Jump to navigation
La primera vegada que vaig anar a Barcelona per estar-m’hi uns dies la tornada a Campredó se’m va fer estranya. Sentia a la gent parlar d’una altra manera, actuar diferent. Però no eren ells. Era jo, que m’havia convertit en foraster.
Escoltar un “ek” cada dues frases em va començar a sonar estrident i la musiqueta del parlar molt rara. Fins i tot jo em sentia a mi mateix com si parlés algú altre diferent a mi. Potser és que m’escoltava com si fos un barceloní. Pensant-ho bé, em resultava divertit. Havia descobert una situació nova per a mi. Analitzar com si jo mateix fos un estranger aquelles costums i maneres de parlar dels meus.
Quin viatge més embriagador! Les meves costums mirades des d’una perspectiva allunyada però bondadosa. Les meves tradicions com si fossin novetats autoimposades. Quina perspectiva! Les Terres de l’Ebre havien passat a ser una mica exòtiques. Al contrari del que em passa amb Barcelona, que crec que la conec massa inclús d’abans de conèixer-la.
Què voleu que us digui? M’encanta sentir-me foraster als llocs on aquests no són mal vistos. Potser és que em costa integrar-me o que m’agrada analitzar les coses des de fora, sense jutjar, buscant entendre com funcionen els mecanismes culturals, socials,...
I vet aquí que em trobo amb “Els Muntells”, i els veig des de TV3, des de “El foraster”. I no miro el programa per saber com són els meus veïns, sinó com els enfoquen aquells que són de fora. Em pregunto si hi haurà la intencionalitat de ridiculitzar-ne certes actituds o manies o si hi haurà una aproximació curosa i amorosa.
Evidentment si hi ha monòleg i és d’humor s’han de caricaturitzar certes actituds com per exemple caminar descalç pel carrer. Però hi ha una cosa que m’agrada del programa i és que em sembla que Quim Masferrer li cau bé a la gent dels pobles visitats. Vaig veure a la gent d’Els Muntells rient i tothom li obria la porta.
No és que a mi aquest humorista em fes molta gràcia. Quan actuava a Teatre de Guerrilla se’m feia molt pesat. Però m’agrada com li entra a la gent, com se sap fer seves les històries de la gent, les seves inquietuds i les seves tradicions i és per això que quan he vist el programa he pensat en la manera que tinc jo de mirar-me les coses: com un foraster.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
