Campredó, capital metafísica de les Terres de l'Ebre

09/12/2015
El pes de l'existència

Aquesta nit m'he despertat enmig d'un malson. La imatge era terrible, pitjor n'era la frase que s'anava repetint dintre del meu cap nocturn i temerós. “La vida només és suportable quan la vestim amb il·lusions”. Eren les 5 del matí quan he obert els ulls i feia molt de fred, un fred existencial. El cor cavalcava accelerat, puc dir que em sentia caure d'un precipici. Aquesta nit he vist la temor absoluta amb els meus ulls, la immensitat despullada, el pas del temps carnívor. M'he vist vell i he vist morir molta gent a qui estimo per sobre de totes les coses.

La meva sensibilitat em fa aproximar-me als somnis i a la realitat sense cap tipus d'armadura i amb una indefensió que tendeix a fer-me mal. Aquesta conversa l'he mantinguda sovint amb Germán. La fragilitat em commou i ens destrossa. A les seves mans només som dos titelles de tela. L'exageració ens traspassa i potser és per això que ens atrevim a pensar emplaçant-nos allí on hi ha precipicis. Què collons! No és que ens hi atrevim és que no ho podem evitar. Per a nosaltres dos la vida, amb tot el seu potencial, només apareix quan és pensada amb afany o quan la transformem en un producte de la nostra creativitat.

Les persones volem realitat sense ficcions. Tanmateix aquesta nit jo em desvelava amb la intuïció de què la vida només es pot suportar quan la vestim de ficcions. La setmana passada va tenir lloc l'èxtasi creatiu. Les nostres idees sobrevolaven àgils sobre la Terra. Així és com vivim, Germán i jo, sempre, tràgics o absolutament lleugers. Volíem desplegar una performance amb estètica soviètica. L'excusa, la filmació d'un espot publicitari.

No és un capritx. El nostre estil, almenys el meu, recorre tant el patetisme com el transcendentalisme a parts iguals. Una dosi d'absurd i uns centenars de grams de lleugeresa filosòfica destil·lada amb humor descarnat i ja podem sortir a l'escenari. L'anunci que estem preparant no n'és l'escenari, tothom sap que un espot és ficció. Nosaltres sabem que aquest és real i el perllongarem al llarg del dia. Amb diferents actes, en diferents llocs.

Pel matí esmorzem a un bar de caçadors. Cada vegada que algú passa per davant nostre ens saluda amb estranyesa però també amb efusió. Ens mantenim seriosos. No ens costa gens, no estem fent cap paper, estem fent perdurar un bocí de la nostra percepció del que és la vida. Uns veïns ens saluden, ens sentim gratificats. Alegra que la gent sigui educada i amable.

Al migdia toca tornar al poble. Cal convertir Campredó en el Politburó de les Terres de l'Ebre. Encara que sigui per uns instants. La supèrbia dels nostres vestits ens dóna forces per seguir creant, amb humilitat, un cabaret poètic. Saludo a Ramon, també el meu avi. Tots fem veure que no passa res. Tots sabem que sí que passa, i molt. No és carnaval i tot el poble va “disfressat” de ciutadà, menys nosaltres.

Oriol, Rita, Frede i Àngel ens acompanyen en aquesta creació assistemàtica. Durant un dia ens aproximem al món d'una manera diferent. Ens hem convertit en vividors, en gent que sabem que vivim per a viure, tenint present les complicacions de l'existència i intentant aprofitar al màxim els escassos instants de lucidesa. Repensem una paraula que està massa carregada de prejudicis i de negativitat i la posem en escena. Sortim al carrer, no cal que sigui Nadal per creure en la màgia. Només cal que ens convertim en mags. Després ja tornarà la realitat a despertar-nos. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.