Carta als reis d'un estúpid emocional emocionat

La meva estupidesa emocional  és una bomba de rellotgeria molt difícil de manipular. Un pas en fals i una explosió de manifests pot posar al descobert tot allò que penso i que sento. Recordo, per exemple, que fa uns anys el mossèn del poble em va preguntar de broma “ja has escrit la carta als reis?” i com a tonto emocional que sóc vaig respondre seriosament “Sí, els hi he demanat que abdiquin, a ells i al príncep també.” Silenci, sense adéus i cap a casa.

 

No n’entenc de protocols, ni de simbolismes. No és només que no n’entengui, és que el meu cervell està dissenyat per voler saber quins són els mecanismes que fan que hi hagi cortesia en aquests actes on la falsedat és evident. Veure un acte de polítics tot fent-se reverències els uns als altres quan mitja hora abans s’han posat a parir; no ho acabo d’entendre. La única resposta que rebo és, “això és el protocol, necessari perquè les coses vagin bé.”

 

El meu cap es pregunta si aquestes coses anirien millor si no es fes mai la comedieta. Ni per posar-se a parir ni per ensabonar-se els uns als altres. Terme mig si us plau. Però no, entenc que el meu cervell no té capacitat d’enteniment simbòlic, he d’entendre que sóc l’estúpid que no veu el vestit invisible de sa excel•lència. Un altre cop, torno a derrapar quan sento pronunciar mentalment el terme “sa excel•lència”. Una família hemofílica pot ostentar el qualificatiu de exemple d’allò que s’anomena excel•lent? És que no es diu que sigui excel•lent, es diu que és la excel•lència personificada. Aaaah, Prego em disculpeu per no entendre-ho.

 

Ep, que el protocol de les empreses tampoc no el filtro gens bé. Les dinàmiques de grup m’esgoten, les percebo com una forta ironia dels amos cap als súbdits. Imagineu-vos, si podeu, que treballeu a una empresa que de sobte us anomena “Jedis del comerç” en dinàmiques de grup (en realitat intueixo que t’està dient eufemísticament “venedor de motos o de fum”) o que t’anomena “nòmada del coneixement” per dir-te que t’adaptaràs a tots els canvis que l’empresa apliqui. Em costa, em costa molt veure a un jedi amb una armilla de fer feina passant-li la mà per la cara a un client tot dient-li: tu vols comprar aquesta bici, o aquest ordinador. Després veig que fa o no fa potser sí que és així com els “Mestre Yoda del comerç” ho volen.

 

Els amos de les empreses es deuen descollonar inventant-se aquestos noms. Quan veuen que els de baix hem de fer veure que ens ho creiem al peu de la lletra. Cinisme il•lustrat sense ser il•lustre. Aneu en compte que això no és tot.  Hi ha empreses que s’han inventat Universitats pròpies i no parlo del pla Bolonya, no. Són empreses que t’ofereixen la possibilitat de menjar-te el cervell per anar ascendint, com si passessis de curs cada fase que completes. Primer any, aprenent de Jedi del comerç, segon any Jedi, tercer any Chuck Norris del Comerç. I si perdeu la feina, podrieu posar al CV que teniu el Chuck Norris del comerç atorgat per Mac City per exemple?

 

Segur que no, però bé. Com ja us he dit abans puc desconcentrar-me de sobte i focalitzar el meu pensament en un únic objectiu i ara que estan sonant les campanes del meu poble m’obsessiono en el seu soroll, que particularment em molesta i que a pesar de molestant-me hauria de ser capaç de fer veure que no em molesta per respectar això del protocol; aquesta cosa que no puc arribar a entendre per estupidesa. Però no puc parar i ho he de soltar. Avui que tothom té rellotge per què campanes? Crec que en el fons el meu cap són com les mateixes campanes, que han de fer soroll encara que algú se senti ofès. Jo, però, ho intento evitar tant com puc.