,
11/12/2012
Filosofia

Els savis de l'Ebre

Crec que va ser el dijous 1 de novembre que vaig anar-me’n a fer la ruta de la fageda pel Mont Caro amb Guille Barberà i Jaume Martínez. Quedem sobre les 7 del matí. Guille arribat directament de Londres. Contradient el pronòstic del “Temps” fa massa bon dia, això ens sembla. “Si no hi ha núvols o una mica de boira quedarà massa bonic, busquem alguna cosa més melancòlica i potser fins i tot tenebrosa”.

Jaume i jo no ens coneixíem de res. Li agrada la filosofia i coneix Sloterdijk. Coincidència. Guille es pren un cafè exprés mentre pugem la carretera que ens portarà a la fageda. Curiosament a tots ens agrada la filosofia. Guille considera que en tot hi ha filosofia, a ell li agrada parlar de la filosofia quotidiana. Canviem de tema, la conversa passa a ser cosa de tres.

Les converses tenen aquestes coses, que comences parlant d'un tema i acabes parlant-ne d’un altre, a priori, totalment diferent. Caminar i parlar tenen molt en comú, impliquen un avenç. Sempre descobreixes o aprens alguna cosa nova. Avui em toca aprendre de Guille i de Jaume.

Aprendré d’artesania. Guille és fotògraf. La fotografia és un art, però també hi ha artesania en l’acte d’enregistrar les llums. Allò que es realitza manualment de manera repetida una i altra vegada ens ensenya a veure coses que abans no veiem. Un fotògraf com Guille, m’explica, ha aprés molt de les cares de les persones. S’hi fixa molt, detecta matisos que d’altres persones no veurien i sap esbrinar caràcters de certes persones només mirant la seua cara.

Classificar no serveix per a res si es fa de manera taxativa i determinant. Serveix com a guia per atendre a les subtileses que hi ha en cada cosa. Un metge amb només el mirar d’un pacient en sabrà molt del seu estat de salut, sobretot en casos terminals. Els artesans coneixen aquest “no sé què” que fa a cada cosa diferent, el saben manejar i tractar amb delicadesa.

Jaume m’ensenya que la fageda també té “aquest no sé què”, ell veu coses que jo no veig. Cadascú veiem certes coses, segons la nostra “procedència”, inquietuds, experiències. Realment l’experiència és enriquidora. Penso en lo munt d’artesans que tenim a les nostres terres, gent que és capaç de veure i detectar especialitats amb un gest com és el de tocar la terra de conreu, el d'explicar-te les constel·lacions de la cúpula celest o el de mirar la cara d’algú i saber-ne el seu tarannà... Gent que sap fer sonar un instrument i sap tocar-lo d’una manera que no sap ningú més, provocant estímuls diversos, o la gent que manegant un llapis o un bolígraf fa despertar-ne el llaurat de les paraules que recorren l’esperit. Millor encara, l’artesà que sap alegrar les seves companyies només amb un gest.

A l’Ebre hi ha bons artesans i fa poc vaig compartir el meu camí amb dos de molt bons. Sempre la nota adequada.

 

Fotografia: Faig Pare (Mont Caro), Trobada a internet.

I de regal un enllaç d'un blog que he descobert: levanah feel.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

26/07/2014
Hi havia una vegada un noi, quan jo era un xiquet, que dibuixava amb un estil tan elaborat i amb uns tocs tan Marvel que jo només podia fer que quedar-me perplex amb els seus traços.
11/07/2014
Porta’m allí on neixen les petjades I conta’m qui ha dissenyat aquesta lluna Tan plena que regalima de desig. Camina’m ara que la gent no mira, Mira’m quan aquesta foscor marxi
18/06/2014
De menut somiava a ser un superheroi. El meu poder... dibuixar tot allò que se'm passes pel cap.
25/04/2014
Acabo de mirar “El jefe”, no sé per quin canal, i tinc la sensació de què els realitzadors cada vegada són més bons.
14/04/2014
Avui compto amb què tinc dues hores d’autonomia. Potser una mica més però no molt. Preparo ben bé el que faré. No puc quedar-me tirat a meitat del carrer i vull aprofitar al màxim aquest temps tan valuós.
22/03/2014
Al principi semblava que plogués, més de 100 cordills penjaven del vestíbul del Campus de les Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili. Tot plegat, el conjunt era prou harmònic.