,
09/01/2021
Filosofia
La nena era jo
Foto:
Dibuix: Toni Ruiz

La nena era jo, o misèries de la incomprensió

“Després de 3 setmanes suportant aquells ruixats, tota la comunitat va acceptar la decisió d'abandonar el seu refugi subterrani i marxar a viure definitivament en un altre indret. No només ruixats, també incendis i desaparicions misterioses havien començat a delmar significativament tant la comunitat com les seves esperances. 

El trasllat fou molt dur. Era el final de l'hivern i només es pogueren emportar les poques reserves d'aliments que els hi quedaven. Després tocaria elaborar noves construccions per poder instal·lar-s'hi. 

Pel camí es perderen algunes vides més. Tot fou molt estrany. Ara el sol irradiava una llum esplendorosa, ara un altre aiguat fortuït els sorprenia i desenes de vides s'esmunyien sobtadament. Si calien tones d'esperança, aquesta va arribar com un miracle en forma de turó.

Allà dalt l'aigua no faria els estralls que havia provocat a la planícia. Almenys això era el que es pensava. Només 2 dies després d'arribar i començar a instal·lar-s'hi, bruuuum, aigua, aigua i més aigua. Vides, vides i més vides perdudes. Foc i flames.

El desconsol, la desesperació i el pessimisme devoraven més vides que el mateix foc o la mateixa aigua. És començà a pensar que allò era una maledicció o potser que algú de la seva comunitat havia enutjat els Déus. Suïcidis i ofrenes se succeïren. Fins i tot intents de revolució per canviar de reina. La milícia s'enfrontà a la població que havia començat a recol·lectar incansablement per satisfer a les més temudes que mai divinitats.

El que cap formigueta, ni tan sols la més sàvia, havia sigut capaç d'arribar a albirar és que al descampat on vivien, una nena entremaliada havia començat a gaudir jugant amb les seves menudes vides.” - acabà explicant la iaia a l'Eva.

I quina és la moralina d'això? - li preguntà la neta amb una mirada intensa i curiosa.

Doncs que la nena era jo i voldria que em perdonessis per haver matat les formigues.

 
*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

07/05/2017
Estic a Tortosa. Encara estic al llit. Mentalment estic al llit però els peus m’indiquen que estic a l’estació de busos de Tortosa.
11/04/2017
Si em toqués la loteria deixaria al meu home i als meus fills i marxaria a una illa tropical a viure la vida. Si pogués desaparèixer del món uns dies, què feliç seria!
28/03/2017
*Advertència: Aquest text és una ofrena boulòsofa creada per generar fam i fum i a partir del fem fer-ne fang.
13/03/2017
Una declaració d’amor, com a mi m’agrada fer. Sense saber-ne massa, m’agrada no parar d’intentar-ho. Pot ser que sembli sempre la mateixa història. Però en el fons no ho és.
08/01/2017
De menut era un poruc. Tant, que vaig haver d'anar a una psicòloga especialitzada en fòbies per tractar la meva por irracional als extraterrestres. Bé, irracional tampoc ho era.
06/11/2016
Se suposa que hauria de tenir gana. No tinc ni ganes de llegir. Me moc per inèrcia i estic aquí per compromís. No tinc gens de gana però al mateix temps me moria de ganes de menjar-me el Delta.
25/10/2016
No sé per què però m’hi vaig atrevir. És d’aquestes coses que quan les vas a fer sents que la cagaràs. Però saps? De vegades crec que les persones tenim ganes de cagar-la. És com una necessitat.