,
09/01/2021
Filosofia
La nena era jo
Foto:
Dibuix: Toni Ruiz

La nena era jo, o misèries de la incomprensió

“Després de 3 setmanes suportant aquells ruixats, tota la comunitat va acceptar la decisió d'abandonar el seu refugi subterrani i marxar a viure definitivament en un altre indret. No només ruixats, també incendis i desaparicions misterioses havien començat a delmar significativament tant la comunitat com les seves esperances. 

El trasllat fou molt dur. Era el final de l'hivern i només es pogueren emportar les poques reserves d'aliments que els hi quedaven. Després tocaria elaborar noves construccions per poder instal·lar-s'hi. 

Pel camí es perderen algunes vides més. Tot fou molt estrany. Ara el sol irradiava una llum esplendorosa, ara un altre aiguat fortuït els sorprenia i desenes de vides s'esmunyien sobtadament. Si calien tones d'esperança, aquesta va arribar com un miracle en forma de turó.

Allà dalt l'aigua no faria els estralls que havia provocat a la planícia. Almenys això era el que es pensava. Només 2 dies després d'arribar i començar a instal·lar-s'hi, bruuuum, aigua, aigua i més aigua. Vides, vides i més vides perdudes. Foc i flames.

El desconsol, la desesperació i el pessimisme devoraven més vides que el mateix foc o la mateixa aigua. És començà a pensar que allò era una maledicció o potser que algú de la seva comunitat havia enutjat els Déus. Suïcidis i ofrenes se succeïren. Fins i tot intents de revolució per canviar de reina. La milícia s'enfrontà a la població que havia començat a recol·lectar incansablement per satisfer a les més temudes que mai divinitats.

El que cap formigueta, ni tan sols la més sàvia, havia sigut capaç d'arribar a albirar és que al descampat on vivien, una nena entremaliada havia començat a gaudir jugant amb les seves menudes vides.” - acabà explicant la iaia a l'Eva.

I quina és la moralina d'això? - li preguntà la neta amb una mirada intensa i curiosa.

Doncs que la nena era jo i voldria que em perdonessis per haver matat les formigues.

 
*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

26/07/2014
Hi havia una vegada un noi, quan jo era un xiquet, que dibuixava amb un estil tan elaborat i amb uns tocs tan Marvel que jo només podia fer que quedar-me perplex amb els seus traços.
11/07/2014
Porta’m allí on neixen les petjades I conta’m qui ha dissenyat aquesta lluna Tan plena que regalima de desig. Camina’m ara que la gent no mira, Mira’m quan aquesta foscor marxi
18/06/2014
De menut somiava a ser un superheroi. El meu poder... dibuixar tot allò que se'm passes pel cap.
25/04/2014
Acabo de mirar “El jefe”, no sé per quin canal, i tinc la sensació de què els realitzadors cada vegada són més bons.
14/04/2014
Avui compto amb què tinc dues hores d’autonomia. Potser una mica més però no molt. Preparo ben bé el que faré. No puc quedar-me tirat a meitat del carrer i vull aprofitar al màxim aquest temps tan valuós.
22/03/2014
Al principi semblava que plogués, més de 100 cordills penjaven del vestíbul del Campus de les Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili. Tot plegat, el conjunt era prou harmònic.