Jump to navigation
Déu preferí a Abel i Caïm, en veure's rebutjat, decidí matar al seu germà petit. Ja en el Gènesi es veuen les conseqüències de la insuficiència i de la mancança. Ja en el Gènesi es perceben les conseqüències psicològiques de la carència i l'escassetat.
El seu càstig fou viure lluny del paradís, a sentir la mancança de recursos, de reconeixements i això provocà en ell una sort d'impotència, viure amb l'angoixa de no tenir-ne suficient per tirar endavant. Una llosa que es remunta als inicis de la història i que pot fer molt de mal. Una llosa que emmalalteix individus i també societats.
La carència no seria tant un fet material sinó psicològic, tot i que sofrir mancances de necessitats bàsiques, tal i com quedaria definit segons la piràmide de Maslow, podria ajudar a desencadenar aquesta sensació de sentir-nos mancats d'elements suficients per alimentar el nostre cos i la nostra ment.
Quan no hi ha suficients recursos la societat s'estressa i tot i que algunes persones mostren el seu punt més amable, en termes generals s'observa una sensació de tensió psicològica i social que sol desembocar en agressivitat. Durant els períodes de crisi la gent se sol sentir més angoixada, susceptible i emprenyada. Només quan la carència s'estabilitza s'acaba normalitzant la situació tot conformant una estructura social empobrida i resignada.
Una mica és el que ha vingut passant a les Terres de l'Ebre de les que parla Sebastià Juan Arbó. Perquè les nostres terres, riques en naturalesa, s'han sentit abandonades i explotades al llarg de dos segles com a mínim. Les Terres de l'Ebre han après a viure amb la carència i a acceptar certes estructures conservadores pròpies d'aquell qui tem perdre el poc que té. I insisteixo, és una qüestió psicològica, més que material.
M'atreviria a dir que la nostra és una terra que sent encara la carència, almenys en molts aspectes. En l'àmbit de la cultura hi ha la sensació de què no hi ha lloc per a tots. La cultura, que tendeix a ser conservadora, abraça la igualtat i tem la diferència, abraça el que es presenta com a innocu i superficial i tem allò que esgarrapa. La cultura ebrenca, fent un esforç titànic per sortir de la seva estanquitat, encara està afectada per l'aprovació política.
Formar part d'un col·lectiu acceptat per la classe dirigent assegura l'èxit i està clar que cal aprendre a fer bon art i a la vegada saber comercialitzar-lo com ho ha fet el Deltebre Dansa, l'Eufònic, A Cel Obert o Lo Pati d'Amposta. Però encara queda molt de camí per no tenir aquella sensació de sobreprotegir als artistes consagrats i deixar pas i donar veu a molta gent de les nostres terres que té moltes coses a dir en l'àmbit cultural.
Hi ha sensació de cert proteccionisme i de control i qui ho vol controlar tot és perquè tem perdre. És bo fer-ne reflexió sobre com certs col·lectius a les Terres de l'Ebre ho acaben controlant gairebé tot i com el circuit acaba abraçant a gent que diu “sí a tot” a aquells que configuren l'espai d'expressió cultural. Crec que seria bo que els diferents col·lectius fossin més permeables i que creguessin en la diferència, l'aposta per establir sinergies i també l'esforç per millorar i cultivar-nos ingerint cultura clàssica, però també de consumir-ne de contemporània més enllà de les nostre narius.
Seria bo que es deixés de practicar aquest model tan Hollywood que idolatra a uns quants i que deixa de banda a una gran part de persones que, des de l'anonimat, van creant peces importants amb què completar el trencaclosques que són les Terres de l'Ebre.
Em faria il·lusió que s'apostés per un model basat en l'exuberància. Que si hi ha necessitat de crear fos perquè el cos ho demana i perquè s'està prenyat d'art i no tant per la voluntat de sobreviure i de ser reconegut.
Sé que aquest fet podria ser una utopia sinó hagués vist tanta gent a les nostres terres que de manera anònima segueix treballant per fer arribar cultura i, que sense fer màrqueting, va creant i creient i permet obrir un circuit que sembla que massa sovint roman tancat.
Almenys, tinc la percepció, que ara s'està vivint un moment en què pot haver-hi un petit canvi de cicle i abans que tot tornés a tancar-se de nou, aquells que ara pugen, espero siguin molt generosos amb els que no han pogut ascendir en la nova jerarquia social.
La generositat neix de la sensació d'abundància, de què amb el que es té se'n té suficient com per compartir amb els altres.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
