Jump to navigation
I jo parlava i parlava i ella se’m quedava mirant com desobeint les seves orelles, com si em veiés però no em sentís. I els nervis anaven desfilant per tot el meu cos. A penes em quedava algun tema del que parlar i la meva llengua semblava un cadillac obstinat en agafar la màxima velocitat possible confonent possibilitat i necessitat.
Pensava que si jo em quedava callat ella marxaria del meu costat, que si jo no tenia res més a dir ella s’imaginaria que jo era un tipus d’allò més avorrit i que fotria el camp com qui busca la seva llibertat. Sempre m’havia generat molta angoixa quedar-me sense res a dir davant dels meus amics, davant d’una noia més. Pensava i de vegades encara penso que el silenci és el símptoma de l’adéu, o pitjor encara, del darrer adéu.
Ella seguia mirant-me, i jo em seguia imaginant la pitjor de les situacions: volia veure que estava amb mi per compromís i no que ho estava perquè realment ho desitjava. La por fa que fem allò contrari que desitgem fer i moltes vegades provoca que ens traïm a nosaltres mateixos. Pitjor, fa que traïm als nostres éssers més estimats. La por podrà fer que, per salvar-nos el cul, mullem el dels demés.
Jo he tingut por moltes vegades i per tenir-la m’he privat de fer moltes coses que desitjava i també m’ha obligat a fer moltes coses que em desagraden. Qui no ha mantingut una relació per por sentint que ja no estimava? Jo ho vaig fer de la mateixa manera que ara evitava callar; la mateixa por. La por a fer mal fa mal, la por a ser rebutjat provoca rebuig.
Tot això se’m passava pel cap mentre seguia parlant. Ja quasi bé no em quedaven més temes i no volia parlar de filosofia perquè llavors sí que s’hagués acabat la nit. Jo intentava ser poètic, em sentia patètic. Curiosament “patètic” significa que algú provoca sentiments o que els manifesta, malgrat tendeixin a ser sentiments tristos o de dolor. “Patètic” també vol dir que provoca vergonya aliena.
Jo em preguntava i encara avui hem pregunto quins mecanismes fan que la por s’esvaeixi com el sabó quan es renten els plats bruts. Era i segueix sent un misteri per a mi però en aquell precís instant el mecanisme es va disparar. El meu discurs va ser interromput per un “com és que parles tant?”. Sense pensar-m’ho, potser perquè estava fora de joc, vaig contestar “perquè si callo et besaré als llavis.” Com que jo no em tirava a l’abisme m’hi va avocar ella i beneït abisme.
L’abisme de gaudir de tota ella, la seva tranquil·litat nodrint la meva. El seu sexe buscant el meu. Els seus llavis contra els meus llavis i aquella paret que jo havia anat forjant trencada en pedaços, i jo satisfet. Aquella noia m’havia trencat tots els esquemes, i m’havia besat tots els racons del meu cos com si cada porus de la meva pell tingués existència per sí mateix.
Mesos més tard tornà la por, en aquest cas la seva. No sabia com acabar la relació i durant uns quants dies l’últim polvo es convertia en el penúltim. Fins que s’hi va atrevir, a soltar-me la notícia, i malgrat em fes mal, me’n va fer menys del que m’hagués pogut fer una persona covarda. La por no és només una cadena que ens lliga sinó que també ens flagel·la a nosaltres i al nostre entorn. Així que si veieu alguna persona que parla molt davant vostre és que potser vol fer-vos un petó, encara que no s’ha d’excloure que sigui un pesada o també que parli per evitar que la beseu.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
