Filosofia contra la vida?

Quan la filosofia s’aparta de la vida arriba la ironia i li dóna una lliçó. Des del mateix naixement de l’activitat filosòfica l’esperit irònic planejava per damunt dels caps d’aquells que es volien elevar fins l’eternitat. De Tales es conta que, volent descobrir els secrets de l’astronomia, mirava tant sovint al cel que un dia va caure dins d’un pou. Una esclava seva, inspirada pel succés, el va interpel•lar tot argumentat “com vols descobrir el que hi ha al cel si ni tan sols saps què és el que tens davant dels peus?”.

 

Ironia també fou la que portà a Diògenes el “gos” a ensenyar un pollastre desplomat quan Plató, per donar la definició d’home, afirmà que aquest era un bípede implume. Praxis i demostració enfront teoria. Que es deia, com afirmava Parmènides, que el moviment no existeix, doncs la ironia feia que un quínic s’aixequés i es posés a córrer. L’argument no verbal és irrefutable.

 

Que un filòsof de la talla d’Adorno, seriós i compromès amb el marxisme fos “vençut” per unes alumnes que es van desmamellar davant seu com a protesta i que ell no pogués fer res més que prémer el botó del timbre, que antigament tenien els professors a la mateixa taula, abans de desmaiar-se demostra que de vegades no s’està a l’altura d’allò real; potser sí que s’està preparat per als simulacres però no per a la vida quotidiana.

 

La filosofia és útil però també pot arribar a ser molt inútil quan es desvia del seu propòsit primer: ensenyar a viure. D’això Nietzsche en parla i molt quan posa de manifest que durant una nit de quasi dos mil anys la filosofia canònica havia ensenyat a morir i a resignar-se però en cap cas a viure.

 

Irònicament la ironia deixa de ser digna quan la fan servir els poderosos contra aquells que no ho són. Ensenyar a viure de manera pobra quan es viu ostentosament i es cobra un delme dels treballadors és ironia del cinisme (en sentit modern), la ironia dels que saben que les regles del joc són una mentida però que obliguen a què els demés les segueixin per obtenir-ne un benefici personal.

 

No és el mateix que una esclava ironitzi envers l’error del seu senyor que un senyor feudal cremi bruixes quan ell, a lo pitjor, se n’ha fornicat més de la meitat ni que és criminalitzi l’eutanàsia quan l’església té capellans que també són militars. La ironia dels humils és la d’aquells que fan evident que alguna cosa no funciona, la dels poderosos és la dels que, per contra, mostren que funciona a pesar de que els que dirigeixen el joc puguin saltar-se les normes (o que, en canvi, a ells els hi vagi bé que no funcioni).

 

Una ironia duríssima s’ha fet palesa últimament. Els més humils saben que les regles del joc no funcionen però a la pràctica actuen com si no sabessin res. Avui en dia es coneix la teoria però a la pràctica s’actua com si s’ignorés la gran mentida. Això sí, ens pensem que només pel fet de saber que és mentida ja ens salvem de la catàstrofe. Potser posar al descobert la fal•làcia impliqui exposar-se al perill, però el perill més gran consisteix en deixar-se endur per quelcom en què no es creu. 

 

Una cosa és la opinió publicada, la que es fa manifesta i l’altra és la pública la que defensa la majoria. Cínicament, a l’actualitat, la opinió pública està molt silenciada a pesar que és més manifesta que mai. Si aquesta està silenciada, o sona amb poca força, és perquè hi ha poques ganes de fer-ne alguna cosa per canviar. És llavors quan sents frases com per exemple: “jo no volia batejar als meus fills però ho he fet per la família” o “no m’agraden els bous però hi aniré per poder estar amb els meus amics”.

 

I Sí, la ironia ens converteix en esclaus del sistema simplement perquè ens hem enganyat a nosaltres mateixos, fent-li la culpa al sistema de què no visquem d’acord amb els propis ideals. Al Tales del segle XXI només li queda, després d’haver caigut al pou, dir-se a sí mateix “no he caigut, m’hi he tirat per refrescar-me” matant així al seu esclau interior (la seva consciència), matant així la possibilitat d’aprendre dels errors.