La teteria de l'ós Malaisi

 Encara no era Nadal. Tampoc hi havia neu pels carrers. De Fet a Barcelona és estrany que nevi. Com podria explicar-ho? Em van regalar La tetería del oso malayo, un còmic del gallec David Rubín. Malgrat la fredor de l’ambient el meu cos es va emplenar de tebiesa. Hi ha coses, persones, moments i temporalitats que fan que tot esdevingui habitable. Allò que abans era desert es cobreix d’una atmosfera similar a la de la matriu materna, també anomenada espai de cohabitabilitat.

 

L’ós malaisi te una teteria un tant especial, de fet és l’ós qui fa que sigui especial. La seva manera de servir les begudes, amb cura i gracilitat, el seu saber escoltar i la seva manera de regalar temps als demés. A la teteria hi va una espècie de Superhome deprimit, l’ha deixat la seva xicota. L’ós li regala un té, també li explica la seva visió de la situació. De sobte l’escalforeta entra pel teu cos, com si haguessis parlat tu mateix amb el cambrer.

 

Les històries d’aquest còmic estan cuites a foc lent, la cadència és virtuosa. Repentinament comprens que els espais càlids estan impregnats d’una melodia en què el temps és una mena de regal. Ser acollidor implica deixar respirar l’altre, implica rebre amb els braços oberts i, per altra banda, també comporta donar llibertat de moviments, deixar marxar quan es desitgi. On vas quan estàs trist? Tothom té el seu lloc de resguard, ja sigui un bar, un lloc a la muntanya, l’església, potser un còmic...

 

Tothom té algun “qui” on resguardar-se del fred. Quan la por o la tristesa mosseguen sempre hi ha algú a qui anar, algú que ens donarà aquell temps que el dolor ens havia robat. Qui viu el dolor viu en perpetua fuga, el present molesta. Llavors apareix un qui, un redemptor dels temps, que regalant-nos el seu, ens saciarà. Estar ple vol dir tenir tot el que és necessari a dins d’un mateix i  és aquell qui disposa de si mateix qui pot entregar-se als demés; només pot donar aquell que té, el nostre ós malaisi particular.

 

Un dels meus espais preferits és el camí del canal que hi ha entre Campredó i Font de Quinto. German és qui fa el viatge amb mi. El temps s’atura, el vent abraça, les herbes dansen, l’aigua besa el formigó, les butxaques guarden les mans, el cos s’apuntala al terra tot inclinant-se una mica cap al davant i els pensaments i els discursos carreguen el cel de baf tot deixant entreveure que hi ha quelcom que ens protegeix de les intempèries, tot delatant que tothom té la seva teteria de l´ós malaisi.

 

 

 

PD: Hi ha esdeveniments que trastoquen i que obliguen a mirar les coses d'una altra manera. Jo he escrit aquest text a mode de bàlsam, no podia no escriure'l. Els esdeveniment m'han avocat a fer-ho. German, gràcies per acompanyar-me. Vero, ja m'explicaràs quina és la teva teteria, ànims.