,
23/01/2012
Filosofia

Com un suplici xinès

Aquella terrassa tan bonica i tan nocturna a través de la qual gaudíem d'una Barcelona tan al·lèrgica al repòs. Aquell vorejar a ran d'horitzó, la mar nedada pels nostres dits a mil metres de distància. Aquell edifici tan petit, de fet tan agolfat, on cada matí podia escriure algun vers mercès al baf que s'acumulava a la finestra de la teva habitació.

Aquelles converses on jo parlava d'Ortega y Gasset i de la seva concepció del concepte de “criat”; tu sabies que era de dia perquè jo et mirava als ulls i et deia: “poder veure'm al reflex dels teus ulls és esperançador”.  Si era esperançador ho era perquè sabia que és impossible veure's al reflex dels ulls d'algú si no s'està molt a prop. Aquell buscar escultures apotropaiques com qui busca trobar-se amb aquell que el defuig.

Aquell concepte de “criat” que significava un acte de criança i de manteniment a canvi d'un servei i no pas una submissió. Aquell replicar teu tan benèvol. Aquell saber, per part teva, que m'agrada mirar les coses d'una altra manera tot i la meva escassa capacitat per fer-ho. Aquell amo que, sent amo, se'n feia responsable de les necessitats bàsiques del seu criat. Aquell agafar consciència de què hi havia d'haver responsabilitat.

Aquella nit on jo buscava la pared com a refugi per la por que sentia i tu que em venies a consolar perquè sabies que quan sento por, per sentir-me segur, busco refugiar-me al lloc que considero més segur, el lloc més aïllat del món, el meu autisme momentani. Perquè, de fet, apotropein implicava allunyament i potser per això a les gàrgoles se les anomenava apotropaiques perquè estaven destinades a allunyar als atrevits i als perillosos. Potser perquè la por és qüestió de sentiment de distància vers alguna cosa no desitjada. Aquella por potser era la mateixa que deuria sentir el criat després de saber que ja no tindria un lloc segur on viure, després d'assumir que li hauria de pagar al seu amo un lloguer després de l'amable arribada del capitalisme.

Aquell divagar tot forçant el sentit de les coses. Aquella situació estranya de pressentiment de desertització malgrat plogués. Aquell saber que ja tot estava esgotat i que ja no hi havia on mirar i que aquella nit de manera gratuïta ens menjaríem l'una a l'altre tot xisclant tant de plaer com de dolor, pena i compungiment. Aquell simular que la vida seguiria endavant malgrat que algú dels dos ho faria amb un llast. Aquella mirada ja esgotada on canviaven les regles del joc i s'havia de fer un nou contracte. Aquella no verbalitat trastocada per un excés de vocables tot expressant massa sense expressar quasi bé res.

Aquell filòsof espanyol parlant de “l'home massa” com el paradigma del segle XX. L'home com a entitat no diferenciada i sense autonomia, sense nord. Perquè llavors pensava que l'amor era un estat d'excepció dintre el món capitalista en què, de manera metafòrica, els dos còmplices eren criats l'un de l'altre a la vegada que senyors i que això els hi permetria no viure d'hipoteca.  Perquè moltes vegades em pregunto, pensant en la gent que no té sostre, de què serveix que es garantitzi el dret a la vida si no es té el lloc per fer-ho i perquè de vegades se'm passa pel cap escriure de tal manera que sembli que escric sobre mi quan en realitat parlo de temes que explicats tal com els vaig aprendre poden arribar a ser massa embarbussats.  Aquelles classes de filosofia on jo vaig decidir que contaria històries...

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

07/05/2017
Estic a Tortosa. Encara estic al llit. Mentalment estic al llit però els peus m’indiquen que estic a l’estació de busos de Tortosa.
11/04/2017
Si em toqués la loteria deixaria al meu home i als meus fills i marxaria a una illa tropical a viure la vida. Si pogués desaparèixer del món uns dies, què feliç seria!
28/03/2017
*Advertència: Aquest text és una ofrena boulòsofa creada per generar fam i fum i a partir del fem fer-ne fang.
13/03/2017
Una declaració d’amor, com a mi m’agrada fer. Sense saber-ne massa, m’agrada no parar d’intentar-ho. Pot ser que sembli sempre la mateixa història. Però en el fons no ho és.
08/01/2017
De menut era un poruc. Tant, que vaig haver d'anar a una psicòloga especialitzada en fòbies per tractar la meva por irracional als extraterrestres. Bé, irracional tampoc ho era.
06/11/2016
Se suposa que hauria de tenir gana. No tinc ni ganes de llegir. Me moc per inèrcia i estic aquí per compromís. No tinc gens de gana però al mateix temps me moria de ganes de menjar-me el Delta.
25/10/2016
No sé per què però m’hi vaig atrevir. És d’aquestes coses que quan les vas a fer sents que la cagaràs. Però saps? De vegades crec que les persones tenim ganes de cagar-la. És com una necessitat.