,
04/10/2011
Filosofia

El caminant i el fardatxo, La nana d'Agnès

Feia fred i jo anava respirant, esbufegant amb les mans a la boca per tal d'escalfar l'aire que entrava als meus pulmons i de pas també les mans. Estava una mica perdut, aquella trobada fortuïta amb el llangardaix havia eclipsat el meu enteniment. Eren les 7 del matí i crec que la temperatura de Campredonia vorejava els zero graus, feia tant de temps que no havia vist el fardatxo que ja dubtava que no fos un somni.

 

Em vaig asseure al pinar que hi havia a la carretera de Font de quinto. La melangia em traspassava els ossos fins arribar a fer ferida al cor. Tenia un munt de preguntes que fer-li a l'animaló aquell. Volia saber quina és la clau que obre les portes del cor d'una altra persona. El món de les emocions em semblava tan estrany com el fet que un rèptil em parlés. De vegades tenia la sensació de tenir unes quantes claus a les meves mans, sentia que podia obrir diferents portes. Però feia temps que tenia por d'haver-m'hi quedat sense. Només tenia una porta oberta de bat a bat, cap clau.

 

Necessitava consell. Trobava a faltar menjar-li la boca a la meva parella i també trobava a faltar aquella sensació que sentia quan ens menjàvem els sexes, l'un a l'altre. A ella li agradava sentir l'escalfor dels meus llavis buscant camí entre les seves cames i a mi m'agradava que m'acariciés mentre es contreia de plaer. Però de sobte, de sobte el fred i vaig perdre les claus i no hi havia manera que es tanqués la meva porta.

 

Una volva de neu es va reposar mansament sobre la meva galta. Feia fred, necessitava parlar amb el savi fardatxo però no sabia com. Vaig provar de cantar, pensant que la melodia tindria un impacte com el que té el moviment de la flauta amb una cobra. Res de res. Estava fent el ridícul. Somiar despert consisteix en fer el ridícul i només es pot suportar si la persona amb qui estàs també fa el ridícul de bon grat. Llavors aquest acte es transforma en quelcom sublim. Senyor fardatxo era tan difícil trobar-te, és tan difícil trobar-nos.

 

Com podia dir-te sense fer el ridícul que necessitava passar unes hores al teu costat per tal de compartir saviesa? Bé, compartir no, més aviat deixar-me emportar pels teus coneixements. Des d'aquell dia en que una dona em va fer perdre les claus dels sentiments que no sentia un reviscolar emocional. Estava obert a sentir, a escoltar, a fluir. Feia fred i jo pensava en allò que no tenia.

 

De sobte plors. Semblava un nadó. Vaig decidir aproximar-m'hi per veure què passava. Hi havia una dona amb una criatura als seus braços, l'alletava i el nen cada dos glops es posava a plorar del fred que tenia. Aquella imatge em va expulsar violentament del meu futur. De sobte només hi havia present al meu món, la imatge era fràgil i meravellosa. La mare estava lluitant contra el fred. Vaig decidir anar a ajudar. Vaig acompanyar les dos noies (mare i filla) fins a una cova, fins a un roquer. Allí era on es quedava la gent que estava de pas per Campredonia. Vam trigar uns quinze minuts a arribar.

 

La mare, una vegada refugiada del fred i després d'haver menjat unes quantes sopes d'ou es va posar a cantar una nana que em va deixar corprès. Feia fred però aquella dona, aquella dona estava recitant una bella cançó que mai oblidaré. Crec que des d'aquell dia quan neix algú a Campredonia la seva mare li canta La Nana d'Agnès i sí, algú plora de plenitud perquè quan fa fred la dolçor del cant d'una nana omple d'escalfor l'ambient.

 

La nana d'Agnès

Tan gran com petitó és el teu cap

Se revolta un hivern buit de tendresa

Mentre la teva mare muny notes musicals;

Tan petita com gran és el teu món.

Tan menuda que sé que no em coneixes

Però entens tot el que et dic

Quan la mama recita uns quants versos,

Tan gran que dorms entre el seus pits.

I de sobte canvia el ritme

Perquè tu no entens de patrons.

Ets lliure com una fada,

Ets música com una estampida de trons.

Tanca els ulls petita mussa

Que ara dormiràs dins de tu,

No ploris, no ploris petita

Que és hora d’emprendre el vol.

Un vol de mare i filla

on lluna serà el teu sòl.

 

 

DEDICAT A AGNÈS I A LA SEVA MARE

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

06/04/2021
Déu preferí a Abel i Caïm, en veure's rebutjat, decidí matar al seu germà petit. Ja en el Gènesi es veuen les conseqüències de la insuficiència i de la mancança.
09/01/2021
“Després de 3 setmanes suportant aquells ruixats, tota la comunitat va acceptar la decisió d'abandonar el seu refugi subterrani i marxar a viure definitivament en un altr
29/04/2020
Per a que intuïm fins on la pròpia ideologia fa que manipulem la nostra percepció de la realitat per adequar-la al nostre pensament, podem veure a l'astrònom Tycho Brahe, que anys després de la proposta copernicana heliocèntrica, va proposar un
30/03/2020
Aquests dies estic fent l'esforç de centrar-me molt a comprendre i a evitar jutjar.
23/03/2020
Una de les propostes que em va semblar més curioses de la meva llicenciatura de filosofia fou la proposta experimental del filòsof nord-americà John Rawls.
20/03/2020
Aprofito el confinament per fer reflexió perquè a diferència del que proposa Fernández Díez, tot ha de poder ser qüestionat, d'altra banda es cau en el dogma i el dogma pot caure en barbàrie.