La dictadura del guaïsme

El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte. Si no treballem, no som ningú, si treballem hem de semblar que ho fem en un lloc "guai"... Si la teva feina consisteix a netejar grans superfícies doncs poses que ets tècnic de sols. Les descripcions són més importants que els continguts. La llàstima és que la majoria de la gent ja cala aquest decalatge entre realitat i explicació d'aquesta i passa per alt molts perfils que compten amb títols com "SEO at...", "Cerca activa de feina...". El guaïsme ens està afectant. La crua realitat s'ha de condimentar amb paraules pensades per un vil coach que inhabilita i desactiva qualsevol possible crítica al sistema. "Tot és guai si ens ho mirem amb bons ulls".

La realitat és la que és. Tan se val si la disfressem amb paraules terapèutiques. Tan se val si tenim un treball amb un sou precari i un directiu ens fa visionar un vídeo on un tio que cobra milions d'euros ens explica la fórmula de l'èxit. El que compta és que el guaïsme està aniquilant la possibilitat de crítica. Els clixés que sobrevolen linkedin així ens ho mostren. En molts posts solen aparèixer sentències simplistes i dualistes on l'actitud bona és ser positiu sempre i la dolenta consisteix a ser crític. La miopia s'estén i considero que el que acaba passant és que la gent fa veure que està d'acord amb aquestes sentències per no desentonar. Fent un símil, un perfil de linkedin crític és com un ham sense esquer o amb un esquer poc atractiu. Un perfil guaïsta, en canvi, es considera com l'esquer de gamma gurmet.

El que passa és que ens hem convertit en treballadors sense sou de les xarxes socials. En molts casos, les nostres publicacions beneficien a aquestes companyies. Si no fos així no insistirien a motivar-nos a publicar coses quan no tenim res a dir. Inclús se'ns motiva a recuperar antics posts o fotos o se'ns pregunta "què estàs pensant?" perquè fem girar la roda com un hàmster. I el que acaba passant és que la majoria de la gent publiquem notícies guais relacionades amb nosaltres mateixos. Guai en tant que terapèutiques i comercials, en tant que frases prefabricades o demostrant que estem a tope. Jo m'incloc. Que estem malament amb la nostra parella... Emergeixen frases que tothom pot entendre com a "retrets". Que ho hem deixat... Doncs començaran a emergir posts de festes i de lo bé que estem i de lo bé que ens ho passem. A les xarxes només existim si som guais. És a dir, només si tenim quelcom de comercial respecte al producte que ens volem arribar a convertir.

Tot ha de ser compartit, sobretot si és guai. Si no ho és, s'ha de passar un filtre de frases "brillants" però que no ens facin pensar gaire, que no motivin la reflexió sinó la consolidació del que nosaltres ja sabíem. Ens pensem que som el que semblem, però la realitat és la que és i si ens fixem massa en el fet que pensaran els altres de nosaltres és que estem pensant com a comercials i ens estem convertint en una sort de mercaderia. Potser és aquest el motiu que porta a molta gent a estar sempre a la palestra, a no parar de publicar alegries, a mostrar tots i cadascun dels seus treballs, encara que no tots siguin seus en realitat. L'important és semblar ser guai, esforçar-se a ser-ho. Emmudir els sofriments propis, reprimir al màxim el dolor que se sent, no sigui cas que caiguem en la categoria de persones contaminants perquè xuclen l'energia dels altres. El Món Feliç està a prop, callem les tristes i posem-hi megàfons a les alegries, també Photoshp!; no fos cas que l'escena no sigui prou festiva.

Guai és semblar, semblar que tenim amics, que estem bé, que treballem molt i que som feliços al treball. Però per què un treball ha de ser alegre i jovial? Està clar que seria d'agrair que cap feina fos desagradable però per desgràcia moltes ho són. Silenciar-ho o banalitzar-ho amb un "no et queixis que tens feina" és pèrfid i molts s'hi estan sumant a aquesta moda de considerar la crítica o el disgust com una mala actitud. Coi, que només amb les crítiques i només quan s'ha mostrat que estem fins als ous o fins als ovaris s'han pogut canviar les coses. No em puc imaginar un proletari del segle XIX llegint-se llibres d'autoajuda escrits pel gurú de torn tot explicant-li que ser proletari és guai, que només cal canviar l'actitud davant, per exemple, la vida a la mina.

Molta gent no té feina o té una feina de merda i ocultar-ho o actuar amb ells com amb un pacient que necessita ajuda psicològica per ser guai és imprudent. No val a dir "tranquil, tu almenys tens feina". Si la feina és una merda, és una merda. Sense importar si la vestim de seda o no. Fou Chaplin que s'atreví a criticar el sistema empresarial de treball en sèrie i a tothom ens sembla genial. Llavors no hi havia tantes teràpies. Preguntem-nos per què necessitem tantes teràpies si us plau... Per què avui dia tot ha de ser terapèutic? Potser perquè hi ha més malestar que mai? Doncs aprenguem a gestionar-ho, no a disfressar-ho de guaïsme. Això no vol dir que fem servir les xarxes per llançar merda. Fer-ho seria tan pèrfid i simplista com el gauïsme (són dues cares de la mateixa moneda).

Al cap i a la fi, per molt que anomenis "art" a una merda, aquesta segueix sent merda i de vegades és bo veure-la com a tal, sense guarnicions, sense "likes", així tal qual, sagrada, nua. Això vol dir ser pessimista? No, en absolut. Hi ha moltes coses interessants a la vida i també hi ha feines molt agradables però davant la dictadura del guaïsme és bo fer-ne una crítica reflexiva per compensar.