,
09/01/2021
Filosofia
La nena era jo
Foto:
Dibuix: Toni Ruiz

La nena era jo, o misèries de la incomprensió

“Després de 3 setmanes suportant aquells ruixats, tota la comunitat va acceptar la decisió d'abandonar el seu refugi subterrani i marxar a viure definitivament en un altre indret. No només ruixats, també incendis i desaparicions misterioses havien començat a delmar significativament tant la comunitat com les seves esperances. 

El trasllat fou molt dur. Era el final de l'hivern i només es pogueren emportar les poques reserves d'aliments que els hi quedaven. Després tocaria elaborar noves construccions per poder instal·lar-s'hi. 

Pel camí es perderen algunes vides més. Tot fou molt estrany. Ara el sol irradiava una llum esplendorosa, ara un altre aiguat fortuït els sorprenia i desenes de vides s'esmunyien sobtadament. Si calien tones d'esperança, aquesta va arribar com un miracle en forma de turó.

Allà dalt l'aigua no faria els estralls que havia provocat a la planícia. Almenys això era el que es pensava. Només 2 dies després d'arribar i començar a instal·lar-s'hi, bruuuum, aigua, aigua i més aigua. Vides, vides i més vides perdudes. Foc i flames.

El desconsol, la desesperació i el pessimisme devoraven més vides que el mateix foc o la mateixa aigua. És començà a pensar que allò era una maledicció o potser que algú de la seva comunitat havia enutjat els Déus. Suïcidis i ofrenes se succeïren. Fins i tot intents de revolució per canviar de reina. La milícia s'enfrontà a la població que havia començat a recol·lectar incansablement per satisfer a les més temudes que mai divinitats.

El que cap formigueta, ni tan sols la més sàvia, havia sigut capaç d'arribar a albirar és que al descampat on vivien, una nena entremaliada havia començat a gaudir jugant amb les seves menudes vides.” - acabà explicant la iaia a l'Eva.

I quina és la moralina d'això? - li preguntà la neta amb una mirada intensa i curiosa.

Doncs que la nena era jo i voldria que em perdonessis per haver matat les formigues.

 
*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

21/03/2015
Cada dia que passa desaprenc una mica més a escriure. Me'n dono compte de què porto un fardell de paraules i que es van escampant pel terra aleatòriament. Escric tal com cau el so que porto entre les mans i que es descarrega silenciós.
24/02/2015
Toquen a morts. És un dia trist. Anava jo caminant, pensant en les meues coses i van i me diuen que s'ha acabat. Finiquitada. Quasi que m'agafa un infart. Tanta salut tenia pobreta. Se la veia en forma, però no. Tenia un mal endèmic.
19/01/2015
L'any 1890 van Gogh se suïcidava. Sentia que ningú el comprenia i que tenia alguna cosa molt important a dir. Vivia tan intensament que en un atac de lucidesa es va arribar a arrancar una orella.
22/12/2014
Estimat Quixot. El meu realisme és humil, de baixos fons. Jo sóc al rei el que el cul és al cor. Una part que també bombeja i que sovint és discreta tot i que, de tant en tant, genera esclafits i peterrades.
05/12/2014
Estimat Sancho, acompanya'm i te prometo, no només aventures extraordinàries, sinó també omplir-te de saviesa. Encara més, et faré propietari de vastos territoris. Vull un exèrcit de Sancho Panzas al meu costat.
02/11/2014
No hi ha res més complicat que canviar d'identitat. Ja no només per qüestions burocràtiques sinó per una qüestió psicològica.
15/10/2014
De vegades la realitat crema, allò que veiem fa mal i tendim a apartar la mirada.