,
01/10/2012
Filosofia

La realitat té moltes cares: et quedaràs només amb una?

 

Joan caminava amb Paula i cada dos per tres li anava preguntant “per què plouen els teus ulls?”. Paula plovia de por i d'alegria. De fet passejar pels abismes no era gens fàcil, ni abans ni tampoc ara. Aquella por que de vegades ens fa fugir, que d'altres ens paralitza i que de vegades ens fa ferir als demès. La por que ens torna egoistes perquè aconsegueix que focalitzem l'atenció en nosaltres mateixos i no en el nostre entorn. Entorn abismal i alegria perquè l'alegria és un convit a donar tot el que un té dintre seu.

 

Roman sempre escriu històries estranyes i sovint massa superrealistes. Això és el que pensa Paula tot i que mai li ha arribat a comentar a Joan. Ella voldria més realisme, històries més senzilles i més quotidianes. Joan és el seu escriptor preferit perquè escriu música i perquè després la toca i no fa com Roman que deixa paraules penjades per a què algú se les trobi i es faci amb elles un vestit de reflexió. Ella vol moviment i Joan li ho dóna.

 

Però tan Paula com Joan depenen del que vulgui escriure Roman. I a Roman li feia il·lusió que Paula plogués en lloc de plorar. Aquest petit detall figurava al primer esbos de guió. Però l'home que es van trobar no figurava a la idea inicial, de cap manera. Però és que se'l van trobar de veritat. Hi havia un home, prim, alt i ros que semblava un tronc. Estava allí plantat al mig d'un parc com si estès practicant ioga. Tenia els ulls oberts. Joan se li va aproximar tot feliç i li va preguntar “què fas aquí assegut? Potser medites?”. El noi alt, de nom Jordi, li va contestar amb resignació “no medito pas, m'estic preparant des de fa anys per fracassar i així evitar desencisos”. Joan encuriosit i fascinat i amb una interrogació plena d'èmfasi li va soltar “i què? T'ha anat bé?”. Jordi, sobri però afectat se'l va mirar de reüll i tot per acabar dient “Tota la meva vida ha estat un fracàs però ara he après a afrontar millor aquesta situació”.

 

La conversa es va dilatar tant en l'espai com en el temps. Joan, Paula i Jordi anaven conversant pel parc com qui dansa sobre el gel. Paula i la seva pluja, Joan i la seva alegria i Jordi i el seu aguant; els tres junts tot desitjant que aquella conversa durés fins al final de la nit. Paula, sincera com era ella, al final, desprès de més d'un milió de paraules escoltades li va asseverar a Jordi: Tota la teva vida ha estat un fracàs, i t'hi has entrenat tant com has pogut. Perquè no proves ara d'entrenar-te per a l'èxit?

 

Silenci absolut. Els ulls de Jordi, des de llavors, ja no miren igual.

 

 

 

 

PD: El 5 d'octubre hi ha l'estrena prevista del programa “Amb filosofia” del Canal 33. Hi haurà la presència de filòsofs com Miguel Morey, Fina Birulés o Xavier Rubert de Ventós, cantants com Raimon i escriptors com Vila Matas. Tot plegat pinta molt bé. Us deixo l'enllaç del vídeo de presentació: http://vimeo.com/49903564

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

07/05/2017
Estic a Tortosa. Encara estic al llit. Mentalment estic al llit però els peus m’indiquen que estic a l’estació de busos de Tortosa.
11/04/2017
Si em toqués la loteria deixaria al meu home i als meus fills i marxaria a una illa tropical a viure la vida. Si pogués desaparèixer del món uns dies, què feliç seria!
28/03/2017
*Advertència: Aquest text és una ofrena boulòsofa creada per generar fam i fum i a partir del fem fer-ne fang.
13/03/2017
Una declaració d’amor, com a mi m’agrada fer. Sense saber-ne massa, m’agrada no parar d’intentar-ho. Pot ser que sembli sempre la mateixa història. Però en el fons no ho és.
08/01/2017
De menut era un poruc. Tant, que vaig haver d'anar a una psicòloga especialitzada en fòbies per tractar la meva por irracional als extraterrestres. Bé, irracional tampoc ho era.
06/11/2016
Se suposa que hauria de tenir gana. No tinc ni ganes de llegir. Me moc per inèrcia i estic aquí per compromís. No tinc gens de gana però al mateix temps me moria de ganes de menjar-me el Delta.
25/10/2016
No sé per què però m’hi vaig atrevir. És d’aquestes coses que quan les vas a fer sents que la cagaràs. Però saps? De vegades crec que les persones tenim ganes de cagar-la. És com una necessitat.