l’escenari, la seua borratxera també i, sobretot, el seu enginy per transfigurar el sentit de les paraules. Cal dir que me vaig sentir menut. Aquell senyor anava a la seua, feia lo que volia i lo que volia li sortia. Si s’hagués fotut un rot hagués sonat a poesia i no estic fent ironia. Hi ha gent que té aquest do: el d’aconseguir que qualsevol menudesa sembli increïble.

Clar que no tothom veu en Pau el mateix que jo. Martí, per exemple, només veia un desori desastrós i incomprensible que va suportar per respecte als seus acompanyants de viatge. Potser jo, pel mateix motiu, també suporto el desori que em sembla que és aquest país i això sí que és ironia.

La gira de Pau era també un bon joc de paraules que em va impactar. “Ribaibal”, la transcripció fonètica del mateix mot en anglès conté el cognom de Pau. Si Jesús el tercer dia va fer el seu “revival” Pau també ho podia fer. És més, ho havia de fer. Però és que Pau havia deixat de viure? Avui en dia li diuen reviure a qualsevol cosa. Tornar a viure vol dir que s’ha deixat de viure en algun moment, per tant que quelcom ha mort. Però Pau no havia mort, ni la seua música tampoc, o potser sí. Jo era la primera vegada que anava a un concert seu.

Potser la gràcia de Pau Riba és no haver viscut mai, sempre l’últim alè, sempre al límit. Mai en el record però tampoc mai en l’oblit. Això sí, després d’escoltar-lo m’han entrat ganes de tornar a saber-ne alguna cosa d’ell. Se li nota que ha fet lo que ha volgut i molt, que està cremat i molt i que té moltes coses a dir i que les diu i això és lo que m’agrada dels artistes. La seua veu es dissonant però transmet. No pot caure en l’oblit.

No pot caure i n’estic segur que hi caurà perquè ja m’he vist massa vegades en la mateixa situació en la que pensava que no m’avorriria mai d’un joguet i al cap de dos dies ja no sabia ni on el tenia, ni m’importava. També pensava que mai deixaria d’estimar a la noia de la meva vida fa uns anys i al cap d’uns dies ja no sabia on estava i, a n’ella, jo ni li importava (vaig haver d’aprendre a oblidar). Així que sense voler segurament Pau Riba deixarà de tenir importància per a mi un dia o un altre.

Però no vos preocupeu, per llavors ja imagino un “revival” de debò. Ell tornarà i reviurà perquè després de vuit anys vaig tornar a trobar el joguet i vaig tornar a sentir el mateix anhel que quan era menut (llàstima que per convenció social no i pogués jugar a n’aquella edat). La noia em va tornar a trobar i no en va fer cas però l’anhel en mi hi seguia estant. Així que si torno a trobar a Pau, per lògica, d’aquí uns anys reviurà per a mi i jo me tornaré a sentir feliç. Espero que el seu “revival” no arribi el dia de la seua mort.

No voldria pas que de sobte tornés el meu anhel per Pau Riba per culpa de la retransmissió televisiva de la seua expiració i del boom comercial relatiu tot aprofitant la tirada del difunt. No m’agradaria que revisqués en mi una vegada mort. Això sí que seria una ironia, una ironia del sistema econòmic que se’n fotria d’aquell que se n’ha fotut tota la seua vida del sistema.  Sense més dilacions, amb ironia i respecte, el meu homenatge a Pau Riba.