La Paquita, una dona franca

30/01/2012

 

Paca feia uns quants anys que havia enviduat. La seva néta Carme tenia curiositat per saber qui era la gent d’aquelles fotografies, qui era la gent de la que la seva iaia en parlava sempre. Paquita sempre estava contant batalletes i és que n’havia viscut i moltes. Històries d’amor i de desamor, més aviat de tragèdia la majoria de les vegades, però això a ella no la feia entristir. Per a la iaia una vida difícil era una vida digna.
 
A la primera foto hi apareixia ella amb l’Adolf. Adolf havia sigut un personatge un tant estrambòtic, amb aquell bigotet a l’estil Chaplin. No n’havia estat mai enamorat de veritat de la Paquita. Hi havia una altra dona a la seva vida, Benita; una jove italiana. Una xicota a cada port, aquest era el lema del  jove Casanova. A totes elles les hi prometia el mateix quan l’hi preguntaven si moriria per elles: “morir no, però matar sí que mataria, i tant”. Davant d’aquesta capacitat invectiva fins i tot les noies més conservadores s’hi enamoraven d’ell fins als óssos, a l’instant.
 
Paquita tampoc ho hagués donat tot per l’Adolf. No fotem! Però totes les joves de la seva època sabien que més important que els sentiments era mantenir les formes i, fins i tot, algunes de les més ben educades encara sabien més: buscar un cavaller amb diners i bona posició social era millor que enamorar-se de qualsevol nyicris. Fins i tot l’Església, en molts casos, aconsellava a la joventut sobre qui era la millor peça per a un bon matrimoni i L’Adolf havia escalat molt ràpidament en l’entramat social.
 
De penal, s’havien de casar per culpa d’un embaràs. Vladimir havia de fer de padrí de boda. Ambdós xicots tenien negocis junts, malgrat l’un enganyés l’altre d’amagatotis i malgrat els dos ho sabessin. La Benita ja no era problema per a la jove parella, havia traspassat, com se sol dir quan algú s’ha mort. Sembla ser que el cor de la italianeta es va revolucionar contra ella. Ni la millor medicina nord americana va poder revifar-la. 
 
Ja no quedaven barreres que poguessin separar aquelles dues mitges taronges. Al menys, això semblava fins que a la Paquita se li va ocórrer xiuxiuejar-li al jove alemany “tot allò que és meu serà teu i també a la inversa”. Adolf es va enfurismar, no suportava la idea de compartir, de fet ell només sabia sumar, de dividir res de res; acumular i prou. Sense dir ni piu, la va deixar plantada enfront l’altar tot reprenent el camí cap al seu país amb el seu Rolls Royce anglès. No van passar dues hores que ja s’havia matat. Lo anglès a l’Adolf sempre li havia donat mala astrugància.
 
Enfadada pel desvergonyiment es va negar a anar-hi al funeral i des de llavors quan se li preguntava per l’Adolf ella feia veure que no sabia de qui li parlaven i encara menys després de conèixer a aquell britànic que tenia nom de marca de tabacs, el jove Winston. La Carmeta, però, encara avui en dia es pregunta per què coi la Paquita, si estava tant enfadada amb l’alemanot aquell, es va dedicar tota la  vida a protegir els fills bastards del seu ex, no passava d’ell? Per què coi tenia que cuidar la seva prole? I és que la néta es va passar  tota la infància jugant amb en Leon Degrelle, Otto Skorzeny i l’Aribert Heim entre d’altres nois.
*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.