Jump to navigation
Avui compto amb què tinc dues hores d’autonomia. Potser una mica més però no molt. Preparo ben bé el que faré. No puc quedar-me tirat a meitat del carrer i vull aprofitar al màxim aquest temps tan valuós. La idea és bàsica: sortir a passejar, durant dues hores i mitja sense gastar ni un cèntim. Ho aconseguiré?
I ho vaig aconseguir, però va anar d’un pèl. Els darrers vint minuts van ser molt estressants. Havia calculat una mica malament el temps. Resulta que mitja hora abans del que tenia previst em començaren a entrar les ganes de pixar. Aquest era el temps d’autonomia del que us parlava. A Barcelona i a moltes ciutats, quan surts de casa has de pensar una mica quan de temps podràs aguantar sense tornar a sentir la crida del lavabo. Em refereixo a aquells casos en què tens pensat no entrar a cap bar o centre comercial.
A la capital catalana no hi ha lavabos públics a cap lloc i els bars obliguen a fer-ne consumició per poder utilitzar els seus serveis. El temps al carrer és or i et pot jugar una mala passada si estàs lluny de casa i t’has oblidat la cartera.
Pensant en aquest tema em poso a pensar amb el concepte “astronauta”; amb una autonomia limitada i que només pot viure en llocs interiors. L’agonia no és la mateixa, d’acord, però considero que il·lustra bé quins tipus d’entorns estem creant.
I parlant d’autonomia. Quanta autonomia teniu des de què us desconnecteu d’Internet fins que sentiu una forta pressió al pit per tornar a entrar-hi? Per sort, el món actual disposa de mini botelles d’oxigen per als astronautes urbans, els “smartphones”.
...I aquests factors que es repeteixen una i altra vegada en diferents àmbits generen una apreciació del temps nova. Marquen temporalitats breus i les estructuren, escriuen una agenda de comportaments, un menú diari d’activitats i de l’ordre de preferències. “Què he d’estudiar, doncs aprofito per connectar-me uns segons al facebook i així ja m’actualitzo. Espera, que també voldria mirar un moment algun diari i ja que estem em descarrego alguna cosa... Mentre m’espero a què es descarregui faig uns quants comentaris a twitter. Merda, ara que volia començar a estudiar se m’ha acabat l’energia. Són les 2 de la matinada i hauria de dormir per tornar a disposar d’una autonomia de 16 hores.”
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
