,
17/10/2011
Filosofia

Jo sóc Transeünt

Aquest hivern em va entrar una angoixa existencial molt forta que segons com es miri no passa de ser una banalitat. Tot es va gestar quan vaig deixar el treball fix de manera voluntària per evitar que involuntàriament em fessin mobbing. Jo ja feia massa anys que estava a l’empresa i segons els amos estava desfasat. Sí, cada dos o tres anys surten softwares nous per tornar obsolet l’antic i als treballadors ens passa el mateix.

 

Jo era el windows 2007 de la empresa i ara ni el Windows Vista funcionava. Però no, l’angoixa que tenia no venia de sentir-me obsolet, l’obsolescència és una excusa que s’inventa el sistema per anar renovant i creant necessitats no naturals. La meva por es devia a haver-me quedat ubicat fora de l’entramat social. No treballar és estar fora d'òrbita.

 

No és conya, de sobte em feia por morir-me. Podia ser que algú se n'assabentés de la meva mort i que, per respecte, acudís a l’enterrament i preguntés a què em dedicava i la meva família amb el cap cot no sabés què respondre (tothom em veuria com un fracassat o com una lacra social) . També em feia por anar pel carrer i trobar-me algú que feia temps que no veia i em preguntés com m’anava la vida i la feina. Les preguntes generals encara les podria sortejar però no podria respondre pas un: on treballes?

 

Estava en una situació delicada. Quasi bé estava en un llimbs existencial que ja durava uns mesos perquè feia temps que em sentia mal tractat al treball i no ho podia explicar. Si ho explicava la gent em miraria extranyada, podria quedar malament que em queixés de tenir quelcom que a dia d’avui és vist com a luxe més que com a deure o com a dret.

 

Ja sense feina no podia dir que em dedicava a ser escriptor; de moment no cobrava per fer-ho. Com a molt podria dir que entrellaçar idees com feia jo era un hobby. Fins i tot Jesús havia de justificar-se amb una feina de fuster tot i que ell tenia sort de no treballar a Leroy Merlin. Tenia que treballar per intentar subvertir el sistema, per poder salvar les ànimes de la gent. Primer era el treball i després el hobby. Si ell que feia els miracles per hobby necessitava una feina imagineu-vos jo que l’únic miracle que havia fet era convertir 400 euros en el meu salari mínim i màxim.

 

I lo de filòsof? Tampoc podia dir-ho això. No hi ha insult més gran avui dia que sentir com algú et crida per la professió de pensador. Algú sent que ets llicenciat en filosofia i ja pensa en escoltar un espectacle d’humor a l’estil Woody Allen, només una diferència abismal: la gent espera que diguis coses serioses per poder-se’n riure de tu.

 

No em quedava altra opció, doncs, que tragar-me l’orgull i assumir que no treballava i que ho podia dir. Al principi em feia por que la gent s’apartés de mi com si sofrís una infermetat contagiosa (Imagineu el film La nit dels sense feina vivents?). D’altra gent podria pensar que si em regalava una mirada compassiva em salvaria i potser algú també pensava que pel fet de dir-me que tenia algun amic que tenia un conegut que podria mirar de donar-me una feina em seria d'ajuda.

 

De sobte me’n vaig adonar que la gent se sent bé ajudant els demés, sobretot quan veu que hi ha gent que està patint(La figura del: sempre hi haurà algú pitjor que tu), també se sent bé quan veu que els demés no tenen allò que un posseeix. La compassió és un estat mental destinat a ajudar als demés per sentir-se bé un mateix (Estic generalitzant molt ara).

 

La gent ens sentim bé quan ens sentim útils per als demés i jo començava a ser útil a aquells que al veure’m corrien a ajudar-me perquè això els feia sentir útils a ells. La meva inutilitat contrastava amb l’augment de la seva utilitat. Tot i no cobrar millorava l’autoestima, la bondat i la tendresa de molta gent i això no tenia preu. Si no fos perquè al cap d’un més vaig trobar una altra feina m’hauria dedicat a fer de consolador dels demés.

 

Fer sentir bé als demés em va fascinar i lo que em va fascinar és veure que hi ha tantes feines no remunerades que són molt més imprescindibles que d’altres que estan molt remunerades (Assessor d’Endesa i d’Unión Fenosa per exemple). Així que cada vegada que algú em pregunti a què em dedico, treballi cobrant o no,ple d’humilitat només podré respondre una cosa: jo sóc transeünt.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

03/12/2017
Ell em va deixar però jo volia recuperar-lo d’alguna manera. No suportava que allò acabés sobtadament quan jo encara n’estava tan enamorada.
08/11/2017
*El que aquí s'aplega és un conjunt de relats i poemes escrits sense pensar gaire i publicats a xarxes socials.  Nin i Nina
09/10/2017
El color ataronjat de l’atmosfera veia ballar volves de pols mentre Kennan passejava amb el seu ciborgós. Malgrat el to cromàtic fos càlid, la temperatura rondava els 3 graus centígrads.
21/09/2017
Fardellet de somnis El dit petit d’en Pablo Diego José se queixa, n’està fart de pertànyer a un peu. Preferiria que el tallessin, si cal de soc-rel.
10/09/2017
Vuit dies somrient per Eivissa i una nit plorant. De tanta felicitat, records del passat s'hi van abalançar cap a mi com un sol sense frens col·lapsant contra el terra. La raó deixada de banda.
13/08/2017
A Campredó, quan jo era menut, hi vivia una bruixa. La veritat és que el meu poble és un lloc fascinant on les supersticions i les raons copulen amb més força que a d'altres llocs de les Terres de l'Ebre i de Catalunya.
27/07/2017
Imaginem-nos un sopar d'amics. És estiu i la lluna s'ha vestit de pruna. Les espelmes pinten de groc el blau fosc del cel. Una parella es besa. Estan molt enamorats. Dos amics es posen a xerrar sobre cotxes.