El 29 d'abril vaig entrar a presó

05/06/2013

Plou endimoniadament. La presó de Can Brians m’espera. Les presons, de la mateixa manera que els escorxadors, són llocs apartats dels nuclis urbans encara que alguns estiguin al centre. Entro a presó perquè vull parlar d’aquella gent que és anònima, aquella gent que veu com la seva veu es queda dintre d’uns murs. Aïllament. “M” em convida a visitar la presó.

Crida l’atenció. El director em vol conèixer. És psicòleg i està especialitat en abusos sexuals. Li pregunto què és llibertat i em respon filosòficament. “Un desert és llibertat per a un tuareg però pot ser infern per a un Europeu.” Lliçó apresa. Hi ha alguns reclosos que són tuaregs d’aquest desert, que han après a viure a qui dintre però que a penes saben entendre com viure fora.

Passem a la cafeteria dels treballadors. És com qualsevol cafeteria d’institut si no fos perquè aquí hi ha un munt de vigilants esmorzant. Cada gremi menja a una taula diferent. Som animals gregaris i Can Brians no és una excepció. 

“M”, docent que em fa de guia, m’ensenya el claustre de professors. Parlo amb el director del professorat i amb alguns professors. És un col·legi com qualsevol altre. La normalitat planeja mentre a fora cau un fort aiguat. La funció del professorat consisteix en capacitar als alumnes per obtenir el graduat escolar o altres títols oficials. M’expliquen que, fins i tot, fan sortides culturals com qualsevol col·legi i que ells han de vigilar més que qualsevol professor d’escola. Perquè si es barallen els alumnes és més difícil controlar-ho. Si és que els adults també som com nens!

La psicologia dintre d’una presó juga un paper fonamental. Aquí dintre tot són estratègies. El funcionariat ha d’estar altament preparat per saber com reaccionar davant de peticions plenes de “patetisme” del presoners i també han d’evitar mostrar por en certs casos. L’ansietat de molts reclosos els fa despertar habilitats interpretatives. Voldran fer-se amics, per demanar-te favors. D’altres et miraran malament, et voldran intimidar. La simulació és necessària, sobretot en certs moments en què es pot arribar a passar por.

Entrem a un mòdul on hi ha agressors i violadors. Realment no en sento de por. Em sento segur. Els vigilants van desarmats. Veig com se’m creuen mirades diverses però no sé per què no em sento insegur. “M” vol que Juan, un reclòs gitano, parli amb mi. Li pregunto per la llibertat, em distingeix llibertat carnal i l'espiritual. Ell és presoner carnalment però lliure espiritualment perquè ha acceptat a Crist. Quan estàs tancat a un lloc has de buscar alliberar la ment, fer fugir l’esperit perquè sinó, percebo, pots parar boig.

Em comenta que el sistema penitenciari hauria de tenir més miraments amb els convictes. Jo m’he compromès a fer sortir la seva veu. Tanmateix entenc que de miraments els funcionaris en tenen. Depèn de la persona. A “M” la tenen molt ben valorada. Almenys la gent amb qui parlo. No és que les presons tractin malament al reclosos. Tampoc hi estan de luxe. Estan tancats, se’ls educa, se’ls intenta “reeducar”... Entenc que en una època com la nostra reclamin drets, tothom en reclamem. L’altra cosa és que se’ls guanyin. Això ja no entra dintre de la meua reflexió, hi ha professionals del tema que ho valoraran molt millor.

Em trenca el cor veure discapacitats mentals entre la resta de convictes. Sí, han comès algun delicte. Però aquesta gent, em sembla, no sap què ha fet, tanmateix no puc posar la mà al foc. Em trenca el cor. Hi ha gent que s’aprofita d’ells, altres que els defensen. Però són carn de canó. Sort que les educadores socials els cuiden.

Passo al mòdul de dones. Vaig a una classe. Estan fent un poema per al dia de la mare. Els hi explico que sóc “filòsof” i que intento fer pensar. Al principi es posen a riure però els hi explico que si saben dir les coses amb respecte podran defensar qualsevol idea. Es posen a debatre sobre el tema. Em comenten els seus problemes. Una noia romanesa reclama més cura cap als immigrants. Replica una noia gitana, “los españoles también estamos mal, muy mal”. La presó és una petita ciutat, passa el mateix que a fora.

Des de la onada de la immigració alguns reclosos espanyols es queixen que els immigrants els hi estan prenent la feina. Ja no poden vendre tanta droga a dintre la presó com abans perquè hi ha competència. Analogies entre la ciutat i la presó. D’un temps, d’un país.

Al final parlo amb dues funcionaries molt maques mentre uns mossos van entrant noies convictes. Parlem sobre el seu dia a dia. Arriba un punt en què ja ni se’n donen compte que estan allí dintre. Això sí, són més estrictes que qualsevol funcionari a l’hora de fer la seva feina. Un error i s’escapa algun presoner de permís. Els hi pregunto si es comenten entre elles si els atreu el físic d’algun presoner. Ess es posen a riure. Hi ha algun treballador que s'ha arribat a enamorar d'algun presoner.  

No és només que l'amor sorgeixi a qualsevol lloc, ni que al final ho poguem normalitzar tot. Sinó que demostra que la gent que delinqueix és en realitat el nostre congènere. M'estimo més identificar-me amb reclusos que amb els eterns bondadosos perquè els primers mostren una faceta potencial de la nostra vida que alguns s'empenyen a negar. És fàcil passar d’una banda de la barrera a l’altra. De fet, m’expliquen, que a les presons en general hi ha alguns convictes que han estat funcionaris. Sovint per tràfic de mercaderies. 

Em passo tot un matí sencer passejant per una presó que el seu dia va guanyar un premi per moderna i per segura. Un moment d’intriga en què tanquen els compartiments estancs durant 5 minuts perquè porten gent perillosa. Però sobretot amb una guia, “M”, encantadora, a qui mantinc a l’anonimat perquè aquest article tracta de persones anònimes a qui jo intento donar veu encara que sigui veu baixa.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.