El Joker Gallardón

Hi ha algunes ironies que poden arribar a provocar riures desfermats. Però aquest no és el cas. Gallardón, ministre de ¿justícia? ha decidit que la malformació d’un fetus no serà supòsit per avortar. Jo hi veig certa ironia en això, ironia perquè tal com van les coses l’Estat podrà decidir que una família hagi de portar a la vida a una criatura encara que aquesta hagi de malviure tota la seva vida.

Malviure perquè el sistema cada vegada ofereix menys ajudes en casos de persones amb dependència. El mateix sento que passa amb el tema de l’eutanàsia: hi ha una obligació de viure encara que la persona que sofreix no desitgi seguir tirant endavant amb el seu sofriment. La vida per davant de tot, encara que no es tingui lloc per a viure. Criminalitzar la mort, quan la persona que desitja no seguir vivint es veu entre l’espasa i la paret perquè no té per a viure.

L’Estat s’ha apropiat no, només de les qualitats de l’ésser humà com a animal polític, sinó que també s’ha apropiat de la seva vida quan aquesta ja no té a veure amb allò polític o col·lectiu. Control total de la vida dels éssers humans. Decisions que es prenen sense tenir en compte l’experiència d’aquell que sofreix, que es prenen només tenint en compte el manteniment d’una estètica destinada a fer entendre a la resta dels ciutadans que tot va bé, que ningú se suïcida perquè les coses no van malament, que ningú sofreix tant com per no poder seguir endavant.

Entenc que el cas de l’avortament és complicadíssim i com que ho entenc considero que s’ha d’aprofundir molt en aquest tema per poder elaborar algun projecte de llei que s’aproximi una mica al concepte de “just”. Hi ha d’haver aproximació científica i no tan ideològica i, sobretot, hi ha d’haver molt de tacte amb aquelles persones que es veuen en una situació que els fa por i que els fa sentir culpables i responsables de qualsevol mesura que decideixin prendre. Però així no ho veu la justícia hispànica.

En aquests moments està clar que el Ministeri de Justícia s’interessa més per fer pedagogia ideològica que no pas per la justícia. Prova d’això la veiem en les frases de Gallardón al considerar que s’haurà de revisar la llei del matrimoni homosexual. Es nota que el que els interessa és impedir que es consideri els homosexuals iguals que els heterosexuals. Es nota perquè els seus arguments atenen a conceptes filològics tals com “matrimoni significa des d’un inici la unió entre home i dona.” Es nota perquè “salari” etimològicament ve de quan es cobrava amb sal i això no ho volen canviar per a res.

Tot plegat veig ironies en aquesta situació actual en què s’està produint un estat d’excepció que em sembla inversemblant. Veig  com “La Caixa” té contenidors d’almoines perquè els ciutadans i “poblerins” mig pobres els hi puguem donar diners als més pobres fent-se l’empresa publicitat per donar a aquells qui menys tenen uns diners que no són seus i aconseguint que els que tenen una mica més arribin a tenir-ne molt menys. Veig ironies per tot arreu i cap em fa gens de gràcia i començo a dubtar de si m’estic començant a tornar paranoic i malhumorat. Fa uns anys les ironies m’encantaven i ara ja en començo a estar molt tip. En fi, una altra ironia.