,
12/08/2013
Filosofia

La nit dels sense sostre vivents, o article d'urgència

Recordo un capítol de South Park que em va captivar. “La noche de los sin techo vivientes”. Versava sobre uns rodamóns que demanaven diners com si fossin zombies. Els transeünts que soltaven almoina s’infectaven de l’esperit “sense sostre” i acabaven demanant-te com els altres. Amb el passi d’aquest episodi, South Park desvela unes quantes veritats.

En primer lloc, podríem dir que la figura del “pobre” és vista com a perillosa i, per tant, digna de ser aïllada de l’espai social “normalitzat”. Prova d’això la tenim en què L’Ajuntament de Barcelona, allà l’any 2006, exposava “Al 2010 pobresa zero”, no confondre amb tolerància zero. No era absurd que volguessin acabar amb la pobresa, l’absurd, des del meu punt de vista, és com l’han tractada des de sempre. També és irònic que al 2010 augmentés la pobresa fins a quotes impensables al 2006.

Què us sembla si retornem a South Park? La colla d’en Kenny i Cartman veien com els “sense sostre vivents” anaven propagant el seu virus per tota la població. Els més rics, però s’anaven aïllant prou bé d’aquest mal endèmic. Primerament perquè no portaven almoina.

Tornem al món real i analitzem perquè la sèrie americana fou tan punyent en aquest sentit. Tranquils, no argumentaré que els rics són els que provoquen la crisi i que s’autoimmunitzen contra ella. El quid de la qüestió és el següent: un pidolaire mai (o quasi mai) demanarà diners a una empresa, sempre els hi demanarà als individus. Centenars de vegades m’he trobat gent demanant diners a l’estació de tren però mai li han demanat a cap tenda d’allí, tampoc a Renfe. Una empresa no té sentiments, les persones, la majoria, sí. És qüestió d’estratègia.

Costa molt de convèncer a una multinacional perquè et doni un euro d’almoina així per la cara. Imagineu-vos que hom s’assabenta que “X” comerç ha donat 5 euros a un pidolaire. Segurament el precedent faria que tothom s’hi aproximés allí. Per tal d’evitar-ho, no es dóna res a ningú.

Ara anem una mica més enllà si us sembla bé. Què passa si la cosa va a pitjor i es va omplint de pobresa la societat? Doncs que seran els mateixos individus els que faran actes solidaris malgrat la quantitat de persones solvents vagi disminuint. Els mateixos pobres acabaran fent actes solidaris “low cost” perquè els doldrà a l’ànima veure al seu congènere sofrir.

Tal i com resa, més o menys, l’anunci cínic de Bankia “si remamos juntos, saldremos de ésta”. Llàstima que cada vegada els rems siguin més prims i trencadissos. Com que no hi ha solidaritat des de dalt cap a baix doncs hem de remar els que no som capitans. Bankia, per la seva banda, fa de capità guiant l’incert rumb.

Ara que hem arribat fins aquí no hauríem de parar. Fixeu-vos bé, la majoria de la  societat ja viu en precarietat i són “pidolaires” potencials. Però què és el que passa? Doncs que floreix l’estat d’alarma. Se sap que quan s’arriba a cert nivell d’inseguretat la gent deixa de ser solidària i acaba veient a l’altre com a possible enemic.

Aquesta línia és perillosa. Només podem ser ètics quan hi ha uns mínims garantits. Qui hauria de garantir aquests mínims? Evidentment l’Estat. Per què? Doncs perquè l’Estat, no ho oblidem hauria de ser només una associació de persones que han decidit fer un projecte comú. Per tant, la missió de l’Estat hauria de consistir en vetllar per les persones i no tant per les empreses.

Aquesta darrera afirmació pot ser desmuntada argumentant que si no s’ajuda a les empreses la ciutadania es veurà afectada negativament. Jo manifesto el contrari. Les empreses no tenen sentiments, una entitat abstracta no pot tenir-ne. Això no vol dir que a l’empresa no se l’ha d’ajudar, vol dir que és a través de les persones que se l’ha d’ajudar i d’una manera molt més responsable.

M’explico. Qui es pot saltar els convenis? Qui pot cometre fraus fiscals? Qui pot sortir impune d’especulacions? Qui pot amenaçar a treballadors? Per molt petita que sigui l’empresa pot atrevir-se a fer-ho molt més fàcilment que un treballador. No em digueu que no coneixeu a ningú a qui la seva empresa l’estigui obligant a fer hores “extra” no pagades, o a cobrar part del seu sou en negre. Doncs això és molt difícil que li surti bé a una persona sola.

És fent aquesta reflexió que em ve al cap la idea que vaig tenir quan vaig veure South Park. Si la majoria té la raó i la majoria és “quasi pidolaire” s’hauria de crear l’associació dels “classe mitja (molt baixa) vivents” per tal de combatre, tots units, amb seny, el sense sentit de les empreses zombie que sense cap tipus d’escrúpol van capejant la crisi espolsant la seva merda cap als de més a baix.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

03/12/2017
Ell em va deixar però jo volia recuperar-lo d’alguna manera. No suportava que allò acabés sobtadament quan jo encara n’estava tan enamorada.
08/11/2017
*El que aquí s'aplega és un conjunt de relats i poemes escrits sense pensar gaire i publicats a xarxes socials.  Nin i Nina
09/10/2017
El color ataronjat de l’atmosfera veia ballar volves de pols mentre Kennan passejava amb el seu ciborgós. Malgrat el to cromàtic fos càlid, la temperatura rondava els 3 graus centígrads.
21/09/2017
Fardellet de somnis El dit petit d’en Pablo Diego José se queixa, n’està fart de pertànyer a un peu. Preferiria que el tallessin, si cal de soc-rel.
10/09/2017
Vuit dies somrient per Eivissa i una nit plorant. De tanta felicitat, records del passat s'hi van abalançar cap a mi com un sol sense frens col·lapsant contra el terra. La raó deixada de banda.
13/08/2017
A Campredó, quan jo era menut, hi vivia una bruixa. La veritat és que el meu poble és un lloc fascinant on les supersticions i les raons copulen amb més força que a d'altres llocs de les Terres de l'Ebre i de Catalunya.
27/07/2017
Imaginem-nos un sopar d'amics. És estiu i la lluna s'ha vestit de pruna. Les espelmes pinten de groc el blau fosc del cel. Una parella es besa. Estan molt enamorats. Dos amics es posen a xerrar sobre cotxes.