,
23/03/2020
Filosofia
La naturalesa no vol trampes
Foto:
Toni Ruiz

El vel de la ignorància i el Coronavirus

Una de les propostes que em va semblar més curioses de la meva llicenciatura de filosofia fou la proposta experimental del filòsof nord-americà John Rawls. Rawls era molt conscient que, en la nostra societat, les posicions socials estan molt marcades i que seria molt difícil per a algú com Amancio Ortega o Lionel Messi defensar l'igualitarisme degut a que la seva posició social els farien capaços d'afrontar moltíssimes dificultats de salut, d'emergència social,... I això faria que preferissin que es reduïssin impostos abans que comptar amb salut pública o dret a l'atur, per exemple.

Doncs John Rawls considerava que calia que tothom fes el següent experiment: imaginar-se una situació en què no sabéssim en quin esglaó social ens tocaria viure. El filòsof planteja que tothom en una posició zero optaria per la cooperació i per la màxima igualtat possible. Perquè, en cas de no saber en quina situació et tocaria estar, optaries perquè hi hagués la mínima diferència entre uns i altres. Per si de cas.

El cas és que, en temps de bonança, la gent oblidem els vels de la ignorància (aquest és el nom de l'experiment mental). Tothom va fent la seva vida i, a sobre, amb un model com el capitalista ens anem fent individualistes i optem per considerar que la nostra posició la guanyem individualment i no col·lectivament. Com si Cristiano Ronaldo pogués guanyar ell sol a un altre equip de futbol, o com si Amancio Ortega no s'hagués beneficiat abans de triomfar d'un model social que el va afavorir.

Així ens trobem que l'any 2007 ens vam trobar amb la bombolla immobiliària, la corrupció política i monàrquica i la fallida per abús de la banca. El vel de la ignorància estava completament oblidat i tothom pensava que seria l'últim a aprofitar-se de la situació abans que la cosa trontollés i ho rebentés tot.

La temptació d'aprofitar-se de la resta pensant que ningú se n'adonarà va fer que es privatitzessin hospitals per beneficiar a polítics i les seves economies privades, que s'explotés la costa espanyola, que les ajudes a aturats es convertissin en cursos fraudulents per a ningú o certes dotacions europees en aeroports buits d'ànimes però de butxaques carregades de bitllets molt bruts.

Un model de benefici econòmic com el de les preferents o el dels sistemes piramidals que ara està tant de moda fa que a la llarga tothom vagi petant, excepte els més privilegiats. Lo dolent és que havíem fet l'experiment del vel de la ignorància a la inversa. Havíem pensat que, en una posició zero, nosaltres seríem dels pocs que podríem saltar al bot salvavides i, a sobre, fer-ho amb una posició econòmica solvent.

Ara, amb la situació del Coronavirus, tornem a tenir una oportunitat de posar-nos tots a pensar a fer l'experiment. Ara que tot trontolla i que sembla que trontollarà durant molt de temps us pregunto “quin sistema polític i econòmic voldríem en cas de no saber quina posició social ens tocaria ocupar? Si no sabéssim si serem rics o pobres, ni sans o malalts,... què triaríem? Un model social igualitari i just? O la llei de la selva?”

És evident que durant anys s'ha optat per la llei de la selva a canvi d'opi, com són els partits de futbol que ara ja es començaven a multiplicar perquè tothom es quedés a casa. És evident que havíem optat per desatendre lo públic donant privilegis a tot lo privat. O almenys hem votat a aquesta classe política. Però lo curiós és que ara es veu clar, lo necessari és el treball de la gent que menys cobra.

Em pregunto si el monarca també, imaginant-se en una posició zero, ignorant si fos pobre o ric, si fos un sense sostre o un rei, voldria les desigualtats a què ens ha abocat el sistema econòmic europeu i les pressumptes fraudulències familiars.

Em pregunto si les ONGs no són realment un succedani del vel de la ignorància que fa que ens sentim menys egoistes del que estem sent. Perquè Amancio Ortega no és solidari, és caritatiu. No vol acabar amb les desigualtats, vol mostrar que té diners i que té bon cor i que els rics són necessaris per ajudar als més dèbils (tot emparant-se en un sistema que ell mateix fomenta i que fa que sigui molt difícil per a certa gent deixar de viure immersa en la pobresa).

Encara recordo quan el capellà del poble ens deia que la pobresa s'acabaria perquè l'església no donaria peixos als pobres, els ensenyaria a pescar. Recordo que han passat 30 anys d'aquest ensenyament i només veig cada vegada més gent necessitada i molt poca gent amb les butxaques cada vegada més a rebentar. (De fet, si no hi hagués pobresa, moltes ONGs perdrien el seu sentit de ser i això no seria acceptable per a la gent que viu d'elles).

Potser el coronovarius ens està advertint. Canviar els valors. Posem-nos durant uns dies en una posició zero. Ara que tantes coses trontollaran, ens creurem els llestos que surfejaran el problema? O ens posarem a remar tots per sortir d'aquest remolí? Pensem-hi seriosament.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

03/12/2017
Ell em va deixar però jo volia recuperar-lo d’alguna manera. No suportava que allò acabés sobtadament quan jo encara n’estava tan enamorada.
08/11/2017
*El que aquí s'aplega és un conjunt de relats i poemes escrits sense pensar gaire i publicats a xarxes socials.  Nin i Nina
09/10/2017
El color ataronjat de l’atmosfera veia ballar volves de pols mentre Kennan passejava amb el seu ciborgós. Malgrat el to cromàtic fos càlid, la temperatura rondava els 3 graus centígrads.
21/09/2017
Fardellet de somnis El dit petit d’en Pablo Diego José se queixa, n’està fart de pertànyer a un peu. Preferiria que el tallessin, si cal de soc-rel.
10/09/2017
Vuit dies somrient per Eivissa i una nit plorant. De tanta felicitat, records del passat s'hi van abalançar cap a mi com un sol sense frens col·lapsant contra el terra. La raó deixada de banda.
13/08/2017
A Campredó, quan jo era menut, hi vivia una bruixa. La veritat és que el meu poble és un lloc fascinant on les supersticions i les raons copulen amb més força que a d'altres llocs de les Terres de l'Ebre i de Catalunya.
27/07/2017
Imaginem-nos un sopar d'amics. És estiu i la lluna s'ha vestit de pruna. Les espelmes pinten de groc el blau fosc del cel. Una parella es besa. Estan molt enamorats. Dos amics es posen a xerrar sobre cotxes.