,
05/11/2011
Filosofia

Hi ha un alè en tot allò que vivim

 

Ara toca respirar i també agafar consciència de la cadència de les inspiracions i espiracions. Després d’haver-nos ofegat, no per les nostres llàgrimes, sinó per les llàgrimes d’algú altri toca analitzar per què el nostre cos està travessat per una constant ciclicitat. Anem buscant el dia i la nit, ens hi adaptem a les seves hores, o millor dit, a les seves temporalitats.
 
Quan canviem de ritme el cos se’ns rebel•la, es queixa. Si mengem cada dia a una hora diferent despistarem el nostre cicle i això ens alterarà. Si de sobte ens canvia el torn de feina el nostre dormir s’esmunyirà i el malson que ens corprendrà serà la mateixa vigília. Hem d’agafar-ne consciència dels nostres ritmes, de la temporalitat i això vol dir fer-nos presents.
 
És possible que l’ésser humà sigui futurís, és a dir, que tingui tendència a projectar-se cap al futur. Tanmateix si ens parem uns segons a donar compte d’allò que ens passa, ens tornarem presents. Una vida és única, una vegada passa ja serà un mai més i al mateix temps les seves accions seran indelebles. Els nostres actes respiren i vibren, cada acció té les seves conseqüències. Hi ha un ritme en cada acció, no sentir el ritme equival a viure en la indiferència. Sense un ritme tot seria igual. Sense nit no tindria sentit parlar de dia, sense Sístole no hi hauria Diàstole. 
 
El ritme ens orienta i el cos humà s’hi adapta. Un ritme musical elevat ens posarà nerviosos. El nostre cos buscarà imitar-lo i augmentarà el ritme cardíac. Ritmes i contraritmes, tot plegat una dansa. Mai més ben dit, hi ha una dansa i una música en la temporalitat personal. Per això quan desapareix algú del nostre voltant hi ha una sensació de buit, més que res perquè després d’una pèrdua o d’un adéu costa adaptar-se a un nou ritme, omplir les hores, respirar. Després de dansar un temps amb algú és molt difícil aprendre a caminar tot sol.
 
Per això és important agafar consciència dels ritmes que es viuen en present i als que potser no  donem importància pel fet de tenir-los tan presents. Potser allò que no es posseeix o que no s'està visquent sembla més atractiu. Tanmateix hi ha un alè en allò que vivim i una sort de dansa i, si n’agafem consciència, sentirem com la melodia en la que estem immersos pel fet de ser irrepetible i, al mateix temps, indeleble ens acarona, ens nodreix i, sobretot, ens regala i omple de vida. Fins i tot aquells que estan més a prop de deixar-la, si agafen consciència, potser la podran sentir amb intensitat.
 
PD: Aquest text ha estat inspirat i transpirat mercès al llibre “El respirar dels dies” de Josep Maria Esquirol i és un convit a llegir-lo i a gaudir-vos. 
*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

07/05/2017
Estic a Tortosa. Encara estic al llit. Mentalment estic al llit però els peus m’indiquen que estic a l’estació de busos de Tortosa.
11/04/2017
Si em toqués la loteria deixaria al meu home i als meus fills i marxaria a una illa tropical a viure la vida. Si pogués desaparèixer del món uns dies, què feliç seria!
28/03/2017
*Advertència: Aquest text és una ofrena boulòsofa creada per generar fam i fum i a partir del fem fer-ne fang.
13/03/2017
Una declaració d’amor, com a mi m’agrada fer. Sense saber-ne massa, m’agrada no parar d’intentar-ho. Pot ser que sembli sempre la mateixa història. Però en el fons no ho és.
08/01/2017
De menut era un poruc. Tant, que vaig haver d'anar a una psicòloga especialitzada en fòbies per tractar la meva por irracional als extraterrestres. Bé, irracional tampoc ho era.
06/11/2016
Se suposa que hauria de tenir gana. No tinc ni ganes de llegir. Me moc per inèrcia i estic aquí per compromís. No tinc gens de gana però al mateix temps me moria de ganes de menjar-me el Delta.
25/10/2016
No sé per què però m’hi vaig atrevir. És d’aquestes coses que quan les vas a fer sents que la cagaràs. Però saps? De vegades crec que les persones tenim ganes de cagar-la. És com una necessitat.