Després d'una guerra hi ha més cossos que esperits

31/05/2012

El dia era d'allò més gris...

 

Aquella tarda vaig veure un home caminant per la vorera i me vaig posar a riure com mai ho havia fet. Tots i cadascun dels seus moviments estaven privats d'espontaneïtat. Semblava que anés pel món teledirigit, com si algú el guiés, com si no podés elegir la seua pròpia ruta. Tant era així que se va estampar dues vegades contra una senyal de trànsit.

 

Anotació al diari: La manca d'espontaneïtat provoca riure...

 

La nit va ser plàcida, els teus ulls enlluernaven la nit. Jo gronxava els teus cabells com qui passa la seua mà per les espigues d'un camp de blat. Vam menjar una mica de sopa. Vam posar la tele. Vam veure com les ONG's també s'han apuntat al carro de fer publicitat perquè a la declaració de la Renta marquis la X al seu favor. Vam marxar a dormir no sense abans poder gaudir-mos.

 

Tranquil·litat: Abraçar-me als teus pits mentre et contreus.

 

Per esmorzar torrades amb melmelada i poca cosa més. A la televisió diuen que Europa demana més d'Espanya. Em pregunto per quin motiu no podem votar els polítics dels països de la Unió Europea si en el fons són ells qui manen. Surto al carrer. Camino, la meua gavardina coeteja transpirada pel vent. El mateix home robotitzat, però aquesta vegada acompanyat. Semblen dos personatges trets de la coreografia d'una obra teatral inspirada en Robocop.

 

Tornar a casa, posar Jacques Brel, repetir-te que t'estimo fins que surti el sol.

 

Arribo, tu estàs fora al balcó. Fumes una cigarreta i la fum s'enlaira de la mateixa manera que ho fan els nostres pensaments. Tinc ganes de tu. Tu, però, estàs absent mirant com hi ha un personatge al carrer movent-se com un autòmat. En menys d'un minut ha caigut a un bassal, s'ha fotut de morros contra un cotxet porta-nadons i una moto quasi l'atropella. Miro de buscar el teu sexe amb els meus dits tot intentant no ser descobert pels veïns. Segueixes absent. Aquesta nit res de res.

 

Allò que me provocava el riure ara ja me comença a espantar i a molestar.

 

Obro els ulls i tu ja fa dues hores que has entrat a treballar. Surto a fer una volta tot pensant que no hi ha res pitjor que gaudir de vacances quan la teua parella treballa. Marxo a caminar quan podria estar al llit amb tu, escrivint-te paraules de desig amb la meua llengua, mirant de moure'm al ritme dels teues anades i tornades mentre els teus dits esgarrapen els llençols. Però avui toca caminar i no m'agrada el que veig. Avui la meitat de la gent que hi ha al carrer se mou com si no posseís vida pròpia, com si li haguessin prestat un cos sense un cervell.

 

Apunts per a una possible novel·la bèl·lica: Les guerres estan plenes de cossos sense esperit. Si més no al final d'una guerra hi ha més cossos que esperits.

 

Ja fa quasi un any que me vaig topar per primera vegada amb aquell home que semblava que se movia sense saber cap on anava i ara ja són milers els que fan igual, fins i tot els de la tele se mouen de la mateixa manera. Ja no m'atreveixo a sortir a caminar. El darrer dia me van mirar malament per no moure'm com ells. Vaig notar uns ulls incisius penetrant-me. La meua dona ha decidit que fora de casa es mourà de manera automàtica i jo també ho he decidit però de moment intento no sortir massa. Fins i tot m'he buscat una feina per poder treballar sense moure'm de casa, perquè penso, de la mateixa manera que ho feia Chesterton, que qui sovint resa acaba creient, que qui actua com un robot s'acabarà convertint en robot.

 

Hi ha violència allí on la majoria imposa les seues maneres.

 

Canvi de mans:

Avui, dia 10 de novembre, m'he trobat aquest diari. L'he vist caure de les butxaques d'un home que se movia com un zombie. Anava acompanyat d'una noia molt bonica i molt robòtica. És desesperançador veure com un text ple de lluita cau de les mans d'una persona vençuda. De vegades simular és la única manera de sobreviure. Caic a un bassal per no caure a les seues mans...

 

 

 

 

PD:Perdó per escriure. La meua cara fa un Jack pot al portal de surtdecasa i això no me fa gaire gràcia, perquè me fa pensar que escric massa i la paraula massa no m'agrada massa, per no dir gens. Però si escric és perquè hi ha coses que me fan pensar i perquè de vegades l'escriptura me serveix per poder suportar les ferides, els cops i els malestars.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.