,
05/11/2011
Filosofia

Hi ha un alè en tot allò que vivim

 

Ara toca respirar i també agafar consciència de la cadència de les inspiracions i espiracions. Després d’haver-nos ofegat, no per les nostres llàgrimes, sinó per les llàgrimes d’algú altri toca analitzar per què el nostre cos està travessat per una constant ciclicitat. Anem buscant el dia i la nit, ens hi adaptem a les seves hores, o millor dit, a les seves temporalitats.
 
Quan canviem de ritme el cos se’ns rebel•la, es queixa. Si mengem cada dia a una hora diferent despistarem el nostre cicle i això ens alterarà. Si de sobte ens canvia el torn de feina el nostre dormir s’esmunyirà i el malson que ens corprendrà serà la mateixa vigília. Hem d’agafar-ne consciència dels nostres ritmes, de la temporalitat i això vol dir fer-nos presents.
 
És possible que l’ésser humà sigui futurís, és a dir, que tingui tendència a projectar-se cap al futur. Tanmateix si ens parem uns segons a donar compte d’allò que ens passa, ens tornarem presents. Una vida és única, una vegada passa ja serà un mai més i al mateix temps les seves accions seran indelebles. Els nostres actes respiren i vibren, cada acció té les seves conseqüències. Hi ha un ritme en cada acció, no sentir el ritme equival a viure en la indiferència. Sense un ritme tot seria igual. Sense nit no tindria sentit parlar de dia, sense Sístole no hi hauria Diàstole. 
 
El ritme ens orienta i el cos humà s’hi adapta. Un ritme musical elevat ens posarà nerviosos. El nostre cos buscarà imitar-lo i augmentarà el ritme cardíac. Ritmes i contraritmes, tot plegat una dansa. Mai més ben dit, hi ha una dansa i una música en la temporalitat personal. Per això quan desapareix algú del nostre voltant hi ha una sensació de buit, més que res perquè després d’una pèrdua o d’un adéu costa adaptar-se a un nou ritme, omplir les hores, respirar. Després de dansar un temps amb algú és molt difícil aprendre a caminar tot sol.
 
Per això és important agafar consciència dels ritmes que es viuen en present i als que potser no  donem importància pel fet de tenir-los tan presents. Potser allò que no es posseeix o que no s'està visquent sembla més atractiu. Tanmateix hi ha un alè en allò que vivim i una sort de dansa i, si n’agafem consciència, sentirem com la melodia en la que estem immersos pel fet de ser irrepetible i, al mateix temps, indeleble ens acarona, ens nodreix i, sobretot, ens regala i omple de vida. Fins i tot aquells que estan més a prop de deixar-la, si agafen consciència, potser la podran sentir amb intensitat.
 
PD: Aquest text ha estat inspirat i transpirat mercès al llibre “El respirar dels dies” de Josep Maria Esquirol i és un convit a llegir-lo i a gaudir-vos. 
*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

03/12/2017
Ell em va deixar però jo volia recuperar-lo d’alguna manera. No suportava que allò acabés sobtadament quan jo encara n’estava tan enamorada.
08/11/2017
*El que aquí s'aplega és un conjunt de relats i poemes escrits sense pensar gaire i publicats a xarxes socials.  Nin i Nina
09/10/2017
El color ataronjat de l’atmosfera veia ballar volves de pols mentre Kennan passejava amb el seu ciborgós. Malgrat el to cromàtic fos càlid, la temperatura rondava els 3 graus centígrads.
21/09/2017
Fardellet de somnis El dit petit d’en Pablo Diego José se queixa, n’està fart de pertànyer a un peu. Preferiria que el tallessin, si cal de soc-rel.
10/09/2017
Vuit dies somrient per Eivissa i una nit plorant. De tanta felicitat, records del passat s'hi van abalançar cap a mi com un sol sense frens col·lapsant contra el terra. La raó deixada de banda.
13/08/2017
A Campredó, quan jo era menut, hi vivia una bruixa. La veritat és que el meu poble és un lloc fascinant on les supersticions i les raons copulen amb més força que a d'altres llocs de les Terres de l'Ebre i de Catalunya.
27/07/2017
Imaginem-nos un sopar d'amics. És estiu i la lluna s'ha vestit de pruna. Les espelmes pinten de groc el blau fosc del cel. Una parella es besa. Estan molt enamorats. Dos amics es posen a xerrar sobre cotxes.